PANDÈMIA, MALA GOVERNANÇA I PITJOR FINANÇAMENT: QUI RECLAMA EL DÈFICIT FISCAL ?

( XAVIER ROIG )

A desgrat que els dos líders democristians Alcide De Gasperi i Giulio Andreotti eren de missa diària, Indro Montanelli va escriure que la diferència entre ells era fonamental: mentre que De Gasperi parlava amb Déu, Andreotti només ho feia amb el capellà. Andreotti va respondre immediatament: “Déu no vota; el capellà, sí”. Girant la mirada cap a la política catalana actual ens adonarem que allò que va començar com un sistema electoral que desconnectava els elegits dels votants, i que es manté intencionadament inamovible, ha anat derivant a pitjor. Avui els polítics catalans no parlen ni amb Déu ni amb el capellà. Només ho fan entre ells.

És indubtable que una mala classe política pot portar un país a la ruïna caòtica. La història ens en recorda casos paradigmàtics, sovint lligats a les rèmores ibèriques. I això és el que està succeint en l’escenari espanyol, un cop més. El funcionament de la política catalana –que no és més que un subsistema del sistema espanyol– ens recorda que hem passat millors moments. El país, tot ell, no està històricament educat per compartir res. La política no n’és una excepció. I, si hem de viure en un context de sistema electoral pèssim, més ens valdria tenir governs monocolors.

A Catalunya ja portem gairebé dos decennis de mals governs. A la manca d’una majoria forta s’hi han sumat polítics cada cop pitjors –una raça esbravada–. Combinació letal. Els tripartits de Montilla i Maragall no van constituir altra cosa que tres governs sota un mateix paraigua. Uns presidents titelles en mans d’una predisposició anticonvergent comuna, això sí. Però res més. I avui tenim dos governs amb subgoverns. Ni tan sols amb president titella. Una orquestra polifònica sense director, amb músics que massa sovint desafinen i amb una secció de percussió reservada a la CUP, que fa anar els timbals al seu aire.

Fa gairebé vint anys que Catalunya ha deixat de convergir amb els nostres socis europeus. I això no se’ns ha explicat

Uns dirigents mal escollits, mal seleccionats, a la força han de projectar la seva falta de gruix sobre el país. Degut a l’amortidor que ha significat la Unió Europea (UE) al llarg de les darreres dècades, massa catalans han passat a creure que podem anar fent el poca-solta indefinidament sense haver-ne de patir les repercussions. Doncs no. Ara, arran dels esdeveniments que ens afecten, hem tocat os.

Un dels defectes més detestables de qualsevol classe dirigent consisteix en no explicar als electors en quina mena de país viuen. Fins fa quatre dies ens han venut que formàvem part del club dels rics. Que pel fet de pertànyer a la UE ens hi anàvem assimilant. No és cert. Fa gairebé vint anys que Catalunya ha deixat de convergir amb els nostres socis europeus. I això no se’ns ha explicat. L’estructura econòmica catalana està extorquida i el fet li genera greus malformacions. Els recomano l’article del professor López Casasnovas “Ni el Procés ni el virus: el dèficit fiscal”, publicat a l’ARA al novembre. Aquesta falta de coratge dels nostres governants, de la qual els parlo, barrejada amb la tendència a voler-nos fer passar per centreeuropeus, quan els nostres salaris són low cost, ha portat a implantar un dels sistemes impositius més aberrants (i estafadors?) d’Europa. Sempre carregant els neulers sobre els assalariats. I tot per acabar amb uns serveis més que mediocres –llevat de la sanitat, però li queda poc temps.

El muntatge no pot aguantar i, ara, ha petat per les costures. Uns forats que, a més, ens recorden la degradació que ha patit l’economia catalana. Que ha passat d’estar amoïnada per la industrialització a ocupar-se gairebé exclusivament de la prostitució dels encants nacionals –què és, si no, el turisme de masses?–. La veu de tants i tants petits empresaris industrials i de serveis productius queda tapada per les demandes d’un sector que, si bé té raons per protestar, no deixa de ser una aberració metastàtica –el nombre de bars a Catalunya fa vergonya.

Davant de tant desgavell encara és hora que hagi de sortir un dels nostres governants a enfrontar-se a una de tantes manifestacions que estan tenint lloc per explicar que, si no fos a causa del drenatge fiscal de tants mils de milions durant tants anys, molts dels seus problemes no existirien. Fa gairebé vint anys que amb uns amics vam organitzar la primera campanya pública per denunciar el dèficit fiscal. Posteriorment he parlat amb alguns consellers d’Economia i els he proposat possibles accions públiques per lluitar contra aquesta xacra i així estimular alguna mena d’acció. Tot inútil. Prefereixen seguir esprement la població catalana abans de barallar-se amb Madrid. Falta de coratge? Incompetència? Em temo que tenim l’enemic a casa. Però això és tema d’un altre tema.
Informa:ARA.CAT (26-12-2020)

107 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: