PER LA REFUNDACIÓ DEL BARÇA

“Per la refundació del Barça ”

( ANTONI BASSAS )

Cada hivern polar, cada cop que un temporal de fred i neu paralitza el país, Donald Trump fa un tuit per preguntar en to sarcàstic com pot ser que el canvi climàtic sigui real si els termòmetres estan glaçats a quinze sota zero. Així ha respost el govern del Barça l’última dècada cada cop que algú ha advertit que el club vivia de l’herència rebuda, que depenia del talent de jugadors cada vegada més grans i més inaccessibles per als seus entrenadors, i que s’encomanava a la llegenda de Messi com a últim recurs.

Tant li feia que Qatar substituís l’Unicef, que el referèndum per a la construcció de l’Espai Barça se celebrés el 2014 i el 2020 les obres encara no hagin començat, que el Barça fos condemnat per dos delictes fiscals pel fitxatge de Neymar, que del Barça B no arribessin jugadors que acabessin sent titulars al primer equip, que calgués quadrar els comptes a base de bescanviar Cillesen per Neto, que el Barça anés a buscar Neymar quan el brasiler tenia denunciat el club als tribunals, que haguessin dimitit cinc vicepresidents en cinc anys, que un vicepresident parlés de “posar la mà a la caixa”, que molts culers haguessin deixat de preguntar-se “A quina hora juga el Barça?”, que el Camp Nou no s’omplís ni amb Messi, que volguessin fitxar Xavi, o si no, Koeman, o si no, Pochettino, i acabessin portant Setién quan van cessar Valverde, i sobretot, que a París, Torí, Roma i Liverpool el ridícul del Barça en l’escena internacional anés escalant fins a arribar a l’enfonsament definitiu d’una època en la despietada nit de Lisboa, que deixa la història blaugrana abonyegada amb una trompada tan vergonyosa com indeleble. No és casualitat. Quan fas les coses malament, no pots esperar bons resultats quan més els necessites.

El govern del club es va entregar al presentisme a preu d’or. Diners a canvi de títols i títols per la vida ràpida, el què abans que el com, i millor encara, sense el com, perquè el com feia nosa. Què importava cuidar els detalls: ¿que el Barça no era el rei de la lliga espanyola? ¿O que no li tocàvem la cara al Madrid a cada visita al Bernabéu? ¿O que no va sumar Messi la seva sisena Pilota d’Or? ¿O que el Barça no facturava mil milions? Mentrestant, la paraula valors moria víctima de l’abús de ser pronunciada en va, i el “Més que un club” es convertia en un blasó nobiliari decoratiu d’aprofitament populista.

El Barça està enfonsat. Ho està davant de la seva pròpia consciència i de tot el món. El Barça no es troba només davant de la necessitat de cessar l’entrenador, de renovar la plantilla, ni gairebé de la dimissió del president i la convocatòria immediata d’eleccions. Està davant de la necessitat de reparar-se esportivament, de rearmar-se socialment, de reconstruir-se institucionalment, de rehabilitar-se èticament. El Barça necessita una refundació que el reconnecti amb allò que diu que és. Si l’estil és el que queda quan perds, el Barça ho ha perdut tot. O gairebé, perquè encara queden la samarreta, 150.000 socis i centenars de milions d’aficionats a tot el món que no volen deixar de ser-ho.
Informa:ARA.CAT (16-8-2020)

158 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: