PER QUÈ LA MAJORIA DE XINESOS NO FAN SERVIR EL CATALÀ ?

Per què la majoria dels residents xinesos a Catalunya no fan servir el català?
El poc ús del català entre els residents xinesos té un rerefons sociolingüístic

Com gairebé tots els residents estrangers que viuen a Catalunya, els residents xinesos tendeixen a fer del castellà la llengua preferida per a la comunicació quotidiana, fins i tot la segona generació dels immigrants que han nascut i crescut aquí. En realitat, el baix ús del català entre els residents xinesos té un rerefons sociolingüístic.

Qui són els residents xinesos? Probablement, el primer que ens ve a la ment són els immigrants per motius econòmics que obren bars, basars i restaurants. Sens dubte, una gran majoria són immigrants d’aquest tipus, i procedeixen d’una mateixa zona: la província de Zhejiang, al sud de la Xina. A part d’aquest grup, que significa més o menys el 70% de la població xinesa total en territori espanyol, cada vegada venen més estudiants internacionals per cursar estudis universitaris (màsters o doctorats). Aquests estudiants venen de tota la geografia de la Xina i, al contrari que els immigrants econòmics, demostren cert interès per la llengua catalana. Molts d’ells ja saben el castellà abans d’arribar aquí i no els és difícil d’entendre i aprendre, el català. Hi ha un tercer grup, si bé molt petit: els expatriats de grans empreses. Com que el català no exerceix un paper gaire important en el món dels negocis internacionals, i com que aquest tipus de residents no tenen plantejat de fer una estada llarga, no aprenen ni fan servir la llengua si no tenen un interès o una motivació molt específics en el català.

Quan pensem en els xinesos, sempre creiem que la llengua que fan servir és el xinès. Ara bé, de què estem parlant quan parlem del xinès? La paraula “xinès” sovint es refereix a xinès estàndard, que es basa en el mandarí, però també es refereix a un gran grup de llengües i dialectes disseminats per tota la Xina i, efectivament, per tots els territoris d’arreu del món que parlen xinès. És a dir, el xinès no és una sola llengua, és un conjunt de llengües semblant al concepte “llengües indoeuropees”, pertany a la família lingüística sinítica. Malgrat que les llengües xineses són tan diferents entre elles com l’alemany i el català, és a dir que no hi ha intercomprensió oral, sí que es poden entendre per escrit usant els caràcters xinesos, un sistema d’escriptura logogràfic.

La gran majoria d’immigrants xinesos a Catalunya que porten negocis petits saben més d’una llengua xinesa. A part del xinès mandarí —la lingua franca entre les comunitats de la diàspora i de les comunitats xineses de l’Àsia Oriental i el Sud-est Asiàtic—, normalment parlen una altra llengua sinítica, per exemple wu, min (hokkien/taiwanès), o yue (cantonès).

Mapa de les llengües xineses

Entre les llengües sinítiques, la llengua wu té uns 80 milions de parlants. Tot i que és la segona llengua més parlada a la Xina continental, no és gaire coneguda. La llengua wu es parla principalment a la ciutat de Xangai, al sud-oest de la província de Jiangsu, a la major part de la província de Zhejiang, en una part del sud de la província de Anhui i en una petita part de la província de Fujian. El wu i el mandarí no són mútuament intel·ligibles. Com hem mencionat anteriorment, la gran part dels immigrants xinesos venen de la mateixa zona de la Xina, que es troba al sud de la província de Zhejiang, més concretament en els districtes de Qingtian i la veïna municipalitat de Wenzhou. Les variants de wu que parlen són el wenzhouès i el qingtianès, les quals pertanyen a la variant oujiang de la zona sud wuparlant.

Els parlants de la llengua wu (en totes les seves variants), tot i que parlen dues llengües sinítiques (mandarí i wu), tal com els catalans saben dues llengües romàniques (català i castellà), no consideren que la seva llengua tingui el rang de llengua, sinó tan sols de dialecte i, per tant, no consideren que sigui apta per emprar-la en situacions formals i oficials. A més a més, la política agressiva del govern xinès per consolidar l’ús únic del mandarí en tots els àmbits ha agreujat la percepció que la llengua wu no és gaire més que un dialecte. Així, als anys noranta sovintejaven eslògans i propagandes del tipus “Parleu en mandarí si us plau” o “Parleu en mandarí i sigueu persones civilitzades”. Aquest tipus d’eslògans demostren la determinació i la finalitat clara del govern per promoure de la llengua oficial i, alhora, per fer creure a la població que l’única llengua cívica i prestigiosa és l’oficial, no pas la pròpia de la població. Així, si algú parla en el seu “dialecte” quan és en alguna institució educativa o en un espai públic, es veu com un comportament baix i mal educat. Com a resultat, parlar en els “dialectes” es considera un símbol d’analfabetisme, incivisme i vergonya.

A causa de la política lingüística i educativa del govern xinès, a la Xina contemporània, les llengües regionals mai no es veuen positivament. Aquesta negativitat envers les llengües parlades per la població determina, doncs, l’actitud que els nouvinguts xinesos tenen vers el castellà i el català quan arriben i intenten integrar-se en la societat catalana. D’entrada, suposen que el català és un parlar local o regional, sense categoria de llengua oficial i, per tant, poc més que un dialecte del castellà. Una evidència que reforça aquest pensament és que fora de Catalunya quasi no es pot fer servir enlloc aquesta llengua. Per tant, sembla que el català és tan “inútil” com la llengua vernacular que fan servir ells —el wu— i aprendre-la no té ni interès ni valor. En canvi, l’aprenentatge del castellà té valor i interès perquè és com saber el mandarí: és la llengua oficial i comuna que es fa servir en tots els contextos socials.

Els estudiants internacionals estan exposats a l’entorn acadèmic català que els obliga d’alguna manera a aprendre’l perquè el necessiten: és, doncs, útil i té valor. En canvi, l’immigrant xinès que ve per motius econòmics i viu només en el context del negoci i de la vida diària no té gaire necessitat de parlar català. Sembla, doncs, que entre la comunitat xinesa de Catalunya (i més concretament, de Barcelona i l’àrea metropolitana) s’està produint una diglòssia del següent tipus: el català és més aviat una llengua d’àmbit professional i acadèmic que no pas una llengua per fer servir en la vida quotidiana. Els immigrants econòmics que porten negocis petits sense necessitat d’accedir al món intel·lectual no tenen gaires estímuls per convertir-se en catalanoparlants.
Informa:NÚVOL.CAT (14-8-2020)

130 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: