ÒMNIUM NO HAURIA D’EXISTIR

“Òmnium no hauria d’existir”.
( FRANCESC CANOSA )

Una de les persones a qui li han repetit mĂ©s cops aquesta frase, “No van a hacer polĂ­tica, cultura la que quieran, pero polĂ­tica no”, Ă©s a AgustĂ­ Bassols. Se la va trobar amorrada a la cara, als papers i a les neurones. Del 1961 al 1967. Des del naixement d’Òmnium fins a una legalitzaciĂł que, traduĂŻt, volia dir fer els ulls grossos i quan em convingui els farĂ© molts petits i carnĂ­vors. Bassols, que ara estĂ  al cel i fa temps que no el pico perquĂš m’he de canviar el mĂČbil sideral, va fer d’advocat (els primers mesos, fins a la mort sobtada, l’advocat va ser LluĂ­s Massot) d’una organitzaciĂł clandestina, il·legal i un adjectiu tambĂ© repetit com a metralladora letal: “inoportuna”. No hi ha res mĂ©s impertinent, inadequat, inapropiat que ser catalĂ . Com la merda.

El catalĂ , Ă©sser, animal, mineral, llengua, llibre, cançó, pensament, cable coaxial, croissant o el que sigui, Ă©s com la brutĂ­cia, la porqueria, els polls o una malaltia contagiosa, dolenta i incurable. El problema que tĂ© Òmnium quan neix Ă©s senzill d’explicar. Mireu, la gent estava tancada a casa: per aixĂČ se salva el catalĂ . Moltes de les persones que estan mortes avui, o sĂłn molt grans, aleshores parlaven la llengua dins del taĂŒt-casa. Per aixĂČ els fills, nets, besnets, parlen catalĂ . Parlem catalĂ  perquĂš n’hi ha que no van deixar de parlar catalĂ  mai. Parlem catalĂ  perquĂš som un paĂ­s antisistema. Tancats al bĂșnquer, a la batcova, al disc dur. En catalĂ . Dins, la foscor, el silenci, la famĂ­lia, la pell, el jo, la veritat Ă©s en catalĂ . Fora, la llum destructiva, els crits delators, les estructures de ficciĂł, l’aire de sang, Ă©s en castellĂ . Òmnium vol fer sortir el dins capa fora. És com una sortida de l’armari. Ensenyar, aprendre, llengua i cultura catalanes. Que la gent es vegi. Es (re)conegui. Aquest va ser el drama: voler que siguin normals els condemnats a anormals. Els empestats, il·legals, immorals, inoportuns.

El problema Ă©s aquest: quan la gent va sortir al carrer. Quan les persones no van sortir al carrer no hi va haver cap problema. Quan estaven tancats a casa seva comptant musaranyes, o teixint jerseis de baves de migdiada endiumenjada, o comptant pĂ­xels de la pantalla vegana de 255 polzades. Tot aixĂČ es pot fer. És legal i oportĂș. PerĂČ sortir al carrer, no. Sortir i parlar. Demanar: votar, democrĂ cia. Parlar catalĂ  mĂ©s enllĂ  d’una conversa de llodriguera costumista i amansida. Els indis no poden sortir de la reserva malgrat que sigui casa seva. Els indis a beure alcohol i metzines. Els indis han d’anar bruts, ronyosos i han de ser analfabets d’ells mateixos i de tot el cosmos. Ja no parlo del 1961. Ni del segle XX. Parlo d’ara, del segle XXI. D’aquests darrers anys. Del que ha passat, del que continua passant. Som sempre inoportuns. No som una naciĂł: som una inoportunaciĂł.

Òmnium no hauria d’existir. Inoportuna. Com tantes coses. Impertinent. Com manta, legiĂł de coses. Inadequada. Com tantes i tantes persones d’aquest paĂ­s. Pesats. Desagradables. Anormals. Tot pensat perquĂš no existim… i existim. Tot rumiat perquĂš no es parli catalĂ  i el parlem. Tot destinat al mateix: l’assassinat massiu cultural i existencial. Tot per fer de casa nostra cel·les de confinament. Presons. Tot continua igual seixanta anys desprĂ©s. Tot continuarĂ  igual. Som una anomalia del sistema. Som un error. Som una badada de la natura. Som unes brases no apagades. PerĂČ el que Ă©s mĂ©s gros sĂłn els que fan els ulls grossos, els que fan com qui no ho veuen. Els que creuen que no n’hi ha per tant, que se’n fa un gra massa, que s’exagera, que no Ă©s aixĂ­. Que s’arreglarĂ , solucionarĂ , que tot Ă©s qĂŒestiĂł de temps. Els que diuen que tambĂ© sĂłn catalans. Ser catalĂ  no Ă©s tothom qui viu i treballa a Catalunya: ser catalĂ  Ă©s qui sap diferenciar, distingir, destriar el gra de la palla, veure el gat per llebre, la mentida, l’engany, l’estafa, el mal. Ser catalĂ  Ă©s ser aquell a qui defineixen com a inoportĂș, inadequat, anormal, anĂČmal. Ser catalĂ  Ă©s ser aquell a qui, sempre, sempre, volen pelar, desplomar, empresonar: tant a dins a casa com al carrer. Doncs aixĂČ. Som on som i on Ă©rem.
Informa:ARA.CAT (12-VII-2021)

88 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: