PERILLA L’ESCÓ DE PUIGDEMONT, COMÍN I PONSATÍ ?

Perilla l’escó de Puigdemont? Una història fosca dels serveis jurídics del Parlament Europeu.
Els lletrats del Parlament Europeu han portat tan lluny l’adhesió a la posició d’Espanya que han qüestionat un ex-president a qui van servir.

Perilla l’escó d’eurodiputat de Carles Puigdemont, el de Toni Comín i el de Clara Ponsatí? És la primera pregunta que ve al cap després d’haver escoltat la intervenció d’un dels lletrats del Parlament Europeu en la vista judicial al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la validesa del suplicatori de Pablo Llarena amb què els van retirar una part de la seva immunitat. Norbert Lorenz ha fet una declaració sorprenent davant del tribunal quan ha afirmat que els eurodiputats exiliats havien accedit a l’escó d’una manera “probablement il·legal”. Ha qüestionat obertament i pública la decisió de l’ex-president del seu parlament David Sassoli –a qui ell va servir també com a lletrat– d’obrir-los la porta després de la sentència sobre Junqueras del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) del 19 de desembre de 2019 i, sobretot, de l’ordre de la vice-presidenta del mateix tribunal del 20 de desembre que avalava que fossin reconeguts com a eurodiputats amb efectes retroactius al 2 de juliol del mateix any. Aquesta afirmació de Lorenz ha marcat una vista al TGUE en què Gonzalo Boye ha maldat per fer entendre als cinc magistrats del tribunal que el suplicatori contra tots ells fou motivat per una persecució política i, per tant, s’hauria d’anul·lar.

Però per què Norbert Lorenz ha dit això que ha dit? No sembla que sigui cap patinada, atesa la gravetat de la declaració i com arriba a comprometre la posició del Parlament Europeu en una vista judicial amb tanta atenció mediàtica i sobre una qüestió (la validesa de les acreditacions dels eurodiputats) que els serveis jurídics dels quals forma part tenen en fase d’estudi per a donar una resposta a la presidenta, Roberta Metsola. És una afirmació massa greu i dita en un moment molt important, i just a l’inici de la seva primera intervenció en la sessió, per a pensar que no ha estat premeditada. Algú li ha dit que havia de dir això? Qui? I per què?

Fa quatre dies, Metsola es va trobar en un diari de Madrid uns comentaris seus fets en un dinar a Barcelona amb la cúpula del PP espanyol on suposadament va expressar la voluntat de retirar l’acreditació de Puigdemont, però avisant que li mancava, precisament, l’informe dels serveis jurídics. Després, Metsola, en una conferència de premsa al Parlament Europeu, va desmentir aquesta informació, va deixar clar que no havia pres cap decisió, ni formalment ni informal. No podia pas fer cap altra cosa, d’acord amb el principi de bona administració. Però tant aquella informació com l’actitud d’avui del lletrat Lorenz fan pensar en una pressió exercida per l’estat espanyol perquè l’eurocambra actuï amb determinació contra tres eurodiputats que són els seus principals enemics polítics.

Per això necessiten uns serveis jurídics alineats amb els seus interessos. I és evident que és així, perquè tant el Parlament Europeu com el Regne d’Espanya són part en aquest procediment a Luxemburg i van de bracet contra els eurodiputats exiliats. Sempre ha estat així. A les acaballes de l’anterior legislatura, la del president Antonio Tajani, van ajudar a impedir l’entrada de Puigdemont i de Comín com a eurodiputats electes de ple dret a l’eurocambra per a poder exercir els seus drets. I va continuar essent així durant la primera part de la legislatura, la del president David Sassoli. Ell, Sassoli, va acabar canviant el rumb de Tajani; els seus serveis jurídics, no. I avui ho hem constatat, quan un d’aquests advocats ha dit que Sassoli segurament va cometre una il·legalitat quan els va obrir la porta.

Qui són?

Aquests serveis jurídics, amb Lorenz, però també amb Niklas Görlitz, que són els dos lletrats que han representat el Parlament Europeu en els litigis contra els exiliats catalans, són essencialment els mateixos de l’era Tajani i que són dirigits per un home molt pròxim al PP i als postulats espanyols en relació amb l’independentisme: Freddy Drexler. Ell és encara avui el jurisconsult del Parlament Europeu, és a dir, el cap visible dels serveis jurídics. Fou el responsable d’haver filtrat a la premsa espanyola un informe, fet a petició de Tajani un mes abans de les eleccions europees del 2019, que assegurava que Puigdemont no podia ser eurodiputat amb immunitat si no acatava i jurava prèviament la constitució espanyola a Madrid. Aquell informe no duia cap logotip de l’eurocambra ni cap signatura dels serveis jurídics, i tenia la intencionalitat política clara de condicionar el vot a les eleccions i d’enfortir la posició de la Junta Electoral espanyola.

Un cop elegits eurodiputats Puigdemont i Comín, la posició que van mantenir els serveis jurídics fou la mateixa, i això va ajudar Tajani a impedir que fossin reconeguts eurodiputats a l’inici de la legislatura. Aquest càrrec, el de Freddy Drexler com a cap dels serveis jurídics, penja directament del secretari general, que durant tretze anys, i fins a enguany, ha estat el totpoderós Klaus Welle, substituït ara per un personatge encara més controvertit: Alessandro Chiocchetti, de Forza Italia, que té un passat fosc vinculat a personatges com Antonio Tajani (precisament) i Silvio Berlusconi.

Però el passat de Drexler mateix ja és prou controvertit. És un home vinculat al PP europeu mitjançant l’històric dirigent alsacià Joseph Daul, i fou dos anys cap de gabinet del secretari general del Parlament Europeu, entre el 2009 i el 2011. Aquell any, un missatge d’una treballadora de la institució, difós a tot el personal de l’eurocambra, els acusava tots dos de promoure ascensos a canvi de favors sexuals. Arran d’aquell escàndol, Drexler fou recol·locat com a cap dels serveis jurídics, i encara hi és. El seu currículum i la seva formació són escassos, i amb papers tan galdosos com el que va fer per mirar d’afavorir l’ex-president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker en l’escàndol de corrupció que el va empastifar, el LuxLeaks, tot rebaixant el pes de la comissió d’investigació sobre aquest cas.

Drexler és qui signava les al·legacions del Parlament Europeu en el procediment al TJUE de Puigdemont i Comín contra la decisió del TGUE d’haver-los denegat les mesures provisionals per a poder entrar al Parlament Europeu el 2 de juliol de 2019. El 20 de desembre del mateix any, tan sols un dia després de la sentència del TJUE que reconeixia la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras, el mateix tribunal sentenciava que tant Puigdemont com Comín haurien d’haver tingut reconeguda aquesta condició d’ençà que havien estat proclamats eurodiputats electes. Sense cap necessitat d’haver d’anar a jurar ni a acatar res a Madrid. I el Parlament Europeu era personat en aquella causa, amb Drexler com a representant i defensor de la posició d’espanyola de no reconèixer els dos eurodiputats exiliats.

Fou una derrota sonada de Drexler i els seus serveis jurídics. I aquella derrota tenia dos responsables: el Tribunal de Justícia de la UE, per aquella resolució que corregia el TGUE i reconeixia les cautelars a Puigdemont i Comín i per la sentència sobre Oriol Junqueras, però sobretot Sassoli, que és qui els va obrir la porta. Aquelles decisions del TJUE el desembre del 2019 van impressionar el lletrat Niklas Görlitz, que aquest dijous i divendres també era a Luxemburg en representació del Parlament Europeu. Görlitz va expressar la sorpresa per aquelles sentències en una conferència al País Basc poc temps després, en un seminari organitzat pel parlament basc en què es debatia sobre les immunitats parlamentàries. Es va referir a la sentència Junqueras tot dient que havia estat una decisió sorprenent del TJUE i fins i tot revolucionària i “difícil de gestionar”. Perquè reconeixia la immunitat dels europarlamentaris d’una manera més extensa que no s’havia considerat fins aleshores, o si més no, com ell i el seu equip l’havien considerat.

Aquelles decisions del TJUE deixaven el Parlament Europeu en una mala posició, perquè no havien reconegut quan tocava la condició d’eurodiputats de Puigdemont i Comín i perquè ni Görlitz ni Drexler no van fer res per protegir l’escó de Junqueras. La batalla judicial europea del president d’ERC pel seu escó a l’eurocambra és a punt d’acabar, amb la sentència que el TJUE farà pública el 22 de desembre. Caldrà veure si el TJUE corregeix el TGUE, que fins ara, en les sentències precedents, ha avalat la retirada de l’escó de Junqueras per part del Parlament Europeu tot seguint les instruccions del Tribunal Suprem espanyol, amb l’argument que no podien fer res contra la interpretació que el Suprem fes de la sentència de Luxemburg.

Metsola farà el pas?

És el mateix os amb què van topar Puigdemont i Comín, quan el TGUE va sentenciar el juliol passat que el Parlament Europeu de Tajani no podia fer cap altra cosa que respectar la llista d’eurodiputats que li feia arribar la Junta Electoral espanyola, i que no la podia qüestionar per més que hi manquessin eurodiputats electes. Gonzalo Boye va recórrer contra aquesta sentència al TJUE, que hi tindrà la darrera paraula. I com que aquesta causa, que tracta sobre la validesa de les acreditacions de Puigdemont i Comín com a eurodiputats, encara no s’ha resolt es fa molt difícil de pensar que la presidenta Roberta Metsola faci cap moviment, en un sentit o un altre, sense tenir la via judicial resolta a Luxemburg.

Però el farà? Perquè la seva decisió pot dependre de l’informe que rebi dels serveis jurídics de l’eurocambra; dels Drexler, Lorenz, Görlitz i companyia. I amb la sentència del juliol passat a la mà podria arribar a afirmar que sense haver jurat la constitució espanyola sí que poden mantenir la seva immunitat (retornada per les cautelars del TJUE en la causa contra el suplicatori), però no poden obtenir les seves credencials i, per tant, no poden exercir com a diputats. Això toparia amb l’ordre de la vice-presidenta del TJUE del desembre del 2019 sobre Puigdemont i Comín, quan deia: “La composició del parlament ha de reflectir fidelment i en la seva totalitat la lliure expressió de les eleccions realitzades pels ciutadans de la UE mitjançant sufragi universal directe, tenint en compte les persones que desitgen que els representin en una determinada legislatura.”

Jurídicament els lletrats de l’eurocambra pervertirien aquesta doctrina? I encara més: és realista que Metsola arribi al punt de retirar la credencial de Puigdemont quan tota la batalla judicial sobre la seva immunitat és en l’aire.

I el fet que el TJUE sigui qui hi tingui la darrera paraula no és pas anecdòtic perque el TJUE que aquests darrers anys ha donat la raó als exiliats quan el TGUE els l’havia denegada. Ha passat més d’una vegada. Per exemple, amb la denegació en primera instància (al TGUE) de mesures cautelars per a retornar-los provisionalment la immunitat perduda per l’aprovació del suplicatori a l’eurocambra; que el TJUE finalment va concedir. O, com hem vist, quan el TJUE va donar l’ordre de revertir la denegació de mesures cautelars perquè Puigdemont i Comín poguessin exercir d’eurodiputats a l’inici de la legislatura europea. La darrera paraula, des d’un punt de vista judicial, la tindrà el TJUE. Però amb el ritme judicial de Luxemburg és probable que la qüestió de la immunitat no quedi resolta de manera ferma fins ben bé al final de la legislatura, el 2024. Fins aleshores, disposaran cautelarment de la immunitat que els van llevar amb el suplicatori, la que els protegeix a tots els estats de la Unió Europea fora de l’estat espanyol.

Tenint en compte això, la batalla judicial d’aquests dies per a fer valer la seva immunitat completa i la seva condició d’europarlamentaris amb totes les prerrogatives pot tenir més importància fins i tot per a la legislatura vinent, perquè constitueix una gran causa que fixarà un precedent per a les pròximes dècades al Parlament Europeu. Boye ho deia així en la seva darrera paraula al tribunal ahir a la tarda: “Reconèixer que les coses no s’han fet bé en aquests procediments no vol dir que defenseu les opinions polítiques dels meus clients, sinó simplement que defenseu una idea democràtica que crec que és cada vegada més en risc i, alhora, deixar clar com han de funcionar les institucions democràtiques i què s’entén per l’estat de dret. Les minories nacionals han de ser respectades, i això comença per respectar els drets de tots els seus membres i els seus representants democràticament elegits. És en mans d’aquest tribunal de restablir els seus drets.”
Informa:VILAWEB.CAT (26-XI-2022)

56 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: