PRESOS POLÍTICS A ESPANYA, UNA “TRAÏCIÓ CONSENTIDA” ALS VALORS DE LA UE

( GEMMA AGUILERA )

L’empresonament de líders independentistes de l’1-O i la persecució judicial dels exiliats ha provocat un conflicte polític i diplomàtic de primer ordre no només a Espanya, sinó també a la UE. Un conflicte silenciat voluntàriament per les institucions europees, però que ha transcendit a l’opinió pública i a les instàncies judicials internacionals, de manera que l’Estat ha fet mans i mànigues en tots els àmbits per negar l’existència de presos polítics catalans. Però més de tres anys després del seu empresonament, i amb una sentència ferma del Tribunal Suprem, Europa té sobre la taula una “traïció consentida als valors de la UE”. Així defineix Alfred-Maurice de Zayas, professor de dret internacional a Suïssa i relator especial independent de les Nacions Unides per a la Promoció d’un Ordre Democràtic Internacional entre el 2012 i el 2018, la reacció de la UE davant del conflicte català: “El projecte europeu, basat en la dignitats humana i el respecte a la cultura dels pobles, ha estat traït pels polítics i els buròcrates de Brussel·les. Lamentablement, han abandonat els principis fonamentals de defensa dels drets individuals i col·lectius, i apliquen normes de forma selectiva. I és així com la UE ha ignorat els abusos d’Espanya en una part del seu territori”, argumenta de Zayas en conversa amb El MÓN.

Coincideix amb de Zayas el jurista català Xavier Campos, especialista en dret internacional i dret europeu, amb experiència com a funcionari a les Nacions Unides durant tres dècades: “En el cas dels presos polítics catalans assistim a violacions continuades de nombroses disposicions dels Pactes Internacionals de Drets Humans, amb la complicitat de jutges i fiscals, que comporten la violació de les garanties processals i l’abús de poder”. A parer d’aquest expert, des d’una perspectiva jurídica, l’existència de presos i exiliats catalans planteja un dilema tant per l’estat espanyol com per la UE, “una bomba de rellotgeria legal que, tard o d’hora acabarà esclatant”. I concreta que aquest dilema té a veure amb el fet que, mentre l’Estat espanyol no accepti l’exercici del dret d’autodeterminació dels catalans, ni la UE reconegui Catalunya com a estat independent, “els presos i exiliats seguiran sent ciutadans europeus i Catalunya seguirà formant part de la Unió, en tant que minoria nacional dins de l’estat espanyol, amb tots els drets i les garanties que això comporta”.
L’1-O va situar el conflicte català en l’esfera internacional

Ara bé, Campos veu difícil la resolució del dilema perquè Espanya tergiversa els conceptes jurídics a la seva conveniència: “La seva tesi és que el dret d’autodeterminació és una noció abstracta que no té cabuda a la Constitució espanyola i, en qualsevol cas, no seria aplicable als catalans, i que el referèndum no es pot celebrar en el marc de la legalitat”. I pel que fa a Europa, també es dona la paradoxa que els Tractats de la UE reconeixen i fins i tot exigeixen el respecte als drets humans i les llibertats fonamentals, “però no els creen ni els atorguen, i per això mateix tampoc no els poden derogar”. Xavier Campos remarca que les normes comunitàries no són oposables al dret d’autodeterminació, ni poden esdevenir un obstacle per al seu exercici.

En aquesta línia, Alfred de Zayas titlla d’ “inacceptable i incomprensible que a Europa hi hagi presos polítics i que es toleri que polítics catalans plenament dedicats a la pau i la democràcia hagin estat obligats a exiliar-se per la persecució ideològica a Espanya”. Un fet que el porta a denunciar que “l’estat de dret a Espanya ha estat corromput” i que la justícia espanyola vulnera la Constitució, que “incorpora el dret internacional dels drets humans i fins i tot el dret d’autodeterminació dels pobles”. Una corrupció que qui fou relator independent de l’ONU en l’etapa del referèndum de l’1-O també atribueix a Brussel·les: “La Comissió Europea, que té obligacions cap a tots els ciutadans europeus, també els catalans, corromp el dret i l’aplica arbitràriament a la carta”. L’exrelator, que també va ser secretari del Comitè de Drets Humans de l’ONU i cap del departament de queixes de l’Alt Comissionat de Drets Humans, defensa que “no hi ha dubte que Espanya viola els articles 1, 9, 14, 17, 19, 21, 22, 25, 26 y 27 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”. De fet, el mateix Zayas i altres experts independents de l’ONU van recomanar a Espanya el setembre, octubre i novembre del 2017 que respectés el dret dels catalans a pronunciar-se en un referèndum, “però Espanya ens va ignorar, i el monitoratge de l’ONU no va tenir cap conseqüència la UE”.

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, i el president del Consell Europeu, Charles Michel
Empara de la Comissió Europea, una via no explorada

Si bé la UE i les seves institucions polítiques han esquivat obertament el conflicte i, com Espanya, han negat l’existència de presos polítics, les Nacions Unides no poden posar-se al mateix sac a parer de Campos i Zayas, ambdós amb una llarga carrera en aquesta organització internacional. “Les Nacions Unides ja han fet la seva feina. Diversos relators especials han denunciat públicament la repressió dels catalans. I el Grup de Detencions Arbitràries de la ONU, la màxima instància especialitzada en dret internacional, ha demanat l’alliberament dels presos polítics. El TJUE no pot deixar de tenir en compte aquests pronunciaments jurídics”, assenyala Xavier Campos. Una idea que reitera de Zayas, que no obstant, lamenta que Brussel·les en faci “cas omís”.

Però quines sortides tenen els presos polítics no explorades fins ara? Xavier Campos creu que cal demanar l’emparament i la intervenció de la Comissió Europea, en base a l’article 17 del Tractat de la UE, “tenint en compte la urgència de la situació i la extrema gravetat de les flagrants violacions del dret internacional i del dret comunitari per part de l’Estat espanyol, així com la completa indefensió dels ciutadans europeus de Catalunya davant els tribunals de l’estat espanyol, perquè tingui a bé procedir al plantejament de la qüestió al Tribunal de Justícia de Luxemburg, a fi i efecte que el TJUE dicti la resolució judicial corresponent d’acord amb la jurisprudència comunitària i el dret internacional”.

Campos argumenta que Catalunya “satisfà totes les exigències recollides en el dret internacional i la jurisprudència dels tribunals internacionals per exercir el seu dret d’autodeterminació. A més, també té tots els requisits per ser considerada una colònia: el menyspreu de la dignitat i la repressió política i l’ofegament econòmic”. Però aquest expert es pregunta per què “fins ara cap del empresonats o dels exiliats ha volgut plantejar, ni davant dels tribunals espanyols ni enlloc, que són víctimes d’una persecució política com a membres d’una minoria nacional que ha exercit el seu dret a l’autodeterminació complint tots els estàndards internacionals”. I sentencia que “si els polítics exiliats haguessin demanat l’asil polític de seguida tant a Suïssa com a Bèlgica, ara no estaríem elucubrant sobre les euro-ordres del jutge Llarena i una possible extradició dels polítics a l’exili”.

Un concepte que la repressió ha fet més ampli

L’any 2004, la primera Conferencia Internacional per als Presos i Preses Polítiques, celebrada a Euskadi, va instaurar el 17 d’abril com el dia per reivindicar els drets d’aquest col·lectiu. La idea, però, venia de l’any 1975, quan el Front Popular d’Alliberament de Palestina va fer una crida a instaurar un dia internacional de solidaritat amb els militants empresonats per la seva ideologia amb la intenció de lluitar contra el seu oblit. Un dia internacional no reconegut per l’ONU ni per altres institucions, justament, per la controvèrsia que genera el concepte de pres polític. A tall d’exemple, Amnistia Internacional evita pronunciar-se sobre presos polítics “una categoria sobre la qual no treballem”, ha explicat l’organització, que treballa per la defensa dels drets humans a tot el món, quan aquest diari l’ha convidat a reflexionar sobre l’existència o no de presos polítics i el rol de les institucions europees.

Però el concepte de pres polític ja no encaixa amb el perfil que va donar origen a aquesta categoria, que el definia com un membre d’una organització armada clandestina de tall socialista, comunista, anarquista o de qualsevol variant d’esquerres que exercia el seu dret a la rebel·lió, era detingut de manera arbitrària per les forces repressives d’un estat, i usualment torturat i empresonat com una forma de dissuadir, desarticular o destruir els moviments insurgents nascuts el segle passat.
Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre Catalunya? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram
Informa:ELMON.CAT (16-4-2021)

110 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: