PDECat, CRÓNICA D’UNA MORT ANUNCIADA

“PDECat, crònica d’una mort anunciada”
El partit decidirà al setembre si es dissol després de quedar fora del Congrés; la seva història ha estat marcada per una fundació turbulenta i les discrepàncies entre la direcció i Puigdemont, que en va estripar el carnet.

(ORIOL MARCH)
La matinada del 10 de juliol del 2016, en un racó del Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), un grup de quadres de l’antiga Convergència miraven amb atenció un ordinador. A la pantalla hi havia un quadre amb el primigeni règim d’incompatibilitats que havia de servir de sedàs per saber qui -i, sobretot, qui no- podia formar part de la direcció. La imatge resumeix l’esperit amb el qual es va fundar el PDECat: la necessitat de construir un nou projecte per superar CDC -tocada per la confessió de Jordi Pujol, els estralls de la corrupció i les tensions del procés, que ja havien dut Artur Mas a plegar empès per la CUP- contindria els defectes de l’etapa anterior, però sense recollir pràcticament cap de les seves virtuts.

Res va funcionar com tocava en el congrés fundacional. Quan Jordi Cuminal, exalt càrrec amb Mas i Francesc Homs a Palau, va pujar al faristol per plantejar els noms que proposava el nucli fundador del nou partit -Més Catalunya i Catalans Convergents-, a la sala hi va esclatar tot el malestar larvat en els mesos passats. Mercè Conesa, en aquell moment alcaldessa de Sant Cugat i penúltima portaveu de Convergència, va aixecar la veu per protestar. Les mans es van començar a alçar fins al punt que es va haver de frenar el debat. Per sortir del pas, es va crear una ponència específica per parlar del nom. Es va acabar triant Partit Demòcrata de Catalunya i, per dificultats en el registre, s’hi va acabar afegint l’Europeu. Tot naixia torçat.

Que divergien els camins entre els militants i quadres i la classe dirigent -encarnada per Mas i també per Puigdemont, que va pronunciar un discurs especialment breu en la cloenda del congrés fundacional que encara es posa com a exemple del seu desinterès per les qüestions internes- ho demostra el fet que els dos expresidents van votar a favor que el partit es digués Junts per Catalunya. Una marca que, amb el pas del temps, ha acabat aixoplugant l’herència postconvergent en un delicat equilibri amb l’esperit dels independents -com Laura Borràs- que es van acostar progressivament a Puigdemont durant la tardor del referèndum.

Si el congrés del CCIB va ser compendi de dificultats, la ressaca -marcada per la tria de la primera direcció- va ser encara més complexa. No era cap secret que Jordi Turull -ara secretari general de Junts- tenia l’aspiració de ser el màxim responsable del partit. N’havia parlat amb Mas, que avalava l’operació, i tenia com a mà dreta Miquel Buch, que acabaria sent conseller d’Interior. Però els vents de canvi que van bufar en el conclave fundacional, sumats a la mala relació -política- que tenia en aquell moment amb Josep Rull, van fer que Turull no assumís les regnes del PDECat. En el seu lloc ho va fer Marta Pascal, com a coordinadora general, acompanyada de David Bonvehí com a responsable d’organització. Eren nous temps.

Bonvehí tenia la confiança de Puigdemont, a diferència de Pascal, que no va trigar a notar-ho. L’aposta de l’expresident pel “referèndum o referèndum” va tensionar les costures, que ja no tornarien a lloc. Durant l’hivern i la primavera del 2017, els consellers del PDECat -que havien entrat al Govern amb el carnet de CDC- desconfiaven obertament de la confrontació amb l’Estat i algun d’ells, com ara Jordi Jané -Interior-, van ser els primers d’alertar del risc de presó i de pèrdua de patrimoni que podria comportar portar fins al final la votació. Que s’organitzés un estat major paral·lel a l’executiu, i que aquest estat major decidís més que el Govern, va ser la gota que va fer vessar el got: cinc consellers van decidir tancar la seva etapa abans de l’1-O.

En aquell moment, Puigdemont va oferir Presidència a Pascal, però finalment qui va ocupar el càrrec va ser Turull, un dels dirigents amb més capacitat d’interlocució amb ERC. El referèndum es va fer i, després de la votació, el PDECat-amb la seva coordinadora general i Mas al capdavant, perquè en aquell moment encara n’era el president- es van inclinar obertament a favor de convocar eleccions i evitar la declaració d’independència. La negociació amb l’Estat no va acabar de fructificar i, en un marc de guerra oberta entre ERC i l’antiga CDC, Puigdemont es va decidir per la segona opció tot i haver defensat la primera només unes hores abans. La resta de la història és coneguda: exili, presó, 155 i eleccions convocades pel 21 de desembre.

Informa:NACIODOGITAL.CAT (4-VIII-2023)