OFERIR NETFLIX EN CATALÀ: ÉS QÜESTIÓ DE VOLUNTAT POLÍTICA I NO DE DIRECTIVES EUROPEES

( VÍCTOR RODRIGO )
El ball de bastons entre ERC i el PSOE per la llei de l’audiovisual enfila el tram final negociador. Els republicans l’han vinculada al seu suport als pressupostos, que, després de la seva aprovació al Congrés, entren al Senat el 9 de desembre i que, de moment, ERC ha decidit no tombar en la presa en consideració. La tramitació acabarà el 22 de desembre, quan es votaran de forma definitiva i si pateixen algun canvi s’hauran de votar de nou al Congrés. El punt de discrepància per la llei de l’audiovisual és en com s’interpreta la directiva europea. La vicepresidenta Nadia Calviño diu ara que no pot regir per les plataformes internacionals com ara Netflix, HBO o Amazon Prime, però el text no és gens taxatiu. Tot és una qüestió de voluntat política, tal com han argumentat altres països de la UE.

La nova normativa espanyola, aprovada dimarts al consell de ministres, va suposar un cop per a les expectatives dels republicans, que no veien reflectida en el text tota la negociació anterior per blindar el català a les plataformes a través d’una quota de presència del 6%, compartida amb el basc i el gallec. En conseqüència, ERC va assenyalar els pressupostos i va assegurar que estava disposada a tombar-los si no es posava solució a la llengua als serveis per streaming. Ara per ara, però, la intenció de les dues formacions és desencallar la situació i assegurar els pressupostos però també les quotes pel català.

La Moncloa, liderada per la vicepresidenta Nadia Calviño, principal responsable de la llei, s’ha afanyat a assegurar que hi ha marge de negociació amb els republicans, tot i que s’hauran d’atenir a la directiva europea que, segons la ministra d’Economia, “no permet establir quotes a les plataformes estrangeres”. Una interpretació, però, contraposada a la d’ERC. La divisió arriba a les portes del termini situat com a límit per la Unió Europea, que obliga a legislar sobre la qüestió audiovisual abans del 31 de desembre.

En aquest sentit s’ha pronunciat avui Oriol Junqueras, que ha vinculat directament el vot final als pressupostos per part d’ERC a la solució de la llei audiovisual pel que fa a les quotes de català. “És evident que tot està relacionat amb tot”, ha argumentat. Per la seva banda, Calviño segueix reiterant que la legislació europea “no permet” la inclusió d’aquestes quotes -que si apareixien a l’esborrany de l’avantprojecte original- però que, en qualsevol cas, està “disposada a dialogar amb tots els grups polítics” en el procés de tràmit de les esmenes.

Junqueras, directament, contradiu Calviño. “Estem segurs que la directiva europea no diu això. La millor prova que no ho diu és que, precisament altres països europeus com Itàlia o França, han interpretat la norma com nosaltres”, ha afirmat. Les plataformes, a través de diversos canals i informacions, es van posicionar radicalment en contra d’aquestes quotes, considerant que “no es podia fer” i que ho durien als tribunals europeus si les proporcions lingüístiques seguien endavant. Un precedent del Tribunal General de la Unió Europea, però, podia tombar aquestes amenaces, tal com vam explicar a NacióDigital.

Quins són els punts clau de la directiva que generen divisió?

El punt central de la disputa és la interpretació de la normativa europea, establerta el 2018. El termini per establir-la als estats membres va expirar el 19 de setembre del 2020, un fet que repercutirà en sancions a Espanya per part de la UE. Hi ha pressa per posar en marxa la llei espanyola, però l’escull és la lectura de diferents articles, que provoquen un efecte dominó:

L’article 2. La directiva europea genera col·lisió entre el PSOE i ERC en aquest punt, perquè estableix que “si les decisions editorials sobre la plataforma es prenen en un altre estat membre, es considerarà que el prestador està establert a l’estat membre en què treballa una part significativa del personal que du a terme l’activitat de programació de la plataforma”. Per tant, xocaria frontalment amb l’argument del govern espanyol, que nega que Netflix podria ser inclosa sota la jurisdicció espanyola, independentment del seu origen estatunidenc.

L’article 28, punt 2. Una altra de les principals diferències entre la lectura de Calviño i el govern espanyol amb els republicans. Fa referència a la qüestió d’en quin territori es consideren establertes les plataformes, com a seu i, per tant, si se li aplica o no la normativa europea. El punt 2 té dos apartats, separats per una “o”, que això dona peu a una interpretació en que s’ha d’escollir una disposició o una altra. Quan es considera establerta una plataforma en el territori d’un estat membre? La a) “quan una empresa matriu o una empresa filial estigui establerta al territori d’aquell estat membre” o la b) “formi part d’un grup i una altra empresa d’aquest grup estigui establerta en el territori d’aquell estat membre”. El govern espanyol assegura que Netflix, HBO, Prime i Disney tenen seus “internacionals” a través de l’article 28.3. En canvi, la lectura dels republicans corrobora que la majoria de plataformes té seus filials a Europa. Això que significa? El punt 2 obre la porta a l’aplicació d’aquest article. Sense ell, no hi ha efecte dominó.

L’article 13. Aquestes plataformes estarien subjectes a complir el 30% d’obres europees en el seu catàleg, ja sigui a través d’inversió de continguts o aportacions fiscals a l’administració. En concret, el punt especifica que els estats membres que legislin sobre aquesta qüestió “podran exigir-ho a les plataformes que donen servei als seus territoris, però estiguin establertes en altres estats membres”.

L’article 36. Un dels únics punts de la normativa anterior, la de 2010, que no ha estat modificada per la legislació aprovada el 2018. En aquest es llegeix que “per tal de garantir uns nivells suficients d’inversió en obres europees, els estats membres han de poder imposar obligacions financeres als prestadors de serveis de comunicació establerts al seu territori. Aquestes obligacions poden adoptar la forma de contribucions directes a la producció i adquisició de drets d’obres europees”. També determina que “es permet a un estat membre imposar igualment aquestes obligacions -es refereix a financeres, com s’explica aquí- als prestadors de serveis de comunicació establerts en un altre estat membre que es dirigeix a aquest territori”. Tot i això, especifica que les obligacions s’han d’imposar “basant-se en els ingressos generats a través de l’audiència de l’estat membre al qual es dirigeixen”. És a dir, es pot obligar les plataformes a destinar part dels seus ingressos a produir obra comunitària europea.

En què afecta el principi de país d’origen?

En termes senzills, tots els serveis de comunicació audiovisual -que també inclou les plataformes- estan subjectes a la sobirania de l’estat membre en què tenen la seva seu. Per exemple, si Disney té la seu a Holanda, se li aplicaria la legislació holandesa encara que operessin a Espanya, França o qualsevol altre país. Aquest principi, però, s’aplicaria si es determinés que les plataformes tenen seu central a la Unió Europea, ja que el “país d’origen” és aplicable només a empreses situades als estats membres.

L’argumentació del govern espanyol es basa, de manera categòrica, en això. Per altra banda, la contradicció radica en el fet que si s’apliqués aquest principi de país d’origen entraria en col·lisió amb els articles esmentats anteriorment, que deixen clar que es pot legislar, en excepcions, per interpel·lar empreses que no estan situades a l’estat en qüestió. En aquest sentit, existeix, un precedent al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) que podria blindar, en el cas que s’acabés d’incloure, la quota del 6% d’altres llengües oficials. Es tracta d’una sentència del TGUE del 2018 que va obligar Netflix a pagar l’impost per finançar, distribuir i exhibir pel·lícules alemanyes, tal com va establir una nova llei del país germànic, deixant clar que la multinacional havia d’atenir-se a les normes alemanyes encara que argumentés “no tenir la seu allà”.

Concretament, el tribunal va desestimar el recurs presentat per Netflix -una de les amenaces publicades aquests dies, que obria la porta als gegants de les plataformes a intentar recórrer la futura legislació espanyola- i obligava la companyia a pagar la taxa en funció de la recaptació generada pels seus clients a Alemanya. La sentència del 2018 sorgeix de l’anterior directiva europea sobre l’audiovisual, de l’any 2010. Tot i això, aquest punt sobre el finançament de contingut europeu (en aquest cas alemany) també forma part de la nova doctrina de la UE sobre el mercat audiovisual, aprovada el mateix 2018. El precedent podria tombar qualsevol recurs d’anul·lació que presentin les plataformes a la normativa estatal.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (3-XI-2021)

167 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: