“Orgull de llengua”
«Hem d’estar orgullosos de la nostra llengua i expressar-ho sempre amb una serena autoestima. Estimem el català, parlant-lo, escrivint-lo, llegint-hi»

El català és l’idioma d’una comunitat lingüística de més de 10 milions d’europeus, present en quatre Estats (Regne d’Espanya, República francesa, República italiana i Principat d’Andorra), en el darrer dels quals és l’única llengua oficial. Llengua viva i activa, emprada en totes les classes socials per a tots els usos i funcions, amb nous parlants procedents de la immigració que s’incorporen a la comunitat lingüística, ha arribat fins als nostres dies havent de superar, constantment, les adversitats, els obstacles i les persecucions a què l’ha condemnada la història. Avui, les Terres de l’Ebre i la regió d’Alcoi-Gandia representen els territoris amb un percentatge de parlants habituals més elevat arreu del domini lingüístic.

De les 7.079 llengües presents arreu del món, el català ocupa el lloc número 84 pel que fa al nombre d’usuaris i, a la Unió Europea, és el dotzè idioma més parlat, per damunt de llengües nacionals d’Estats independents, més que el danès, el suec, el finès, el maltès, l’estonià, el letó, el lituà, l’eslovè o el gaèlic, gairebé tant com el grec i, en territori europeu, també quasi tant com el portuguès. Així i tot, no té caràcter d’oficialitat plenament reconeguda en tota l’arquitectura institucional de la Unió Europea, tot i que des del 2005 es pot emprar en comunicacions entre ciutadans i institucions de la UE, des de l’any següent és llengua de treball i de petició en algunes instàncies europees i pot ser emprada en les intervencions orals en el Consell de Ministres i les altres institucions i òrgans comunitaris i en la publicació dels actes adoptats per codecisió del Parlament Europeu i el Consell. El 2004, Andorra i la llavors Comunitat Europea van signar un acord comprometent-se a preservar, valorar i difondre la llengua catalana.

Gràcies a Ramon Llull, al segle XIII, el català va ser la primera llengua “vulgar”, com eren coneguts els idiomes no clàssics a Europa, per escriure obres científiques, tècniques i filosòfiques, en substitució del llatí com era fins llavors habitual. Instrument d’expressió d’una cultura molt creativa, amb una literatura molt rica i d’una qualitat mitjana superior a la d’altres llengües d’un nombre semblant de parlants, obres en català estan traduïdes a desenes d’idiomes arreu del món i l’absència d’un Nobel de Literatura s’explica tan sols per l’absència d’un Estat potent al darrere que n’assumeixi l’idioma com a propi amb totes les conseqüències. Les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, l’editorial més antiga d’Europa fundada el 1498, publica només en català i en aquest idioma, el 2019 van publicar-se més de 12 mil títols, i el català és la vintena llengua que més edita del món, i la desena que més tradueix, xifres molt per damunt del balanç d’altres idiomes amb idèntic nombre d’usuaris. La nostra llengua, la tercera a traduir la Bíblia, després de l’alemany i l’italià, és una de les poques llengües que té versió catalana de tots els clàssics grecs i llatins, així com dels grans noms de la filosofia, el pensament i la literatura universals. Fins i tot van aparèixer abans en català un diccionari de sànscrit o sobre la ciència i la tecnologia nuclears que en altres idiomes d’Estat i dels més parlats, com l’espanyol.

Vehicle d’una cultura amb mil anys d’història, el català és la llengua de personatges internacionalment coneguts, però dels quals sovint se n’ignora quin és l’idioma propi, com és el cas de pintors com Joan Miró, Salvador Dalí, Antoni Tàpies o Miquel Barceló; arquitectes com Antoni Gaudí, Domènech i Montaner, Rafael Guastavino, Josep-Lluís Sert, Enric Miralles o Santiago Calatrava; músics com Pau Casals, Xavier Montsalvatge o Alícia de Larrocha; cantants lírics com Josep Carreras, Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels, Jaume Aragall o Joan Pons; científics o metges com Joan Oró, Joan Messegué o Valentí Fuster; esportistes com Rafa Nadal o Pep Guardiola, o bé actors com Sergi Lòpez o Josep M. Flotats.

La versió catalana de Viquipèdia, amb més de 600 mil articles publicats, porta una dècada sent la més valorada pel que fa al miler d’articles considerats fonamentals, d’entre les 300 llengües que disposen d’aquest servei, i el domini .cat, el primer que es va dedicar a una llengua, és el segon més segur d’entre els centenars d’existents a internet. Tot i tenir un nombre de parlants, a gran distància de l’anglès, el xinès mandarí, l’hindi, l’espanyol, el francès, l’àrab, el rus, el bengalí o el portuguès, el català té una presència altíssima a la xarxa. És la desena llengua europea en nombre de tuits i la dinovena al món, la novena en nombre d’usuaris a Twitter i la dissetena al món, si bé en nombre total de piulades per usuari s’enfila fins al cinquè lloc mundial. Tot i ser la número 84 en parlants, és la 23 del rànquing total d’internet i la 8 a la blogosfera, tota una realitat espectacular.

Cada dia, desenes de milers de persones aprenen català arreu del món, entre altres indrets a més de 150 universitats als cinc continents, mentre entitats com “No em canviïs de llengua”, integrada per nouvinguts procedents de més de 130 països, demanen de no ser discriminats i que no se’ls negui el dret a ser tractats en català per aprendre’n, usar la llengua i poder integrar-se plenament a la nostra societat, sense marginacions per motiu de llengua. Un poble que s’estima la seva llengua només té una manera de demostrar-ho: fent-la servir. I això vol dir emprar-la sempre i amb tothom, en qualsevol circumstància, tots ells catalanoparlants perquè el futur de l’idioma depèn només de nosaltres i la nostra voluntat que aquest perduri.

Hem d’estar orgullosos de la nostra llengua i expressar-ho sempre amb una serena autoestima. Estimem el català, parlant-lo, escrivint-lo, llegint-hi. Com a expressió de continuïtat d’una comunitat mil·lenària, com a instrument de modernitat, present a les noves tecnologies, lligat a les oportunitats de futur i vinculat a una cultura secular que ja és patrimoni de la humanitat sencera, com a llengua d’integració i cohesió social, com a idioma que ens permet comunicar-nos, explicar el món, la seva bellesa i les seves contradiccions, les nostres emocions i els nostres desigs, de manera singular i genuïna, en definitiva, com a senyal d’identitat de tot un poble i que volem compartir amb tothom. Fem-nos responsables i protagonistes de donar vida plena a la nostra llengua i abandonem la deixadesa, l’omissió i la inconsciència i tinguem el coratge de plantar cara a tots els obstacles que es posen al seu ús, també com una qüestió de dignitat. Sabem molt bé que el català no és la llengua més parlada del món. Però és la nostra. I si no som nosaltres qui la fa servir, qui, on i quan ho farà per nosaltres?
Informa:ELMON.CAT (15-IX-2021)