“Parlar català fa brut”.

Ni català a les escoles, ni grafies estranyes! Sempre la mateixa cançó de l’enfadós, sigui al nord, sigui al sud.
( MARIA CUCURULL. Filòloga. Coordinadora del butlletí InfoMigjorn. )

‘Soyez propes, parlez français’. Amb aquestes pintades s’embrutaven les parets a França, a final segle XIX, quan entre el 1881 i el 1886, es van aprovar les Lleis de Jules Ferry, que establien que l’escola primària obligatòria havia de ser laica, gratuïta i en francès, bien sûr. Calia erradicar tota llengua que no fos el francès i així va començar el genocidi lingüístic. L’article 2 de la Constitució diu que l’única llengua oficial és el francès i sembla que això els dona dret a actuar com una màquina piconadora per sobre de la resta de llengües pròpies del territori gal. Recordeu aquella famosa tríada que encarna els suposats valors de la República francesa? Llibertat, igualtat i fraternitat. Tot això és paper mullat.

Perquè tot el que no és francès, és patuès. Patois deriva de l’arrel patt-, (com de patte) és a dir, ‘pota’ amb el sentit de matusseria. Als parlants de les llengües patueses se’ls va inculcar que la seva és una llengua de segona, rude i amb tan poc valor que no val la pena estudiar-la, encara menys escriure-la i tampoc parlar-la perquè així t’estalviaràs de fer el ridícul. Ras i curt: sigues net i parla francès perquè la teva llengua és immunda.

La persecució lingüística més aberrant va tenir lloc a les escoles, on es punia els nens quan se’ls escapava una paraula que no fos en francès. Un cop havies pronunciat un mot en fals tenies dues opcions: bé se’t castigava, bé te n’escapaves buscant un nou culpable. I així va ser com, per fer més sonada la caça de bruixes, es va aconseguir que fossin els mateixos implicats els qui busquessin els culpables. De manera que, delatant-se, assenyalant-se i acusant-se els uns als altres, es va anar teixint una atmosfera de terror. Pensa abans de parlar, no fos cas que espontàniament no ho fessis en francès. La darrera reprimenda va tenir lloc quan es va dir la darrera paraula en patuès, mai abans. No hi va haver compassió. Antipedagògic? Si us plau, calia fer valdre l’article 2 de la carta magna! A mi em fa pensar una mica en El conte de la serventa, però segurament em quedaria curta perquè la història corrobora que la realitat sempre supera la ficció.

I enguany, el diputat bretó Paul Morac ha impulsat una llei per recuperar, a poc a poc, el llegat lingüístic que un dia es va reprimir amb tanta duresa. D’aquesta manera, el 8 d’abril passat, l’Assemblée Nationale amb 247 vots a favor, 76 en contra i 19 abstencions aprovava una llei històrica sobre les mal anomenades ‘llengües regionals’ que pretenia promoure l’ús del català, l’occità el bretó, el basc, l’alsacià i el cors. La llei havia de permetre que s’introduís per primera vegada la immersió lingüística del català (i les altres llengües), fins al 50%, a l’escola pública i sempre de manera voluntària. Lluny d’imposar, la llei és inclusiva i atorgava a l’escola la responsabilitat de promoure la llengua de cada indret, atès que les famílies ja no ho poden garantir. Perquè el genocidi lingüístic va fer que tingués lloc un procés de substitució lingüística. La persecució era dins i fora de l’aula, en dies d’escola i també en festius, i la por es va propagar, ho va impregnar tot, també era dins de casa. Us ho imagineu? Per protegir el teu fill, no li parlis en català.

Per altra banda, la llei també reconeixia la retolació bilingüe i fins havia de permetre posar als noms i cognoms grafies que no formen part de l’alfabet francès. Imagineu-vos quina llei més subversiva, que permetia que un nen rossellonès es pogués dir legalment ‘Martí’ amb l’accent a la ‘i’. El diputat Morac, pletòric, aquell 8 d’abril deia que l’aprovació de la llei era una victòria històrica. Semblava impossible… i, ara per ara, ho és.

Setmanes després de l’aprovació, 60 diputats francesos, tots del partit de Macron i encapçalats pel ministre d’Educació Jean-Michel Blanquer, van presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional de París. Finalment, s’han tombat els dos articles més ambiciosos perquè s’han declarat inconstitucionals. Ni català a les escoles, ni grafies estranyes! Sempre la mateixa cançó de l’enfadós, sigui al nord, sigui al sud.

Fins ara, la immersió lingüística a la Catalunya del Nord només tenia lloc a les escoles La Bressola, que són associatives i privades. I ara continuarà sent així, tret que un dels articles que no ha tombat el Constitucional és l’obligació que els municipis hagin d’indemnitzar aquelles famílies que decideixin educar els fills en una escola privada en què s’imparteixi la llengua regional, en cas que no ho puguin fer a la seva localitat. Però als centres públics no es podrà aprendre català, ni bretó, ni occità, ni alsacià, ni basc, ni cors, ni cap mena de patuès que pugui ferir la sensibilitat constitucionalista dels que branden la bandera de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Macron es troba en un atzucac, alguns dels homes forts del seu partit s’han posicionat clarament en contra de la llei, però també n’hi ha d’altres que hi estan d’acord. Les pressions internes sumades a les manifestacions que es preparen aquest cap de setmana han obligat el president a pronunciar-se a poques setmanes de les eleccions regionals. Així doncs, Macron ha sortit a la palestra i ha reivindicat la tasca de les escoles d’immersió i ha afirmat que com a president de la República, és al mateix temps “el protector de la llengua francesa i el guardià de la riquesa de les nostres llengües regionals”. Amb el seu discurs instava el govern i el parlament a trobar la manera de “garantir la transmissió de la diversitat lingüística”.

I així, jugant a la puta i a la Ramoneta va fent malabarismes per esmorteïr la caiguda en les properes eleccions. Vet aquí la paradoxa del lema de la República. Mentrestant, per si de cas, sigueu nets i parleu francès. I si no hi esteu d’acord, podeu anar a alçar la veu dissabte vinent a dos quarts de tres de la tarda a Perpinyà, perquè els nostres germans nord-catalans han vingut a fer vies catalanes, han omplert els nostres carrers (que a més de ser sempre nostres també seran sempre els seus) i ens han ajudat a tallar el Pertús. No els fallem.
N.de la R.
Aquest article ha estat escrit abans de la gran demostració d’aquest dissabte a Perpinyà, però el fons és més vàlid que mai.Si més no aquesta vegada no hem fallat…
Informa:NUVOL.CAT (30-5-2021)