PER SER JOVE JA NO CAL EL CATALĂ

“Per ser jove ja no cal el catalĂ ”.
( ROBERT FUNES )
Els primers dies de setembre es publicava la darrera enquesta a la joventut de Barcelona, enmig dâuna atmosfera carregada dâaires de botellĂł. En la descripciĂł de la realitat jove, un dels colors destacava que el nombre dâadolescents i joves que feien servir el catalĂ com a llengua habitual no arribava al 30% (que aquest percentatge era inferior al de lâanterior enquesta i que tot ĂŠs diferent segons el âbarriâ). SĂŠ perfectament que el tema d’una llengua minoritĂ ria, en una societat digital i global, ĂŠs estructural, depèn de lâeconomia, la polĂtica i la lingĂźĂstica, però he pensat que podria venir bĂŠ una petita (molt petita si voleu) lectura en clau humanament jove.
Als anys 70 vaig estar implicat en la conversiĂł dâuna escola de barri en una escola activa, que desprĂŠs acabaria formant part del col¡lectiu dâescoles pĂşbliques catalanes (CEPEC). TreballĂ vem per implicar les famĂlies i vĂ rem fer de la llengua debat educatiu i qĂźestiĂł comuna. Els pares obrers de la Siemens o la Clausor i les mares treballadores domèstiques a SarriĂ van acceptar activament el catalĂ com a llengua de futur que permetria que els fills arribessin a ser com els de dalt. Fins i tot es van creure aquell eslògan del PSUC dâ”un sol poble”. Bona part dels joves que sortien de lâescola (en aquell temps encara no existia el dret a lâadolescència) assumien que el catalĂ era la llengua de les seves aspiracions. Allò que aspiraven a ser passava pel catalĂ .
Als anys 80 ajudava a construir el que desprĂŠs arribaria a ser lâĂ rea de Joventut de la DiputaciĂł de Barcelona. Una de les activitats va ser posar en marxar el concurs Paraula de Rock, mirant de provocar entre els joves metropolitans lâescriptura de lletres en catalĂ , que desprĂŠs serien musicades. De seguida vindria el potent moviment del rock catalĂ hĂbrid, que va fer possible una nova realitat: es podia ser jove en catalĂ . Aquella petita iniciativa pretenia saltar-se la vivència que el catalĂ era llengua de grans i poc menys que rural. De fet, aquella dècada i la segĂźent es va generar entre bona part de grups juvenils la vivència que el catalĂ formava part dels seus estils de vida jove. Tribus diverses el podien incorporar de la mateixa manera que ho feien amb la forma de vestir-se o divertir-se. NomĂŠs calia tenir en compte que no podia ser lâidioma nomĂŠs dâuna tribu i que (com totes les llengĂźes) els joves el fan servir alterant-lo.
Per a molts grups dâadolescents i joves, el catalĂ ha deixat de ser una llengua amable, ja no estĂ entre els components que conformen la manera de ser i conviure
No. No continuarĂŠ amb les dècades. Passem al 2005. Des de la FundaciĂł Bofill, havĂem treballat en una mostra diversa dâinstituts, enmig de la diversitat adolescent, per fer la investigaciĂł-acciĂł âArguments adolescents. El mĂłn dels adolescents explicat per ells mateixosâ. La diversitat ja era en molts llocs segregaciĂł i lâadscripciĂł lingĂźĂstica sâestava convertint en una variable que definia la pertinença a un grup. Dominar la llengua ja no garantia que lâaltre grup et deixi formar part del seu. Molts mĂŠs adolescents comencen a passar del catalĂ perquè ni els defineix ni els fa possible formar part de diferents grups joves de la seva societat. SĂłn anys de confrontaciĂł en què sovint em tocarĂ fer de mitjancer juvenil.
Un exemple bucòlic dâaquells anys, en resposta a la pregunta de com creien (als 15 anys) que seria el seu futur: âTindrĂŠ 20 anys, estudiarĂŠ a la universitat a Barcelona, estarĂŠ ficat en un sindicat o associaciĂł independentista, anirĂŠ a manifestacions, viurĂŠ en un pis amb els amics, tindrĂŠ nòvia (espero), no practicarĂŠ cap religiĂł, farĂŠ sexe, anirĂŠ de copes, viurĂŠ la vida al moment, votarĂŠ ERC, escriurĂŠ articles a l’Avui, anirĂŠ a Euskal Herria de vacances, a totes les acampades joves, etc., em farĂŠ pacifistaâ. Ăbviament, els relats de molts altres grups, que compartien classe, eren diferents i polaritzats.
Any rere any, la complexitat ha augmentat, les generacions joves se succeeixen i el mestissatge ĂŠs quotidiĂ . Igualment, els adults portem anys de vida col¡lectiva força embogida i amb moltes pèrdues (oficialment negades) en els mecanismes que aglutinen una societat. Ara, per a molts grups dâadolescents i joves, el catalĂ ha deixat de ser una llengua amable, ja no estĂ entre els components que conformen la manera de ser i conviure. No facilita un hipotètic futur millor, no defineix una forma de ser jove atractiva, no garanteix la possibilitat de formar part de la societat (o defineix societats que els sĂłn alienes). Sovint no ĂŠs mĂŠs que un idioma acadèmic que cal saber (i saben) per aprovar.
Potser mâentendran millor si van a veure la pel¡lĂcula Chavalas i miren de trobar sentit a la metĂ fora de lâentorn en què les protagonistes fan un comiat de solteres.
*Jaume Funes Ês psicòleg, educador i periodista