PER SER JOVE JA NO CAL EL CATALÀ

“Per ser jove ja no cal el catalĂ ”.
( ROBERT FUNES )

Els primers dies de setembre es publicava la darrera enquesta a la joventut de Barcelona, enmig d’una atmosfera carregada d’aires de botellĂł. En la descripciĂł de la realitat jove, un dels colors destacava que el nombre d’adolescents i joves que feien servir el catalĂ  com a llengua habitual no arribava al 30% (que aquest percentatge era inferior al de l’anterior enquesta i que tot ĂŠs diferent segons el “barri”). SĂŠ perfectament que el tema d’una llengua minoritĂ ria, en una societat digital i global, ĂŠs estructural, depèn de l’economia, la polĂ­tica i la lingßística, però he pensat que podria venir bĂŠ una petita (molt petita si voleu) lectura en clau humanament jove.

Als anys 70 vaig estar implicat en la conversiĂł d’una escola de barri en una escola activa, que desprĂŠs acabaria formant part del col¡lectiu d’escoles pĂşbliques catalanes (CEPEC). TreballĂ vem per implicar les famĂ­lies i vĂ rem fer de la llengua debat educatiu i qĂźestiĂł comuna. Els pares obrers de la Siemens o la Clausor i les mares treballadores domèstiques a SarriĂ  van acceptar activament el catalĂ  com a llengua de futur que permetria que els fills arribessin a ser com els de dalt. Fins i tot es van creure aquell eslògan del PSUC d’”un sol poble”. Bona part dels joves que sortien de l’escola (en aquell temps encara no existia el dret a l’adolescència) assumien que el catalĂ  era la llengua de les seves aspiracions. Allò que aspiraven a ser passava pel catalĂ .

Als anys 80 ajudava a construir el que després arribaria a ser l’àrea de Joventut de la Diputació de Barcelona. Una de les activitats va ser posar en marxar el concurs Paraula de Rock, mirant de provocar entre els joves metropolitans l’escriptura de lletres en català, que després serien musicades. De seguida vindria el potent moviment del rock català híbrid, que va fer possible una nova realitat: es podia ser jove en català. Aquella petita iniciativa pretenia saltar-se la vivència que el català era llengua de grans i poc menys que rural. De fet, aquella dècada i la següent es va generar entre bona part de grups juvenils la vivència que el català formava part dels seus estils de vida jove. Tribus diverses el podien incorporar de la mateixa manera que ho feien amb la forma de vestir-se o divertir-se. Només calia tenir en compte que no podia ser l’idioma només d’una tribu i que (com totes les llengües) els joves el fan servir alterant-lo.
Per a molts grups d’adolescents i joves, el català ha deixat de ser una llengua amable, ja no està entre els components que conformen la manera de ser i conviure

No. No continuaré amb les dècades. Passem al 2005. Des de la Fundació Bofill, havíem treballat en una mostra diversa d’instituts, enmig de la diversitat adolescent, per fer la investigació-acció “Arguments adolescents. El món dels adolescents explicat per ells mateixos”. La diversitat ja era en molts llocs segregació i l’adscripció lingüística s’estava convertint en una variable que definia la pertinença a un grup. Dominar la llengua ja no garantia que l’altre grup et deixi formar part del seu. Molts més adolescents comencen a passar del català perquè ni els defineix ni els fa possible formar part de diferents grups joves de la seva societat. Són anys de confrontació en què sovint em tocarà fer de mitjancer juvenil.

Un exemple bucòlic d’aquells anys, en resposta a la pregunta de com creien (als 15 anys) que seria el seu futur: “TindrĂŠ 20 anys, estudiarĂŠ a la universitat a Barcelona, estarĂŠ ficat en un sindicat o associaciĂł independentista, anirĂŠ a manifestacions, viurĂŠ en un pis amb els amics, tindrĂŠ nòvia (espero), no practicarĂŠ cap religiĂł, farĂŠ sexe, anirĂŠ de copes, viurĂŠ la vida al moment, votarĂŠ ERC, escriurĂŠ articles a l’Avui, anirĂŠ a Euskal Herria de vacances, a totes les acampades joves, etc., em farĂŠ pacifista”. Òbviament, els relats de molts altres grups, que compartien classe, eren diferents i polaritzats.

Any rere any, la complexitat ha augmentat, les generacions joves se succeeixen i el mestissatge és quotidià. Igualment, els adults portem anys de vida col·lectiva força embogida i amb moltes pèrdues (oficialment negades) en els mecanismes que aglutinen una societat. Ara, per a molts grups d’adolescents i joves, el català ha deixat de ser una llengua amable, ja no està entre els components que conformen la manera de ser i conviure. No facilita un hipotètic futur millor, no defineix una forma de ser jove atractiva, no garanteix la possibilitat de formar part de la societat (o defineix societats que els són alienes). Sovint no és més que un idioma acadèmic que cal saber (i saben) per aprovar.

Potser m’entendran millor si van a veure la pel·lícula Chavalas i miren de trobar sentit a la metàfora de l’entorn en què les protagonistes fan un comiat de solteres.
*Jaume Funes Ês psicòleg, educador i periodista

82 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: