Jaume Padrós: “La grip del 1918 va tenir una segona onada, i va ser pitjor que la primera”
Jaume Padrós Selma (Barcelona, 1959) és el president del Col·legi de Metges de Barcelons des de 2014. Més enllà d’analitzar els seus pacients, Padrós també s’ha convertit en una de les veus més constants a l’hora d’exigir un canvi en el sistema sanitari, que s’ha evidenciat un tant obsolet durant la crisi del coronavirus. El 2017, Padrós va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi i entre el 1989 i el 1995 va ser diputat de Convergència i Unió al Parlament. Parlem amb ell de la situació actual de la sanitat i de què cal per millorar el sistema de salut.
( MANUEL LILLO )
-Vostè és membre d’una família en la qual ser metge és una tradició. Viure una pandèmia entrava dins dels seus càlculs?
-Amb sinceritat, no. Jo havia sentit parlar de la grip del 1918, l’última gran pandèmia. La va viure el meu avi, el meu pare ja no. En aquest sentit, els occidentals hem viscut amb certa tranquil·litat. Europa no havia viscut mai una etapa de tanta tranquil·litat com la que ha anat des de 1945 fins ara, si excloem la Guerra dels Balcans.
-La seua generació no havia patit una situació com aquesta. Fins a quin punt ha afectat la manca d’experiència en el sistema sanitari en aquest sentit?
-Més que d’inexperiència, parlaria de falta de preparació. Tenim un sistema sanitari molt preparat per les grips de cada any, però no per una epidèmia, que arriba sense avisar. No hi estem preparats, ni nosaltres ni els europeus. Ens ha agafat desprevinguts, sense material de prevenció i sense una indústria preparada. Són lliçons que ens hauran de fer reaccionar. Això ha vingut per quedar-se. No tant pel que ha passat ara, sinó també pel canvi climàtic. La salut global ha quedat afectada per fenòmens com el del canvi climàtic o la mobilitat de les poblacions, i cal fer que les malalties importades deixin de ser importades. Cal reconceptualitzar la idea que tenim de salut, que ha de tenir una visió global per part dels governs. I això afecta, també, la preparació dels mateixos sistemes sanitaris.
-Des de fa anys vostè demana una transformació dels models d’organització del sistema sanitari per fer-los més àgils i eficients a través d’una desburocratització del sistema i del reconeixement de la implicació dels professionals en el lideratge de les institucions sanitàries. Era una demanda que feia el 2014. S’han fet realitat, almenys, algunes d’aquestes demandes?
-No, perquè el discurs mediàtic i polític al nostre país es va quedar encallat amb una mena de cantarella, que deia que teníem el millor sistema sanitari del món. No hi havia manera de convèncer els responsables polítics que això no s’adeia. La COVID-19 ha posat de manifest, de manera descarada, que aquest discurs imperant no tenia solidesa. Al sistema sanitari li falta musculatura. I s’ha vist que per l’Estat d’alarma i per la crisi, quan s’han tret les rigideses burocràtiques del sistema i s’ha deixat els professionals liderar la resposta, s’han transformat els models dels centres tant d’atenció primària com hospitalaris. Aquesta lliçó ens la que pensem que ha de fer entendre els dirigents polítics que és necessari no només dotar de més recursos el sistema sanitari per enfortir-ne la musculatura, sinó que necessitem, també, uns equipaments actualitzats i adequar les organitzacions als reptes de la societat del segle XXI. El nostre sistema sanitari està molt pensat en les necessitats del segle passat. La realitat ens demostra que hem de prioritzar altres recursos.
-A l’inici de l’Estat d’alarma vostè es queixava de la manca de recursos i de previsió. En algun moment ha canviat la sensació en vostè que, de cara a que en un possible rebrot hi haurà, novament, desproveïment?
-Espero que no. Qui ho ha d’explicar són els responsables sanitaris i de govern. Els professionals sanitaris pateixen un estat de cansament psíquic, físic i emocional. Si torna a haver-hi un rebrot hi serem novament, però això ens està passant factura. I no només això, sinó que hi ha consens pel que fa a les reformes sanitàries que s’han d’emprendre, tal com vam presentar en un document fa uns dies públicament. Aquest no és un tema exclusivament català, sinó del conjunt de l’Estat.
-Segons escriuen al document esmentat, al sistema sanitari català li corresponen 5.000 milions d’euros més, tal com va calcular el catedràtic Guillem López Casasnovas. I cal, segons vostè, més implicació del sector empresarial per invertir en innovació sanitària. Els grans empresaris del país no s’impliquen tant com caldria en aquesta qüestió?
-Sí que s’impliquen. Hi ha moltes iniciatives. El que cal és que el Govern espanyol entengui que el nostre país, Catalunya, té un gran potencial d’atracció d’inversions i coneixement en tot el tema tecnològic. Tot això són llocs de treball. Les nostres universitats, l’impacte que tenen a nivell mundial, és en gran part gràcies a la recerca que es fa en el sector biomèdic.
-Cal més finançament, però pensa que des de les institucions catalanes es fa tot el que es pot fer per dotar el sistema sanitari de de tota la capacitat possible?
-Sempre es pot fer més, però no ens fem trampes: la sanitat es finança a través del sistema de finançament de l’Estat. La sanitat catalana ja té uns dèficits històrics pel que fa al tema de les transferències. Aquests 5.000 milions que falten no els té la Generalitat. I és evident que els diners que falten han de venir d’on han de venir. Hi ha comunitats amb règim foral en què els diners que reben per habitant són quasi el 50% més que en altres territoris. Per tant, necessitem un tractament fiscal com correspon. El problema de la sanitat catalana és el mateix que el de l’espanyola, perquè igual que Catalunya necessita 5.000 milions d’euros més, el conjunt de l’Estat en necessita 25.000 milions. Parlem d’un problema conjunt.
-També clamen, al document esmentat, per la redistribució del treball i per la flexibilitat d’horaris. El sistema no s’ha adaptat als temps actuals?
-No. Encara tenim models jurídics d’organització d’hospitals que ja no existeixen a la resta d’Europa.
-Què vol dir?
-Que a Europa, cada hospital té el seu règim jurídic propi. Aquí, els hospitals de l’Institut Català de Salut (ICS) i en general, els de les comunitats autònomes, no tenen règim individualitzat. L’administració pública ha d’entendre que el règim de gestió de la sanitat pública necessita una consideració jurídica legal i d’organització diferent de la mateixa administració pública. No pot ser que l’hospital Vall d’Hebron, des del punt de vista jurídic i econòmic, sigui tractat com el negociat de multes d’un ajuntament. En aquest moment, el règim jurídic i econòmic que se’ls aplica és el mateix. El sistema sanitari, per la seva gestió i agilitat, necessita un marc diferent. I els hospitals necessiten un règim propi, uns estatuts, la capacitat de fer els seus propis pressupostos… A l’ICS hi ha tanta consciència d’això que donen la màxima autonomia als hospitals. Però perquè hi ha una voluntat política que això sigui així, no perquè estigui permès fer-ho. Això és un anacronisme. Som l’únic Estat d’Europa d’entre els importants amb un règim de tractament del sistema sanitari més propi del segle XX que del XXI.
-És a dir, els hospitals funcionen amb horaris imposats per altres institucions i no amb autonomia pròpia en aquest sentit, per exemple.
-El mateix ocorre amb el sistema de compres i de contractació, amb el sistema organitzatiu, en general.
-Vostè va advertir amb una “rebel·lió de bates blanques” si no hi ha un nou pacte per la salut. En què es traduiria aquesta “rebel·lió”?
-No ho sé. Jo soc president del Col·legi de Metges de Catalunya, a qui no correspon convocar res. Hi ha gent que deia que el doctor Padrós “ha cridat a la vaga”, i no és cert. La vaga és un dret universal i està reconegut per la Constitució i l’Estatut. No el discutirem. Però és obvi que en el cas dels metges, l’exercici d’aquest dret pot causar inconvenients als ciutadans. El nostre codi deontològic marca que aquest és l’últim recurs per reivindicar res. El que reivindiquem va més enllà de condicions professionals i econòmiques, que també hi són. Parlem del model sanitari en general, de l’organització del sistema. I el que jo vaig advertir és que si resulta que institucions representatives com ara el col·legis d’infermeria, de metges, la Societat Catalana de Gestió Sanitària… Si tots els lideratges clínics i de gestió es posen d’acord amb unes propostes realistes i raonables sobre la taula, això s’hauria d’aplaudir. Tenir un sector tan important i estratègic com el sanitari alineat amb la idea que cal fer reformes per donar resposta a les necessitats de la societat actual, això és un luxe. I el que jo dic és que si en aquestes circumstàncies les nostres demandes són desateses, i no cal que ens donin la raó al 100%, amb un nivell de consens tan gran… què caldrà fer? L’obligació política del Govern i dels partits de l’oposició és que es posin d’acord. Això no es pot fer en una legislatura ni en un exercici pressupostari. Necessitem anys. I demanem al Govern que ben aviat pugui determinar les grans línies d’actuació a curt, mitjà i llarg termini de reforma del sistema sanitari i que això pugui rebre no només el suport de la comunitat científica i mèdica, sinó que els polítics ho encabeixin perquè i que, amb independència de qui governi, això s’apliqui els propers anys. Si tot això que els hem proposat no és tingut en compte i no es canalitza en positiu, hi haurà una rebel·lió tant de les bases com dels líders de la professió. Jo crec, en tot cas, que hi ha possibilitats perquè el pacte fructifiqui. Vetllarem perquè així sigui i perquè es compleixi. Però això ja no està en les nostres mans.
-Fa uns dies la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, deia en un míting que les autonomies no havien vist tocades les seues competències…
-Home…
-Vostè com va notar, professionalment, la intervenció del Govern espanyol?
-El tarannà del ministre Salvador Illa, dialogant i constructiu, ha pal·liat moltes coses. Però el decret inicial… Amb el tema de la captació de material d’autoprotecció, hem de pensar que el nostre sistema sanitari té uns proveïdors diversos i que cadascú té la seva forma de proveir-se. I això va quedar paralitzat. Alhora, amb l’Estat d’alarma, és obvi que la capacitat de decisió del Govern català quan volia confinar de manera selectiva va ser impedida. Jo no dic qui tenia raó, però la sobirania va quedar tocada. I és obvi que la gestió que es va fer des de l’Estat ha tingut disfuncions. La prova és que Alemanya, el país que millor ha respost a la crisi -també és cert que té més recursos-, ho ha fet de manera descentralitzada, federalitzada. Els lands van assumir les seves competències. Jo no vull defensar ara que Espanya ho fes tot malament, però algunes comunitats, com és el cas de Catalunya, podrien haver assumit més rol del que van assumir.
-La dependència de l’exterior a l’hora d’obtenir material era esperada? O li va sorprendre?
-Crec que ningú no s’ho havia plantejat. Si no, no ens hauríem trobat com ens vam trobar. I aquesta situació la van patir molts països. Sí que és cert que jo soc molt crític amb la resposta europea, que va ser molt poc solidària, almenys durant els primers moments de la pandèmia. Cadascú va campar al seu aire. I crec que les solucions de quilòmetre zero en l’àmbit empresarial de material de protecció les hem de plantejar no només a nivell de Catalunya, sinó a tot Europa. Perquè tots els països es van trobar en aquesta situació.
-Pel que fa a l’atenció en les residències de gent gran, vostè mateix deia que s’ha demostrat que aquests centres no estaven preparats per a una epidèmia.
-El de les residències és un capítol que s’ha d’analitzar amb temps. Les residències, conceptualment, són espais socials substitutoris de la llar. Als últims anys, gràcies a les polítiques de salut, el nostre s’ha convertit en un dels països amb més esperança de vida del planeta. Això vol dir que tenim molta gent gran i, al mateix temps, molta gent amb malalties cròniques. La mateixa aprovació de la Llei de Dependència de fa 10 anys ha condicionat que les persones que viuen en residències acostumin a ser siguin fràgils i vulnerables. Això marca una sociodemografia d’aquesta població, que és diferent a la que teníem fa vint anys. I això fa que aquests espais no tinguin com a necessitat fonamental ser substitutoris de la llar, que és l’origen de l’existència de les residències, sinó que tenen necessitats més sanitàries. Cosa que, cal dir, passa en molts països. I la COVID-19 ha posat de manifest que necessitem una integració social i sanitària més efectiva. Ja arribarà el moment per fer l’anàlisi política pertinent. Com que no tenim aquesta integració sanitària, aquests centres han quedat desprotegits per la manca de material i per la manca de direcció política sanitària, cosa que va canviar enmig de la pandèmia amb el decret de l’àmbit sanitari. Però les epidèmies tenen un camp especialment abonat: espais tancats amb molta gent que, a més a més, és vulnerable. Si tens una població més envellida que en altres llocs i amb menys mobilitat, tens més risc. Per tant, els espais s’han de replantejar. Una vegada feta l’anàlisi, intentaria fer un debat sense massa prejudicis: hi ha centres privats que ho han fet de manera extraordinària i altres de públics que no ho han fet tan bé. Per tant, el debat ha de ser desapassionat i, si pot ser, sense prejudicis ideològics i amb dades. Encara no les tenim totes.
-Pronostica un rebrot més prompte que tard?
-Jo no soc expert, però algú deia que el virus havia marxat i no ha marxat. El que no sabem és quin comportament tindrà. I penso que el país s’ha de preparar per a un segon rebrot. No vull fer mals auguris, però la grip del 1918 va tenir una segona onada que va ser pitjor que la primera. I el que no tindria perdó és que una segona onada no ens agafés preparats. Per tant, tot el tema del control epidemiològic que ens està passant ens ha de permetre identificar casos i aïllar-los. Hi ha el debat entre salut i economia. I és cert que la salut va per davant. Però sense l’economia no tindrem sistema sanitari per protegir-nos. Per tant, hem d’apel·lar, una vegada més, a la responsabilitat ciutadana. El fet que el virus tingui menys virulència no vol dir que puguem baixar la guàrdia. Hem de tenir més memòria i hem de recordar que tot això ho fem per protegir els més vulnerables. Crec que ens hem de preparar per al pitjor escenari. I si no hi és, ens haurem preparat bé
-La tornada a la normalitat en el sector turístic ajuda?
-És que al final hem d’intentar, entre cometes, que la vida continuï. Tot això ho fem perquè el sistema sanitari no s’infecti, novament, de cop. Tot el que va passar fa pocs mesos era per intentar no col·lapsar el sistema sanitari i que es pogués atendre a tothom. Això només ho guanyarem a través de la immunitat adquirida per haver passat la malaltia o a través de la vacuna. Si hem de guanyar temps per tenir la vacuna i perquè la gent no s’infecti, hem de mirar que la xifra de contagis sigui la menor possible com perquè el sistema sanitari no es desbordi. I en això, la responsabilitat dels conciutadans és bàsica.
-Com que vostè també és el metge dels presos polítics, permeta’m que li faça aquesta última pregunta: per què era important que els presos en tercer grau o amb el 100.2 -com és el cas dels presos independentistes- passaren a les seues cases el confinament?
-Vaig manifestar ja en aquell moment que els presos corrien més risc de contagi a la presó. Finalment a totes les presons hi va haver COVID-19, però hi va haver una molt bona gestió per part dels serveis sanitaris dels centres penitenciaris. El que vaig dir en el seu moment, en tot cas, no va ser pres en consideració pels jutges.
Informa:VILAWEB.CAT (9-7-2020)
