“PARLA BÉ,COLLONS “: LA GENT JA NO SAP INSULTAR-SE EN CATALÀ

Júlia i Valentina Planas (La incorrecta): «No podem treballar per la llengua amb materials obsolets»
Les dues germanes han publicat “Parla bé, collons!”, una guia heterodoxa del català, i reclamen una actitud positiva en defensa de l’idioma: “Ningú voldrà parlar una llengua que diem que s’està morint”
per Pep Martí, 24 de juny de 2021 a les 17:35 |

Fa cinc anys, les germanes Valentina i Júlia Planas van engegar un projecte, La Incorrecta, una empresa de correcció lingüística i disseny que s’ha convertit en un producte d’èxit. Alguns dels lemes llançats per les dues creadores, com el ja mític “Cada vegada que dius ‘tinc que’, moren 15 filòlegs”, han esdevingut gairebé un clàssic.

Valentina és graduada en Llengua i Literatura Catalana i postgraduada en assesorament lingüístic per la UB. La Júlia és dissenyadora i postgraduada en Disseny Gràfic i Projectes Editorials. Ara acaben de publicar Parla bé, collons! (Montena), que defineixen com una “guia incorrecta” per combatre la degradació de la llengua i que va ser un dels títols més venuts per Sant Jordi en categoria infantil i juvenil.

– Cometem massa errors en català? O aquest és un fenomen que es produeix arreu?

– Valentina Planas: Això passa en totes les llengües, però la situació de la nostra ho fa especial. D’altres llengües estan molt més consolidades. Nosaltres, en canvi, davant de qualsevol interferència o neologisme, ens sentim més desprotegits.

– En això, l’emergència de les xarxes és un aliat o ha contribuït a devaluar més el català?

– V.P.: Fa uns dies, comentàvem amb un grup de periodistes com la immediatesa que suposa la xarxa no ajuda. Abans hi havia més temps per tancar una notícia. Actualment sovint ens trobem que una notícia ha de sortir en cinc minuts. Això tampoc ha de ser una excusa, i cal dir que gràcies a les noves tecnologies s’ha avançat en aspectes positius com l’accés i la difusió d’una llengua. Però la immediatesa i la interferència constant amb el castellà fan mal.

V.P.: “Hem trobat una manera de corregir sense demanar perdó ni ser mestretites ni arrogants”


– El Billy Wilder deia allò que si es volia dir la veritat a la gent, s’havia de ser divertit o et matarien. Li ha faltat humor a la defensa del català?

– V.P.: La nostra fórmula secreta ha estat llengua, humor i actualitat. Nosaltres hem trobat la nostra manera de corregir sense ser mestretites ni arrogants. És una manera de corregir i jugar amb l’altre, i intentar fer-ho amb estil i gràcia. I fer-ho sense vergonya ni demanar perdó. Això és clau perquè molta gent s’hagi enganxat a La Incorrecta.

– Creuen que, en general, el català s’ensenya bé?

– V.P.: A veure quins titulars ens treus! Jo soc professora de català en un institut i he tingut molt bons professors. Per mi, és una feina molt vocacional, que t’ha d’agradar, i els professionals del món educatiu i docent fem sempre el millor. El que hem de fer és deixar de culpar-nos i unir-nos i buscar solucions. Quin llenguatge parlen els joves i adolescents d’avui? En quines xarxes socials estan? Doncs hi hem de ser. El que no podem és treballar per la llengua amb materials obsolets i hem de buscar alternatives perquè la llengua entri bé. Som al segle XXI i ens hem d’actualitzar.

– Júlia Planas: El món del disseny pot ajudar a optimitzar-te i a fer que sigui més fàcil i atractiu. En el cas dels nostre llibre, crec que la part visual ha estat molt important.

– Quan van començar amb La Incorrecta creien que triomfaríeu d’una manera tan evident?

– V.P.: No pas. Hem estat improvisant molt, però també hem intentat ser molt coherents en la manera de treballar. Hem descartat fer col·laboracions i sortejos perquè sí. Tenint l’oportunitat de fer el llibre, ens hem trobat amb una editorial que ens ha deixat fer el que volíem, no gens ràpid ni corrent. I que sigui una cosa duradora, no efímera. Quan vam començar, jo tenia tres feines per allò de la precarietat.

– El llibre ha estat un èxit.

– V.P.: El llibre també ens ha ajudat a posicionar-nos. Portàvem quatre anys fent moltes feines, des de disseny de campanyes a pensar per a altra gent, alhora que creant els nostres productes o anant a col·legis a fer xerrades. Potser el meu vessant de docent i d’una manera de fer i d’explicar no es coneixia tant. I també hem donat a conèixer coses que són més de la Júlia, amb pòsters i elements de disseny. Sense la tasca prèvia a les xarxes de creació de producte, tampoc hi haguéssim arribat. Estem molt contentes i agraïdes. Estem rebent molts missatges de gent que ens diu que està aprenent català.

– Que aparegui un llibre com el vostre, vol dir que la immersió lingüística no ha reeixit?

– V.P.: No ho sé això. El que sabem és que hi ha un gran interès pel català. Si escrivim un llibre sobre llengua i és el més llegit de Sant Jordi en infantil i juvenil, vol dir que hi ha interès. No sé si la immersió hagués pogut funcionar millor, però sí que hi ha interès per preservar el català. Hi ha interès quan es debat sobre els diacrítics, n’hi ha quan es debat sobre Els Segadors o Les Segadores.

– Què n’opinen de la controvèrsia entorn la versió de Les Segadores?

– J.P.: El problema no és el femení genèric sinó el patriarcat, en tot cas. Es vol plantejar un tema de llengua que en realitat és un problema de la societat.

– V.P.: L’important és que la llengua hi és. A mi, personalment, que Magalí Sare faci una versió d’Els Segadors i es prengui la seva llibertat com a artista, que la té, i aconsegueixi que se’n parli, em sembla perfecte. No em va semblar gaire escandalós. D’aquí a plantejar el tema del femení genèric ja és un altre tema. Com a lingüista, comparteixo la visió de la Carme Junyent, jo no utilitzo el femení genèric, però com a artista, puc empatitzar amb la Magalí. Vivim en una cultura del sí o del no que no comparteixo.

V.P.: “La situació als patis és escandalosa, molt pocs nens juguen en català i canvien molt de llengua”

– En el llibre, esmenteu cent errors. Quins són els més imperdonables que fem en català?

– V.P.: Hem contribuït una mica a combatre el “tinc que”. També hi ha un mal ús de molts pronoms febles, d’on surten expressions molt estranyes com “n’hi ha que fer” o “n’hi ha que anar”. En els mitjans apareix molt el “avui en dia” en lloc d'”avui dia” o “tal i com” en lloc de “tal com”.

Napoleó, independentista

– S’insulta molt, especialment en les xarxes. Però s’insulta bé en català?

– V.P.: Trobo que a vegades les persones tenim pocs recursos. Als alumnes jo els dic sovint: “No us insulteu, però si ho feu, insulteu-vos bé”. Només sents gilipollas, capullo o joder. En canvi, en català tenim lluç, pòtol… Quan els sents, penses: ara sí.

– Quins insults us agraden més en català?

– J.P.: N’hi ha de molt bons. Brut m’agrada. O bord. I cap de suro també està molt bé. El que és guai de les paraules és trobar els matisos. S’utilitzen unes poques paraules que serveixen per tot. S’ha d’anar a buscar allò que vols dir. No és el mateix un inútil que un imbècil.

– V.P. L’altre dia, uns nois parlaven tota l’estona d’un arbre, un arbre… Hi ha d’haver un pomer, una palmera. Gilipollas és un genèric i s’usa per tot, tant per un pedant com per un imbècil.

J.P.: “En aquests moments, més del 90% del contingut que consumeix un jove per les xarxes és en castellà, i si no ets a les xarxes, ho tens malament”

– Hi ha un debat sobre el futur de la llengua. Científiques de prestigi, com Carme Junyent, que heu citat abans, n’han fet un diagnòstic molt cru, alertant fins i tot sobre el perill d’extinció. Què en penseu?

– V.P.: La situació de la llengua és fomuda, però hem de ser positius. Ningú voldrà parlar una llengua que diem que s’està morint. El que hem de fer és parlar-ne i parlar-la, calen campanyes com la que es va fer amb aquella mascota, la Queta, “Dóna corda al català”, que trobo a faltar. Sense ser il·lusos, i sent molt conscients de la situació en què es troba el català, cal evitar aquest pessimisme que potser té elements de realisme. No dic que no. Els estudis de la Plataforma per la Llengua són molt indicatius. La situació que hi ha als patis és escandalosa. Molt pocs nens juguen en català. I els catalanoparlants canvien molt de llengua al pati.

entrevista
Carme Junyent: «El català està en perill d’extinció»
La lingüista publica “El català depèn de tu” i fa un diagnòstic molt crític de l’estat de la llengua: “Sense la solidaritat dels parlants de l’idioma dominant, ho tenim molt complicat”

– Us atreviríeu a donar algun suggeriment?

– V.P.: Nosaltres ens atreviríem a dir que ens contractessin. Si podem treballar en campanyes, encantades. Però les administracions s’haurien d’implicar. A vegades es vol donar molta responsabilitat a empreses i projectes petits com el nostre, que arribem fins on arribem.

– El descens d’ús entre els joves és un dels punts negres?

– J.P.: En aquests moments, més del 90% del contingut que consumeix un jove per les xarxes és en castellà, a Tik-Tok, Instagram i Youtube. Si no ets a les xarxes, ho tens malament.

J.P.: “En les pàgines web de molts estudis de disseny de Barcelona tot és anglès, és també un reflex cultural de quines prioritats tenim”

– En el món del disseny, la llengua està millor o pitjor que en altres sectors?

– J.P.: Aquí no hi ha gaire cultura de disseny. Si es pot fer una cosa per 20 euros no es fa per 200. Per exemple, en molts estudis de disseny la llengua de comunicació és l’anglès, ni el castellà. En les pàgines web de molts estudis de Barcelona no hi ha ni traducció al castellà. Tot és anglès. Això és també un reflex cultural de quines prioritats tenim o d’aquesta falsa creença que amb anglès o amb castellà arribaràs a tothom i tothom t’entendrà.

– S’entenen totes dues treballant?

– V.P.: Procurem fer-ho. Som molt diferents de caràcter, però ens coneixem i ens equilibrem bastant. Ens uneix que som molt perfeccionistes. Jo soc més rígida, la Júlia és més flexible.

– J.P.: Ens respectem molt. Confiem en l’altra. A vegades, en disseny, et trobes amb gent que et vol dir com has de treballar. Que ens deixin marge per fer la nostra feina.

– El vostre afany per la llengua té algun moment determinant perquè s’hi aboquessin?

– J.P.: La nostra mare és mestra. Però sempre hem tingut aquest interès. Som de Banyoles i el nostre ambient sempre ha estat catalanoparlant. Uns cosins nostres castellanoparlants se’n reien de nosaltres de petites perquè no sabíem què volia dir quesito. Nosaltres en dèiem formatget.

– V.P.: De ben petites ens hi fixàvem molt. Vam guanyar no sé quants jocs florals a l’escola. Tot ha vingut donat. I el fet de viure plenament en català ens ha fet ser molt conscients de la importància de la nostra llengua.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (25-6-2021)

105 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: