“Pablo Iglesias o quan els espanyols s’enfaden si els dius espanyols”.

Protegits pel nacionalisme d’estat, banal, fins i tot els progressistes espanyols se sorprenen i s’irriten quan els demanes què pensen que són sense nosaltres.

A les xarxes s’ha organitzat una petita polèmica de resultes d’un agut comentari del periodista i escriptor de Campanet Pere Antoni Pons. La cosa és que Gabriel Rufián havia entrevistat Pablo Iglesias i el fundador de Podem ho havia agraït amb un comentari força elogiós en què comparava el candidat a la batllia de Santa Coloma amb Jordi Évole. Pons va respondre: “El polític que havia de transformar Espanya –però no ho ha fet– diu que el polític que havia de fer la independència –però no l’ha feta– seria el substitut ideal del periodista que havia de renovar el periodisme –però no ho ha fet–. Més espanyol, impossible, tot plegat.”

Iglesias s’ha sentit ofès perquè entén que Pons fa servir la paraula “espanyol” com a insult i li ha demanat que es disculpàs, cosa que aquest, coherentment, no ha fet. La seua resposta és, en canvi, impecable: “No és culpa meva, Pablo, si les dinàmiques de poder i els valors hegemònics que defineixen Espanya –i que vosaltres heu contribuït a reforçar i naturalitzar– són els que són. A més, això que et prenguis el meu comentari com un insult diu més de tu que de mi, eh. Abraçada.”

La reacció de Pablo Iglesias no m’ha sorprès gens ni mica. Li reconec que és un dels polítics espanyols menys nacionalistes, però això no li ha estalviat episodis furibundament espanyolistes que tots tenim a la memòria. Dels insults a David Fernàndez per haver-se abraçat amb Artur Mas la nit del 9-N a aquella delirant, i denigrant, exaltació dels “néts d’andalusos i extremenys” que ell veia com els destinats a frenar Junts pel Sí en la campanya de les eleccions del 2015.

I no li ha estalviat aquests episodis perquè, per més que el sorprenga, en el fons i per definició tots els espanyols són nacionalistes, banalment nacionalistes –amb l’excepció dels castellanistes comuners, aquells que reconeixen Castella com la seua nació i assumeixen que el projecte nacional d’Espanya els ha robat la identitat, i els independentistes andalusos.

I això és així perquè els espanyols, com passa en la majoria de les nacions-estat, són nacionalistes, funcionen com uns perfectes nacionalistes, però ho fan gràcies al fet de tenir un estat propi sense ni necessitat d’afirmar-se com a tals. De manera que si els convé poden prescindir aparentment de les seues necessitats nacionalistes i presentar-se com a neutrals, o fins i tot com a “no nacionalistes”.

Aquesta és, de fet, la tesi central de Michael Billig en el seu aclamat llibre Nacionalisme banal. Billig hi explica magníficament que una de les conseqüències de tenir un estat és que el nacionalisme (el nacionalisme propi d’aquell estat) “deixa d’aparèixer com un nacionalisme i desapareix en l’entorn ‘natural’ de les ‘societats’”. La bandera penja en els edificis, ningú no discuteix la llengua dels rètols, les institucions pensen i actuen de manera inconscient aplicant un marc que aparenta ser el natural, neutral. I és fonamentant-se en això que ells es poden permetre el luxe de no reconèixer-se com a nacionalistes, però ho són. Encara més: Billig també explica bé un mecanisme molt més pervers quan diu: “Complexos hàbits mentals naturalitzen, i d’aquesta manera ometen, el ‘nostre’ nacionalisme, al mateix temps que projecten el nacionalisme com un tot irracional sobre els altres.” És a dir, que el poderós i omnipresent nacionalisme d’estat no es concep com a nacionalisme, per això en diem banal, però, protegits pel nacionalisme d’estat, ells poden ser nacionalistes i alhora dir que el nacionalisme és irracional.

La paradoxa del mapa pot servir per a aclarir-nos. Als Països Catalans ens podem discutir, si algú ho vol i en té ganes, sobre els nostres límits: si el mapa arriba a Oriola o s’acaba a Guardamar, si fineix a Alcanar i ja no baixa a Vinaròs, si inclou Catalunya Nord, Andorra i la Franja o no, si l’Alguer sí o l’Alguer no. Els bascs pràcticament no es discuteixen en res, però podrien debatre si la seua nació abasta Navarra o no, si inclou Treviño o no. Els portuguesos, a tot estirar, discutiran el traç fronterer a Olivença. I els gallecs poden dubtar si Galícia equival a l’actual comunitat autònoma i prou o si s’allarga a la Galícia estremeira, el Bierzo, la Vall de Xàlima, l’Eo-Navia… Però, en qualsevol cas, en quatre de les nacions de la península és fàcil de fer la cartografia. Sabem on comencen i on acaben. En canvi, quin és el mapa de la cinquena? Quin és el mapa d’Espanya? L’heu vist mai?

I quan dic el mapa d’Espanya vull dir un mapa de l’Espanya sola, un que no fagocite els territoris de les altres nacions. On hi ha un mapa de la nació espanyola que es veja i es visca a ella mateixa igual i no superior a les nacions catalana, basca o gallega –i a l’asturiana, aragonesa, andalusa i tots els matisos que vulgueu–? D’on a on va l’Espanya-nació?

No trobareu cap resposta a la pregunta. Ni trobareu enlloc un mapa així, no un mapa fet des d’Espanya i fet i pensat pels espanyols. Per tant, no existeix aquest mapa de l’Espanya-nació en el cap de Pablo Iglesias ni en el de ningú més –i ja em perdonaran, sobretot, els andalusistes la provocació que poden veure ací a sota. I què vol dir això? Doncs és ben evident. Vol dir que per a ells la seua nació, naturalment, banalment, va de Portbou a Algesires i de l’Estaca de Bares a Maó. És a dir que ocupa sempre, sempre, una part o tot el territori de les altres nacions peninsulars. I que, per tant, el seu nacionalisme –banal i no reconegut, però com una casa de pagès– es basa en aquesta ocupació. Però ells ni ho pensen. Ells, fins i tot els més esquerranosos, simplement es deixen endur per la comoditat del nacionalisme d’estat. I aleshores se sorprenen quan els recordes que són espanyols. I se sorprenen molt especialment si tu –que vius dins la seua idea d’Espanya– els parles de fora estant i fas evident, doncs, que no ho ets.

Un apunt final, només. Em deveu haver sentit parlar en algunes altres ocasions del deure de la descortesia, aquest concepte desenvolupat per Malcolm X com a instrument per a posar en relleu el conflicte racial a l’Amèrica del Nord. Dit de manera ràpida, la cosa consisteix a posar-los davant l’espill. A deixar de ser respectuosos amb el poder. A deixar de reverir les seues decisions banals. I de clavar-los per la cara, per tant, i tothora, que són uns privilegiats que viuen còmodament en el seu privilegi, fins i tot quan semblen ser sensibles a l’oprimit. Això és el que ha fet, en aquest cas de Mallorca estant, Pere Antoni Pons. I aquesta és la manera de combatre el nacionalisme banal.
Informa:VILAWEB.CAT (5-V_2023)