PROU D’ENGANYS I COVARDIES: NOMÉS EL POBLE POT SALVAR EL PROCÉS

( RAMON SERRA )

Entra per escoltar l’audio  🎧  Per a una persona com jo que fa tota sola aquesta pàgina web resulta difícil fer algun comentari que pugui durar més de 24 hores. Els esdeveniments van tan de pressa que les paraules i també les escrites se les emporta el vent en un tres i no res. Però algunes coses sembla que tenen un caràcter permanent com, per exemple,la desorientació dels partits independentistes per falta d’un full de ruta.La repressió espanyola ha enviat el bo i millor de cada casa a la presó i a l’exili i dirigents d’aquí es mouen entre la prudència i la covardia, entre mitges veritats per aferrar-se a les cadires.
En aquestes arriba la famosa taula de diàleg que no pot ser altra cosa a tot estirar que una repartidora de les engrunes autonòniques.Fer creure a la gent que el Gobierno dialogarà sobre un referèndum d’autodeterminació és un engany més dels qui volen fer-nos passar bou per bèstia grossa. Ni multilateralitat ni eixemplar la base. Espanya mai no ho admetrà de grat si no ho forcem. Per tant, prou d’enganyar a la gent.
Seria hora,doncs,de creure’ns que podem ser independents i de no ajornar la independència ad calendas.No oblidem que cada dia Espanya—diguem les coses pel seu nom sense necessitat de fer servir el mot l’Estat–ens pispa uns 44 milions d’euros.No oblidem tampoc que fa un segle el 90% de la població de Catalunya parlava habitualment en català. Si fa no fa com ara,oi?
Les pròximes eleccions són una forma més de perdre el temps, de desviar l’atenció. I tot perquè els dos principals partits dits independentistes lluitin a mort per aconseguir més cadires autonòmiques. Però, compte, no fos el cas que anem de victòria electoral en victòria fins a la derrota final…
Llegeixo amb atenció el pla B de l’exdiputada de la CUP Mireia Boya per si falla el diàleg.Boya es mostra partidària de la desobediència, de tenir un govern exterior i d’augmentar les mobilitzacions populars. Un esquema vàlid amb alguns matisos que intentaré explicar.
Estic d’acord amb la desobediència. Però aquesta ha ser acordada per tot el moviment independentista i que afecti tothom a l’hora de practicar-la.No por ser que el pobre president Torra, per exemple,es quedi sol a l’hora de retirar les pancartes sobre els presos.I què feien els Ajuntaments i Diputacions? A mi sembla m’ha semblat que les petites desobediències no duen enlloc.Sigui com sigui hem d’anar tots a la plegada quan es prengui alguna determinació.
Pel que fa a tenir un govern exterior cada cop és més evident. Deixem el dia a dia per a la Diputació Quatriprovincial,coneguda humorísticament amb el nom de Generalitat.Com que el Govern d’aquí no pot fer gairebé res,Puigdemont hauria de ser el president del Govern a l’exili i guiar sobretot la representació internacional.Tothom ha de veure que aquí no hi ha democràcia i que gairebé totes les nostres migrades competències estan segrestades o amputades econòmicament.
Finalment parla de les mobilitzacions.En penso que si un milió de persones pel cap baix sortim al carrer cada 11 de Setembre seria l’hora d’ocupar pacíficament el Parlament i estar-hi el temps que fes falta. Un poble que ja ha perdut la por després de l’1-O,que ha demostrat una gran organització especialment en les darreres manifestacions de llarga durada li arriba l’hora de conquerir el poder.Ningú més no ho farà per nosaltres. Com diu el poeta Llompart, “poble que no s’ho pren,poble que no s’ho val”
Cal fer-ne una de grossa. Potser no sortià bé. Però si més no cal intentar-ho.Res de confiar-ho en negociacions inútils més enllà de fer rutllar el dia a dia que també es necessari. La paràlisi ens matarà. Oi que després de l’1-O les coses no són iguals? Per què, doncs,no intentem fer aquest gran pas? Si no arribem al cim farem una altra demostració de força popular i la situació tampoc ja no serà igual que el dia anterior. Segur. Fem el que sigui menys parar-nos i confiar en les negociacions amb Madrid.La pregunta que hem de fer-nos és:que estic disposat a jugar-me per Catalunya?
No oblidem mai allò de “un dia més amb Espanya, un dia menys de vida”
(3-2-2020)

350 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: