PER SI ES VOL TORNAR-HO A FER: CALDRÀ SOBRETOT COMPTAR AMB EL CARRER

“Per si es vol tornar-ho a fer ”

Sense un resultat final, cal jugar una altra partida per resoldre el desafiament

( SALVADOR CARDÚS )

La feliç expressió de Jordi Cuixart en l’al·legat final de la farsa de judici del Tribunal Suprem, “Ho tornarem a fer”, no va ser un desafiament fatxenda, sinó que, segons va escriure ell mateix, era “un crit a l’esperança i contra la resignació i la frustració”. És a dir, un crit que convida, per no dir que obliga, a respondre-hi activament. Per això Jordi Cuixart, en un breu text manuscrit, afegia: “Tan important és fer-ho junts, com voler fer-ho”. I si volem tornar-ho a fer, ja és hora de pensar en el com i el quan.

Ho dic perquè aquests dies, i a propòsit d’una entrevista al vicepresident Oriol Junqueras, hom s’ha tornat a refugiar en els quants ho volem tornar a fer per no haver de parlar del com i el quan. Cansa molt haver-ho de repetir, però ĂŠs una obvietat que per saber quants volem o no la independència cal preguntar-ho democrĂ ticament i lliure. I a part del 9-N i l’1-O guanyats pel sobiranisme per golejada, en condicions internacionalment homologables encara no s’ha demanat mai. Que no ens enganyin: ni les opinions donades en una enquesta ni els resultats d’eleccions en què cal triar Parlaments i governs no serveixen per comptar-nos.

Si s’alimenta la sensació d’impotència es mantindrà el principal llast que l’afebleix: no confiar en l’èxit

A més a més, per comptar quants volem la independència –em torno a repetir– és fonamental saber les condicions en què es pregunta. Votar sota amenaça i amb por, no val. Votar sotmesos al boicot d’una de les parts, tampoc. Votar sense el compromís d’un resultat vinculant, encara menys. El problema, doncs, no és si hi ha un cinquanta per cent que no vol la independència, sinó que si hi fos tampoc no s’ha volgut comptar. I ningú no pot aventurar què passaria en un marc de llibertat veritablement democràtica. Potser hi hauria més suport a la independència. Però també amb una bona campanya en contra, a l’estil de la britànica Better together a Escòcia, l’independentisme pragmàtic podria empassar-se les promeses –els lliris sempre els han dut els pragmàtics– i pensar que amb menys riscos i costos es podrien obtenir prou avantatges com per renunciar-hi. No ho sabem.

Per tornar-ho a fer, doncs, sobretot cal abandonar la idea que la partida ha acabat en taules. (I ara m’abstinc d’estirar la brometa fàcil de si és en “taules de diàleg”). Primer, perquè la partida de l’1-O no va acabar en taules sinó en un gravíssim clima de repressió que encara dura. L’Estat va tombar el tauler abans d’acabar la partida. Segon, perquè sense un resultat final cal jugar una altra partida per resoldre el desafiament. I tercer, perquè si s’alimenta la sensació d’impotència, tan contrària a la que des del 2006 havia fet créixer el sobiranisme, es mantindrà el principal llast que l’afebleix: no confiar en l’èxit. ¿Cal tornar a recordar que només un escàs 26 per cent dels votants de Junts i un ridícul 13 per cent dels que voten ERC diuen a les enquestes que creuen que “ens en sortirem”?

Un cop abandonat el relat fal·laç d’un empat que ignora les condicions desiguals i injustes que ha imposat un àrbitre comprat, com si tenir un estat a favor o en contra no comptés, llavors cal enfrontar-se a la unilateralitat de l’adversari. I això necessita, per damunt de tot, el carrer. També una majoria parlamentària, sí, però recordem que l’independentisme va créixer fins i tot tenint-la en contra. És des del carrer que es va aconseguir tombar resistències que semblaven invencibles. Ara, transitòriament, no hi ha carrer. No hi és, literalment, perquè no s’hi pot sortir per la pandèmia. I tampoc no hi és, figuradament, per les dificultats de socialitzar les expectatives i el coratge necessaris per a les grans confrontacions que faran falta.

Ho tornarem a fer, doncs, si primer s’abandona l’esperit de derrota, i després quan des del carrer es torni a forçar un marc de llibertat i de radicalitat democràtica que trenqui l’actual unilateralitat repressora i violenta de l’Estat. Només llavors, legítimament, podrem acabar la partida.
Informa:ARA.CAT (19-1-2021)

108 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: