PROHIBIR ALS PARÀSITS QUE PARLIN CATALÀ: QUI VOL PARLAR UNA LLENGUA QUE FA PENA ?

“Prohibir als paràsits que parlin català”
(DIANA COROMINES )

Veient la campanya que els mitjans de Vichy estan orquestrant aquests dies per presentar el català com si fos una llengua de gent fluixa i de quatre invertebrats ‒amb l’objectiu, figura, d’animar la gent a parlar-lo‒ al final l’única solució que ens quedarà és fer la campanya inversa: no parlis català si no t’ho has guanyat. L’eslògan hauria d’anar seguit d’una enquesta a mode de reflexió introspectiva. Has fet alguna cosa que et faci digne de parlar la llengua del país? Què aportes a la cultura, l’economia i la societat catalana? Si no hi aportes res, si ets un paràsit i l’únic que fas és aprofitar-te’n o saquejar-la per treure’n un rèdit estrictament personal, fes el favor d’abstenir-te’n. El català ha de servir per progressar, no per anar enrere. Fer un cribratge d’aquesta mena ens aniria molt bé per saber on som i amb qui comptem, i per aclarir una mica el panorama lingüístic sense haver-nos d’empassar cada vegada la cançó enutjosa de les llàgrimes i el dramatisme, que no deixa de ser la part més ridícula i mentidera de la situació en què es troba el català a l’era de la globalització.

El problema dels catalans amb el sentimentalisme i el plor fàcil ve de lluny, i en part és per això que la llengua no s’acaba de recuperar mai del tot. Com explica Enric Vila al curs de periodisme de Casablanca, al segle XVIII a Anglaterra i a França la llengua comença a servir per posar l’individu al centre del món i donar-li, a partir dels pamflets i articles que escriuen els primers periodistes amb consciència d’escriptor, una forma cada vegada més sofisticada de relacionar-se amb els seus governs. Mentrestant, a Catalunya continua regnant el bonisme i la innocència del món anterior, el de l’Europa cristiana unida per la fe que ara es desintegra. Només cal llegir i comparar el ‘Dietari de Samuel Pepys’ amb el de Miquel Parets per veure com el primer se separa del que veu i crea un personatge literari que es contempla a si mateix, i com el segon, en canvi, aclaparat pel que li toca viure, es deixa portar per l’admiració, la ràbia o la pena dins d’un marc mental ple d’emoció però en certa manera naïf i poc elaborat i, per tant, sense gaire marge per influir en el món.

Diu Hannah Arendt que les revolucions que triomfen són les que tenen al capdavant gent amb prou recursos i temps per pensar com per desenganxar-se de la realitat crua i de les necessitats més immediates. Per contra, si vas enganxat a la massa et dissols, i si et despistes acabes convertit en un titella, que és l’escenari ideal pel cultiu del totalitarisme. No és cap casualitat que Thomas Paine se’n vagi a Amèrica a defensar els valors il·lustrats i a donar suport als partidaris de la independència. Forma part d’una escola d’escriptors i periodistes que creuen en la cultura com a instrument per obrir-se pas en el món, i en la capacitat de les paraules per clavar el taló en accions concretes ‒si les defenses amb intel·ligència i sense vendre’t al poder. Els clubs que es creen entorn de figures com Wilkes o Johnson són exemples de com el diàleg entre individus i governs es va refinant a mesura que hi ha uns cercles periodístics que defensen els seus interessos amb independència de les elits polítiques. I és aquí, on la massa té una escletxa per elevar-se i sortir del circ on sovint es limita a jugar ‒perquè altra feina té‒ el paper que li han dit que ha de jugar.

Penso en la massa quan veig com TV3, l’’Ara’ o ‘Vilaweb’ repeteixen consignes velles i ratades com ara que el català té molt “mala salut”, o repesquen conceptes de final de segle com la “normalització” del català, més propis de l’època analògica que d’una era digital en què el català és una de les principals llengües a Internet. Penso en la massa quan sento que el president de Plataforma per la Llengua demana als nostres governants “més polítiques públiques efectives”, quan de política efectiva només se’n fa en sentit contrari. Des de la tercera hora de castellà del 2007 fins a la llei aprovada pel Parlament de Catalunya el 2022 que es carrega la immersió, Esquerra i Convergència han anat aplanant el camí a Espanya perquè pogués castellanitzar el nostre sistema educatiu. En lloc de destinar recursos a documentar què passa a les escoles (on sabem que el percentatge d’espanyolització real és superior al 25%), en lloc de fer inspeccions sistemàtiques per expedientar els mestres que fan la classe en castellà o que parlen i escriuen el català amb unes deficiències properes a l’analfabetisme, la Generalitat es dedica a encarregar estudis apocalíptics. Uns ploraran estúpidament la mort del català i els altres se n’apartaran com de la pesta: qui vol parlar una llengua que fa pena?

A tots aquests polítics que ara ens governen, hereus de la malla clientelar que des de la Transició relliga les elits de Madrid amb les de Barcelona (d’una manera que, com es va veure amb l’1 d’octubre, és molt difícil de trencar) ha arribat el moment de preguntar-los: què aporteu a la societat, a la cultura, a la llengua catalana? La resposta s’apropa a zero d’una manera cada vegada més evident, i per tant des d’aquí els diem: abstingueu-vos de parlar el català. El català ha de ser la llengua d’una elit amb voluntat de poder, que no és el mateix que una tropa de saltimbanquis amb voluntat d’acaparar sous i privilegis. Deixem que els paràsits parlin la llengua de l’enemic i tot serà molt més clar. Mentrestant, que el català sigui la llengua dels mitjans, editorials, periodistes i escriptors que viuen als marges del sistema i a la llarga serà la llengua dels ciutadans lliures. Més enllà de fronteres obsoletes, cada vegada hi ha més gent que aprofita l’escletxa digital per fer-se una cultura cosmopolita, saltar-se barreres autonòmiques i desenganxar el pensament de les dues dimensions d’un país ocupat.

31 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: