PER QUÈ CATALUNYA NO VA TENIR EL CONCERT ECONÒMIC ?

“Per què Catalunya no va tenir concert”
(JOSÉ ANTICH )

Un recent col·loqui entre quatre dels cinc últims consellers d’Economia que ha tingut Catalunya des del 2003, a saber: Antoni Castells, del PSC ( 2003-2010), Andreu Mas-Colell, Convergència (2010-2016), Oriol Junqueras, Esquerra (2016-2017) i l’actual titular del departament Jaume Giró, de Junts per Catalunya, va derivar, i no és la primera vegada que això succeeix, en la qüestió de si Catalunya va tenir realment la possibilitat o no de disposar, com el País Basc, d’un concert econòmic a l’inici de la transició espanyola. I també sobre si aquesta opció se’n va anar en orris per l’equivocació, desídia o error de càlcul, dels partits llavors considerats simplement nacionalistes. El debat, organitzat pel diari Ara, no hauria tingut més conseqüències, i potser tampoc tant ressò mediàtic, si l’asfíxia econòmica de Catalunya no fos la que és i entre el públic no hagués estat present el president Jordi Pujol, qui, amb gran lucidesa, als seus 91 anys, es va convertir en el convidat sorpresa del col·loqui.

Remoure la història interessadament o a través de lectures parcials de documents deixa incomplets el que van ser aquells anys i, sobretot, el període fonamental per obtenir una mica de llum sobre l’època que ens ocupa i que no és cap altre que el de l’elaboració de l’Estatut de Sau -anomenat així perquè que els ponents es van reunir al parador que porta l’esmentat nom, al pantà de Sau-. Parlem del segon semestre de 1978 i de reunions en què participaven els 20 ponents designats per l’Assemblea de Parlamentaris catalans, que reunia els diputats i senadors que havien estat elegits en les eleccions a Corts constituents del 15 de juny de 1977. És important recordar quina era la representació de cadascun dels partits catalans al Congrés: PSC (15), Pacte Democràtic -una coalició en la qual hi havia CDC- (11), UCD (9), PSUC (8), Unió (2), Esquerra Republicana (1) i Aliança Popular (1).

És fàcil sumar el pes de cada bloc per endevinar amb molt poc esforç que les formacions d’àmbit estatal, de dretes i d’esquerres, tenien una força molt superior als partits d’estricta obediència catalana. Recordo que allà, a Sau, hi va haver debats acalorats i encesos -en aquells temps, els dircoms no existien, l’accés als ponents era fàcil i permanent entre altres coses perquè periodistes i polítics compartíem la mateixa instal·lació hotelera. Va ser, fonamentalment, sobre el bloc de la llengua i l’educació però també sobre el finançament autonòmic i el concert econòmic. L’esquerra va decantar la balança dels dos debats alineant-se amb els nacionalistes en el primer tema, el de la llengua, i despatxant sense cap opció el segon, l’econòmic. No obstant això, de res no serviria, ja que el govern de l’UCD va forçar que el català no fos la llengua oficial exclusiva a Catalunya i l’educació va deixar de ser una competència exclusiva. El ribot estatutari ja estava a l’ordre del dia.

En aquest context era impossible de totes totes guanyar la batalla del concert econòmic per a Catalunya, que el PSOE no volia però l’UCD tampoc. Els números no li sortien al govern d’Adolfo Suárez i en cap moment no hi va haver el més mínim camí per transitar cap a un port segur. Que no es va insistir prou? Tampoc no s’ajusta a la veritat. Es va batallar i es va perdre. La majoria nacionalista no arribaria fins a 1984 i ja era tard. Havia passat el 23 de febrer de 1981 i les autonomies eren ja el problema, no la solució per a una Espanya de matriu, es digui el que es digui, molt, molt centralista.

Si aquest va ser el debat real per a l’elaboració de l’Estatut de 1979, a què ve l’acusació que van ser els mateixos nacionalistes els que no van voler el concert per a Catalunya? Ben senzill. Pedro Luis Uriarte, conseller d’Economia i Hisenda del govern basc entre 1980 i 1984 i considerat pare de l’actual concert basc, va publicar el 2016 un extens treball recopilatori, de prop de 2.000 pàgines, en 11 llibres, sota el títol El concierto vasco, una visión personal. Al volum set, que porta per títol “Un modelo singular y diferenciado que ha tropezado con problemas” cal anar fins al capítol tercer que enuncia, així, “Otra alternativa económica: la petición de un concierto económico para Catalunya”.

Explica al llibre Uriarte que hi va haver una reunió el 1980 entre el llavors ministre d’Hisenda, Jaime García Añoveros, Ramon Trias Fargas, aleshores conseller d’Economia, i ell mateix, en què el ministre va oferir un sistema de finançament similar al concert basc. Detalla Uriarte que Trias Fargas no ho va voler per no voler recaptar els impostos i també perquè va pensar que negociant amb Madrid es podrien treure més recursos que gestionant el concert. És molt possible que el que Uriarte relata fos exactament així però cal tenir en compte dues coses: primer, que l’Estatut ja havia estat aprovat amb l’oposició radical del govern d’UCD a incloure-hi el concert; i que Añoveros era un ministre sota la tutela estricta de Fernando Abril Martorell, vicepresident per a Assumptes Econòmics. Segon, que una oferta seriosa se li hauria fet a Jordi Pujol ja que a Madrid sabien molt bé que Trias Fargas no decidia aquestes coses.

La història té sempre molts relators i moltes interpretacions, però els fets són sagrats. Sobre una veritat hi ha de vegades altres veritats que són contradictòries i que expliquen millor el que ha estat i el que no. I el cert és que Catalunya mai no va tenir a l’abast un concert com el basc i disposar d’una quota per tenir una autonomia financera de què ara manca.
Informa:ELNACIONAL.CAT (12-XI-2021)

74 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: