PER L’ESCOLA CATALANA, AVUI I SEMPRE I PER DAMUNT DE TOT

“Per l’escola catalana, avui i sempre”.
(JOSÉ ANTICH )
Encara que l’escola catalana ja va realitzar la setmana passada, amb una resposta més que notable, tres dies de vaga com a protesta per la imposició d’Educació d’un calendari escolar que avança l’inici de curs al setembre i la setmana que ve n’ha convocat dos dies més, tots hauríem de fer un esforç per allunyar aquesta justificada demanda d’una altra que és central al model educatiu català i que sorgeix com a defensa davant de la imposició del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del 25% de l’educació en llengua castellana. Enmig d’una guerra europea de dimensions encara desconegudes, una pandèmia i una postpandèmia a què s’ha encavalcat el conflicte bèl·lic, un avís de falta de productes alimentaris en els dies vinents conseqüència de les vagues de transportistes, un creixement de l’energia en una corba absolutament desconeguda que està tancant empreses i amenaçant nombroses pimes, és possible que a la vaga en defensa de l’Escola Catalana convocada per a aquest dimecres li costi obrir-se l’espai informatiu que es mereix.

Si hi afegim la confrontació entre els partits independentistes, en molts casos fruit d’un debat més propi de pàrvuls que d’universitaris, és normal que no hi hagi el millor ambient per defensar l’Escola Catalana, la immersió i, sobretot, el dret de la Generalitat a preservar el seu model educatiu sense ingerències del poder polític de Madrid i dels tribunals de justícia. No pot ser que s’hagi acceptat com a normal que l’última decisió de totes i cada una de les coses que afectin els ciutadans de Catalunya no l’adopta ni el seu Govern, ni el seu Parlament sinó un dels seus tribunals, normalment el TSJC o el Tribunal Suprem. En els últims anys han estat més les decisions polítiques que han decidit els senyors i senyores que porten toga que els governants escollits. Així, i sense parlar del 155 i les conseqüències que va tenir, s’ha decidit als tribunals la data de les eleccions catalanes (14-F), si es mantenia o no el toc de queda durant la pandèmia i s’ha inhabilitat un president de la Generalitat.

Però malgrat aquesta disparitat partidista és molt important defensar l’Escola Catalana, que configura alguna cosa més que un sistema educatiu. És un model de país, d’entendre i treballar amb la immigració, de voler ser un sol poble, d’aspirar al mateix nivell d’oportunitats de tots els ciutadans on, òbviament, el coneixement de la llengua pròpia no pot ser una cosa menor o passatgera. Ha de ser central i s’ha de salvaguardar com el veritable nervi de la nació que és. No és una batalla petita, ni molt menys provisional. Ara ja sabem que és gegant i que s’ha de continuar mantenint en el temps i que això necessita un govern fort i una majoria parlamentària molt àmplia. Algun dia aprendran els nostres il·lustres governants alguna cosa sobre com es comporten els partits de Madrid en la solució dels seus conflictes? Perquè hi ha una crisi enorme a l’executiu de Pedro Sánchez sobre el Marroc i com s’ha traït el poble sahrauí i l’únic que tenen clar és que el PSOE no fa fora Podemos per les discrepàncies i Podemos tampoc se’n va del govern.

Els uneix el càrrec, segur. La pagueta, que diuen alguns pejorativament. Però, també, que no arribi la dreta al govern i menys la dreta actual. Això és legítim i també respon a un interès no menor d’amplis sectors dels seus electorats. No de tots, òbviament. Mai res no és de tots, però és suficient que sigui d’una àmplia majoria. Aquesta mirada de vegades es troba a faltar a Catalunya on cada minut Esquerra trauria Junts del Govern i molts dels de Puigdemont anhelen tenir les mans lliures. Per a ambdós això seria el fàcil i segur que mobilitzaria una part de les seves bases. Però satisfaria els seus electorats? Això ja són figues d’un altre paner i molt em temo que el càstig recaurà sobre qui tracti d’alterar la situació actual creient que hi ha un rèdit a obtenir.

El que s’espera d’ells és que posin el coll en defensa de l’Escola Catalana, més enllà de declaracions i manifestacions. L’ofensiva de l’Estat és tan gran que la desunió no fa més fort a cadascuna de les parts sinó que debilita el conjunt.

Informa:ELNACIONAL.CAT (23-3-2022)

68 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: