PITJOR QUE FA 40 ANYS: SIS FAL·LÀCIES QUE S’HAN PROPAGAT SOBRE EL CATALÀ COM A LLENGUA DOMINANT

“El castellà, estructura d’estat”.
Sis fal·làcies que s’han anat popularitzant sobre el català com a llengua dominant.
( VICENÇ PAGÈS )
Mercè Rodoreda, a l’entrevista que li va fer Joaquín Soler Serrano el 1980 per al programa televisiu A fondo, explica que ella no va aprendre el català a l’escola. No és freqüent, fora de la literatura catalana, que els autors més respectats hagin hagut d’aprendre la llengua pel seu compte. Ni a la meva àvia (de la generació de Rodoreda), ni a la meva mare no els van ensenyar la seva llengua a l’escola. De fet, a mi tampoc, ja que no vaig rebre la primera classe de català fins al BUP, és a dir, en la fase postobligatòria. Són tres generacions seguides a les quals, sense haver emigrat, ens han escatimat a l’escola la llengua que parlàvem a casa, la pròpia del país. Quan l’any 2012 el ministre d’Educació José Ignacio Wert explicava al Congrés que aspirava a “espanyolitzar els nens catalans” no feia més que reprendre l’objectiu del governador civil de Barcelona nomenat el 1939, “la reespañolización cultural de Cataluña”. Aquesta fita va durar unes quantes dècades, i tan sols té un tímid parèntesi anomenat “normalització lingüística”, que cada vegada més partits polítics i més mitjans de comunicació volen tancar.

Per a un catalanoparlant resulta difícil sentir-se còmode en un estat que sospita de qualsevol expressió que no sigui en castellà, l’única llengua que esmenta la Constitució de 1978. Encara ara, la majoria dels locutors i presentadors ens fan sentir estrangers quan espatllen els nostres noms i cognoms, i el dels llocs on vivim, en ràdios i televisions espanyoles, tant públiques com privades. A l’entrevista que he esmentat, fins i tot Soler Serrano es dirigeix unes quantes vegades a Rodoreda dient-li Mercedes.

Espanya i el castellà formen una parella estable i gelosa. Qualsevol literatura que s’expressi en una altra llengua, sobretot si prové de l’interior de l’Estat, és vista com una intrusa, només tolerable si es manté en un nivell inofensiu, aproximadament folklòric. Si comença a aixecar el cap, s’esquinça el cel i ressonen les trompetes de l’apocalipsi. El 1979, Amando de Miguel alertava sobre “l’holocaust del castellà a Catalunya”. Dos anys després, el Manifest dels 2300 insistia en el “genocidi cultural de prop de tres milions de persones”. En contraposició a aquestes catàstrofes de dimensions bíbliques, se’ns repeteix amb insistència que el castellà s’ha desplegat de manera pacífica a causa de la seva excel·lència consubstancial. El 1977 Claudio Sánchez Albornoz tenia la barra d’escriure que “el castellà ha triomfat per la superioritat dels seus grans escriptors davant els escriptors de les altres regions”, i el 2001 el rei d’Espanya reblava el clau sostenint en públic una falsedat que contrastava amb l’experiència de qualsevol català major de quaranta anys: “No es va obligar ningú a parlar en castellà”.

La realitat, però, és tossuda. Quan el castellà i el català van arribar a la Transició, una llengua tenia centenars de milions de parlants, havia estat objecte de l’ensenyament obligatori sense interrupció, era oficial en molts estats i disposava de mitjans de comunicació, mentre que l’altra estava masegada, prohibida, ignorada i polititzada. Les estructures d’estat més poderoses (l’exèrcit, la Corona, la policia, la judicatura, la Real Academia de la Lengua) van continuar ignorant-la; en canvi alguns partits i alguns ciutadans castellanoparlants li van mostrar certa simpatia, ni que fos la que es brinda als perdedors. El franquisme havia anorreat el català amb tanta fúria que durant un temps alguns demòcrates espanyols van semblar disposats a tolerar-lo en petites dosis. Ara bé, quan la nostra llengua va tenir un cert paper a l’ensenyament i a la televisió, de seguida van sorgir una sèrie de fal·làcies que amb els anys s’han anat popularitzant:

“El català és la llengua de la burgesia, el castellà ho és del poble”. Com si els Godó, els Tusquets i tants altres s’haguessin guanyat la vida carregant fusta al moll.
“El castellà és la llengua de la ciutat, mentre que el català és rural”. Com si els diàlegs de les Escenes barcelonines d’Emili Vilanova, per posar un exemple del segle XIX, tinguessin lloc entre minyones caravermelles que acabaven d’arribar aquell mateix matí de la Garrotxa.
“El castellà sempre s’ha parlat a Catalunya”. Com si el celebèrrim Siglo de Oro hi hagués deixat algun rastre, ni que fos minúscul.
“El català és una llengua subvencionada”. Com si l’Instituto Cervantes, que es dedica a expandir una de les llengües més expandides del món, hagués nascut de manera espontània, i les nòmines i les dietes fossin sufragades amb aportacions de lectors pròdigs.
“El català és una llengua imposada”. Com si la Constitució no obligués literalment (article 3) a saber el castellà.
“La literatura catalana inclou els autors en castellà”. Com si els manuals de literatura espanyola esmentessin els autors en català.

Aquestes fal·làcies repetides sense descans han convertit en víctima la llengua més poderosa, mentre que als catalanoparlants se’ns titlla cínicament de “victimistes”. I, amb tot, avui estem pitjor que fa quaranta anys, ja que si un programa de la televisió espanyola emetés entrevistes llargues a escriptors en català, com feia el programa A fondo, els brams se sentirien des de l’espai exterior.
Informa:ARA.CAT (19-5-2021)

252 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: