PRÒXIMA PARADA: 1 D’OCTUBRE DE 2022

“Pròxima parada:1 D’OCTUBRE DEL 2022”
(LLUÍS PUIG )

Semblaven desitjar-ho amb tota l’ànima, gairebé me’ls imagino posant espelmetes i fent pregàries a la Mare de Déu de Lorda –pels mortals, de Lourdes– a qui, com és sabut, l’Església catòlica invoca com a patrona dels malalts. “El procés està esgotat, el tenim a la UCI”, deien. Ni tan sols els moltíssims demèrits fets per tots nosaltres –sí, sí, m’hi incloc en tant que molts dels amables lectors d’aquestes lletres m’associen només a això que en diem “la classe política”, passant per alt dècades d’activisme cultural que és, com a tal, també polític.

Tots els tòpics que ens puguin passar pel cap, acaben resultant veritat. La gent hi és. La gent hi sou. La gent ho farem –també m’hi sumo, sí– possible. Milers amunt, milers avall, no és una qüestió només de xifres, sinó que és una qüestió de convicció, de fermesa, de legitimitat. “Cal guanyar legitimitat, armar-nos de raons…”, escoltem dir a tort i a dret, en relació a la cerca de noves majories, tal vegada més àmplies, que atorguin a l’independentisme en el seu conjunt una legitimitat que sembla no haver-se guanyat.

Davant de tot això, jo sostinc que ja la té, el moviment, aquesta legitimitat: no perquè li vingui donada –i molt menys regalada–, sinó perquè se l’ha guanyada a pols, resistint, essent-hi, però no d’una manera borrega –ja em perdonareu el col·loquialisme–, sinó amb esperit crític, el que necessitem d’altra banda per construir quelcom –més encara si és un nou país– amb certa entitat.

El cas és que aquesta del 2022 ha estat la Diada de la cacofonia. Sí, sí, sé el que em dic. No de la polifonia sinó de la cacofonia, definida pel magnífic Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC com a “so desagradable, especialment el que resulta de la combinació d’uns sons determinats en un mot o en un enunciat”. Perquè una cosa és matisar, dissentir, contraposar opinions. Però això que ha passat en la política catalana l’última setmana és directament desfer, ensorrar, destruir… Desagradable, com diu la definició del diccionari, és poc.

Aquest és novament el retrat: el dels partits, el de la política institucional, desafinat. El de la gent al carrer, ferm, clar, contundent encara que això ens incomodi perquè sovint impliqui posar el dit a la nafra. I si parlem de nafres, n’assenyalo jo una altra que tenim a tocar i que es vincula amb la commemoració del que hauria de continuar essent, sense cap mena de dubte ni matís, la data fundacional de la República Catalana. I aquesta data és inequívocament l’1 d’Octubre. Perquè l’1 d’Octubre, ja és ben trist haver-ho de recordar, vam votar i vam guanyar.

Tot això que passa –i que ens passa– coincideix mentre alguns de nosaltres treballem amb una convicció i entrega intactes en la celebració d’una nova convocatòria del Consell per la República que, com no podia ser d’una altra manera, s’escaurà el proper 1 d’Octubre. En ella, el 130è president de la Generalitat de Catalunya, el president Carles Puigdemont, hi tindrà un rol principal perquè la seva lluita, que alguns titllen de folla, continua essent si més no la meva i, llegits una bona pila de cartells i proclames presents en la manifestació de la darrera Diada, és també la d’una part molt notable del moviment independentista.

Celebrem, doncs, cadascun dels èxits col·lectius del nostre moviment, però sobretot disposem-nos a celebrar amb orgull i alegria renovades el cinquè aniversari de l’1 d’Octubre. Perquè ja no es tracta de no “equivocar-nos d’adversari”, sinó de no errar en la data de celebració del pilar sobre el qual construirem un país nou, i us asseguro que aquest és el meu millor desig per a tothom.

Informa:ELTEMPS.CAT (18-IX-2022)

87 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: