PLURALS QUE NO CALEN EN CATALÀ: ” LES PLUGES, LES VERDURES I LES SEVES CASES “

“Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen”
Sense adonar-nos-en, diem en plural noms que sempre havĂ­em dit en singular

( JORDI BADIA )

En un piulet de fa mĂ©s de cinc anys, el fĂ­sic Eliseu Vilaclara, actualment director del Servei MeteorolĂČgic de Catalunya, s’exclamava: “No abusem dels plurals en la informaciĂł meteorolĂČgica. Parlem de la pluja, la temperatura, el vent, i no de les pluges, les temperatures, els vents.” Li va respondre de seguida Jem Cabanes* (mestre de correctors, de periodistes, de meteorĂČlegs
): “GrĂ cies, Eliseu. M’agrada que ho diguis tu. Aquests plurals sĂłn d’una altra manera de parlar, no de la nostra.” I ell li retrucĂ : “Crec recordar que ho vaig aprendre de tu.”

“D’una altra manera de parlar, no de la nostra.” Cabanes tĂ© tota la raĂł. La pluja, tant si cau en una vila com si cau en tot un continent, tant si cau tota de cop com si cau de mica en mica, tant si Ă©s roina, com si Ă©s un ruixat com si Ă©s una barrumbada
 Ă©s, en general, pluja, en singular. Per quĂš? Doncs podrĂ­em dir que perquĂš Ă©s incomptable, perĂČ sobretot perquĂš dir “les pluges” correspon a “una altra manera de parlar”, a un catalĂ  interferit pel castellĂ , si mĂ©s no en l’expressiĂł quotidiana. AlgĂș pot adduir que tenim testimonis antics de l’Ășs de pluges. Efectivament, fins i tot al Tirant n’hi ha un exemple (“E mĂ©s encara com eren en la entrada de l’hivern que los frets e les pluges los començaven de enujar”). PerĂČ aixĂČ no vol dir que aquest plural, llibresc i no gens popular, fos predominant: ni al segle XIV ni al segle XX.

Era, podrĂ­em dir, una mena de llicĂšncia literĂ ria sense arrelament (freds, un altre plural ben estrany, ho delata). Hi ha, naturalment, mĂ©s excepcions: per exemple, expressions com ara estaciĂł de pluges, que Ă©s una construcciĂł fixada. I, naturalment, en un estudi de les classes de pluja, per exemple, tambĂ© l’hi podem trobar: “Del maig a mig juliol totes les pluges contenen pesticides” o bĂ© “Hi ha pluges escasses i pluges abundoses” sĂłn frases possibles. PerĂČ ara no parlem de casos especĂ­fics. El cas Ă©s que no ha estat fins que en castellĂ  no s’ha començat a difondre “las lluvias” —sobretot als mitjans de comunicació— que en catalĂ  no s’ha generalitzat “les pluges”. I acĂ­ potser caldria demanar a la nostra televisiĂł pĂșblica quin paper hi ha fet i quin hi hauria de fer.

Tot aixĂČ serveix tambĂ© per a les temperatures. Per quĂš hem de dir la temperatura? Potser mĂ©s que demanar-nos aixĂČ ens haurĂ­em de demanar per quĂš no, Ă©s a dir, per quĂš hem de pluralitzar un nom injustificadament. La temperatura puja, baixa o es mantĂ©. No Ă©s mĂ©s natural, dir-ho aixĂ­? Afegim-hi encara els vents i els cels. Una frase com “Tindrem vents forts i cels poc ennuvolats” Ă©s un calc evident (o ja no tan evident, ai las!) de “Tendremos vientos fuertes y cielos poco nublados”.

Si deixem de banda la meteorologia, en trobem mĂ©s, de plurals indeguts, en mots que van començar a canviar el nombre quan va canviar en castellĂ . Per exemple, no haurĂ­em de parlar de fruites quan sigui un nom col·lectiu. En una botiga, hi venen fruita, anem a collir fruita, hi ha un camiĂł carregat de fruita
 El diccionari, sense explicar-ho, ens posa aquests exemples: “Menjar fruita”, “La fruita seca Ă©s molt rica en Ă cid oleic” (fruita seca, no pas fruits secs), “Les nous i les panses sĂłn fruites seques”. Observeu que en els dos primers exemples parlem del col·lectiu i en el tercer no, Ă©s a dir, volem especificar que sĂłn dues fruites seques. Aquesta Ă©s la diferĂšncia que no haurĂ­em de perdre.

I aixĂČ encara mĂ©s amb verdura, que, amb el sufix que duu (-ura) ja ens indica que Ă©s un nom col·lectiu: com musculatura (‘conjunt de mĂșsculs’), nervadura (‘conjunt de nervis’), nomenclatura (‘conjunt de noms’), armadura (‘conjunt de peces’), arboradura (‘conjunt d’arbres’), granadura (‘conjunt de grans’), judicatura (‘cos de jutges’)
 Comprem verdura (i no pas ‘verdures’), fem verdura a la planxa, la verdura Ă©s molt sana


TambĂ© haurĂ­em de fer referĂšncia a la por. En pocs anys s’ha escampat un plural que no tenĂ­em —ni trobĂ vem a faltar. Per quĂš diem les pors? Per quĂš diem “tinc moltes pors”, si fins ara dĂšiem “hi ha moltes coses que em fan por” o bĂ© “tinc por de moltes coses”? (I marco por de perquĂš cada vegada se sent mĂ©s el castellanisme por a.) D’on surt aquest plural si por Ă©s incomptable? La por Ă©s un ‘torbament de l’ànim’, Ă©s a dir, un sentiment, i aixĂČ no es pot comptar. És clar que la por pot tenir moltes causes, perĂČ no es compta. Si algĂș se sent trist per molts motius alhora, no direm pas que “tĂ© moltes tristeses”, sinĂł que sent tristesa per coses diverses. Darrerament tambĂ© sentim a parlar de violĂšncies, en compte de “violĂšncia de menes diverses”, etc.

Per acabar, tres exemples extrets de mitjans de comunicaciĂł. SĂłn exemples d’un plural mĂ©s “estructural”, gens popular, segurament copiat de les llengĂŒes que ens envolten. El primer: “La normativa estableix que els diputats perdin els seus escons si promouen o donen suport a la independĂšncia.” Vegeu si no Ă©s mĂ©s simple de dir-ho com ho havĂ­em dit sempre: “
estableix que els diputats perdin l’escĂł si promouen
” Dient l’escĂł tothom entĂ©n que diem “l’escĂł de cadascĂș” i, per tant, el plural hi Ă©s superflu.

Segon: “Les nostres vides s’han transformat.” Si tenim una vida i prou —que puguem demostrar—, d’on surt aquest plural? Ah!, que ens referim a la vida de cadascĂș? PerĂČ aixĂČ ja ho diem amb el possessiu nostra, que Ă©s plural, no? “La nostra vida s’ha transformat” Ă©s com ho havĂ­em dit sempre (o potser “La vida se’ns ha transformat”, sense el possessiu). Hi aporta res, el plural?

I el tercer exemple: “Es recomana que els habitants de la Cerdanya no surtin de les seves cases.” AcĂ­ el plural ha engegat a rodar una construcciĂł genuĂŻna (casa seva) i ha fet mĂ©s evident el calc. Si hi pensem una mica, veurem que ho havĂ­em dit sempre aixĂ­: “
que els habitants de la Cerdanya no surtin de casa seva” (o, encara mĂ©s simple: “no surtin de casa”).

Hem posat exemples de mitjans de comunicaciĂł, perĂČ el cas Ă©s que, sense adonar-nos-en, aquest plural espuri se’ns ha escolat en la parla habitual. No fa gaire, quan una colla d’amics entrava en una casa, a l’hivern, l’amfitriĂł els deia: “Pengeu l’abric allà” (cadascĂș el seu, se sobreentĂ©n). I avui no fĂłra gens estrany de sentir: “Pengeu els vostres abrics allĂ .”

És una altra manera de parlar, no pas la nostra.

*A Jem Cabanes li he d’agrair, com Eliseu Vilaclara, que fa anys em fes adonar d’aquests plurals; i, mĂ©s ençà —la setmana passada—, que em proporcionĂ©s un parell d’exemples d’aquest article.
Informa:VILAWEB.CAT (14-11-2020)

167 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: