PER PROTEGIR LA LLENGUA CAL UN ESTAT FORT: LA RESTA SÓN PEGATS

“Per a protegir la llengua cal un estat fort. La resta són pegats i enganys”.

L’afer de Netflix també sembla un pegot dels polítics catalans per a entretenir-nos.

( JOAN MINGUET BATLLORI )
L’estiu del 1976, Adolfo Suárez, primer president del govern espanyol de la democràcia tutelada pel dictador (sí, a través de la monarquia), va fer unes declaracions a Paris-Match en què qualificava d’idiotesa la possibilitat d’ensenyar el batxillerat en llengua catalana o qualsevol llengua de l’estat que no fos l’espanyola. I afegia: “Abans caldria trobar professors que poguessin ensenyar química nuclear en basc, català, etc. Siguem seriosos.”

El símptoma era diàfan: després de la persecució de la llengua catalana durant els anys de la dictadura, l’Espanya profunda pensava que els qui parlàvem català érem uns analfabets incapaços d’articular discursos complexos en el nostre idioma. El català servia per a converses de taverna i poca cosa més. Després de Suárez, diguem-ho clar, Espanya no va canviar gaire la seva relació amb el català: quan els governs de torn necessitaven els vots de Pujol deien que l’Institut Cervantes també difondria les “altres” llengües de l’estat (mentida) o Aznar confessava que parlava català en la intimitat (mentida nauseabunda). Però la realitat és que al centralisme sempre l’ha destorbat això del plurilingüisme, el federalisme i tot allò que s’escapi de la unitat, unitat, unitat…

Però el problema no ha estat polític i prou, sinó que s’ha acabat convertint en estructural. Tant menyspreu continuat acaba tenint conseqüències. Sabeu quantes universitats espanyoles ofereixen alguna assignatura sobre la llengua catalana durant el curs 2021-2022, segons les dades que ofereix l’Institut Ramon Llull? Nou. Podria semblar una xifra raonable, si no fos que, per posar-ne tres exemples, en alguns estats on no es parla català (tret de l’estat francès) la xifra augmenta considerablement: Alemanya, 20 centres universitaris; Estats Units d’Amèrica, 19; França, 16. Conclusió: els monolingües espanyols que manen estan d’acord a la pràctica amb Adolfo Suárez, encara que, evidentment, ho neguin de paraula en públic, que en la intimitat vés a saber (és broma).

Per tant, la responsabilitat de l’ús i promoció del català sempre ha recaigut en la Generalitat, en altres institucions catalanes i, òbviament, en els parlants. I la cosa va malament, ja ho sabeu. En l’ensenyament, hem sabut que a l’ESO només la meitat de professors, aproximadament, fan les classes en català. La setmana passada també es va saber la renúncia del professor de la UAB Jordi Juanico a participar en un màster en què l’obligaven a fer ús de l’espanyol. I després hi ha el tema de Netflix, ara hi torno, o els espectacles musicals que s’estrenen a Barcelona en espanyol perquè després volen fer ronda per tot l’estat. I més coses: aquest costum cada vegada més estès entre artistes i crítics de presentar-se en societat només en castellà o, a tot estirar, de manera bilingüe. Darrerament ho fa, per exemple, l’Associació Catalana de Crítics d’Art per anunciar algunes de les seves activitats, cosa que no havia fet mai en tota la seva història. Caldria estudiar cas per cas, però fa la sensació que aquesta actitud és pura submissió a una entelèquia: primer, perquè el món de l’art global usa l’anglès, no pas l’espanyol; i segon, perquè trobo que és un insult pensar que la gent de la cultura castellanoparlant no pot llegir el català.

Deixeu-me dir, de pressa, que en aquests temes hi ha moltes dosis de demagògia. No en tots els que he esmentat, però sí en aquells en què la llengua va vinculada al mercat lliure. Per exemple, a la universitat. Ja fa anys que les universitats europees han entrat en la lògica capitalista, bàsicament la de la competència. A Catalunya això és ben visible en els estudis de màster; un departament sense màster és destinat al fracàs comercial per més bons professors que tingui. Les universitats lluiten entre si per cooptar alumnes, és a dir, clients, i n’hi ha pocs. I, d’aquesta manera, la majoria dels màsters dels nostres centres universitaris només poden subsistir amb alumnat de fora; per tant, molts d’aquests màsters ofereixen els estudis en llengua espanyola (per què no s’ofereixen en anglès és una bona pregunta). En aquest estat de les coses, és lògic que es mantinguin les condicions en què uns alumnes s’han matriculat. Després hi ha qui diu que els alumnes de fora han de fer l’esforç d’aprendre el català, cosa que resulta també demagògica si pensem en la quantitat de professionals de l’ensenyament i de la cultura que fa anys que treballen a Catalunya sense haver tingut mai la necessitat de parlar-lo ni escriure’l.

L’afer de Netflix també sembla un pegat dels polítics catalans per a entretenir-nos. El català, històricament, no ha tingut mai possibilitats de competir amb les llengües més fortes de les indústries culturals. Primer, perquè com menys parlants té una llengua més difícil li resulta introduir els seus productes en el mercat. I, segon, perquè si les llengües minoritàries no tenen un estat al darrere la cosa es complica molt. Com que ja sabem que l’estat espanyol no fa res per ajudar les llengües perifèriques, resulta humiliant que al parlament espanyol es vagi a demanar almoina i ho venguin com una victòria.

Abans seria bo que es marquessin prioritats i es fos coherent. Un exemple: per què les sèries de TV3 (com Merlí) no es venen a les altres televisions amb l’obligatorietat de mantenir-ne la versió catalana i l’ús de subtítols? Jo ja ho sé: perquè aleshores les cadenes espanyoles no la comprarien. El capitalisme no hi entén, en humanismes naïfs. Valtònyc ho va dir fa pocs dies de manera contundent: “Abans lluitàvem per la independència i ara perquè posin Netflix en català.” Tot és important, però les indústries culturals de caràcter global (i els ministres espanyols, també) deuen fotre’s un fart de riure quan senten les pretensions (o les reculades) del senyor Rufián.

Escrit tot això, ja ho veieu, al meu entendre el problema de la llengua en l’era de la globalització és més complex que no ens volen fer creure de vegades. Els pegats, els enganys i la demagògia en aquesta matèria abunden. I la solució del català en la cultura i l’ensenyament demana, primer de tot, un estat fort i unes decisions dràstiques. I això ha d’anar acompanyat, és clar, de decisions individuals, com aquella lliçó que, entre més, ens va donar Joan Miró: per ser universal has d’arrelar molt i molt fort a la teva terra.
Informa:VILAWEB.CAT (10-XI-2021)

60 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: