“Puerto Rico: la colònia sense nom ”
( JOAQUIM GIBERT )

El pànic es va apoderar del veïns de San Juan, cap i casal de Puerto Rico. Fou la matinada del 11 de maig de 1898, fa més d’un segle. Una esquadra d’onze vaixells, sota el comandament de l’almirall nord-americà William Sampson, va obrir foc sobre el port i les fortaleses de l’actual Viejo San Juan (aleshores era el nucli urbà). El bombardeig durà tres inacabables hores. A partir d’aquell dia la flota estatunidenca va bloquejar la badia de San Juan, tot i els intents navals espanyols per trencar el setge marítim.

El president ianqui William McKinley, amb el suport del congrés d’Estats Units, havia declarat la guerra a Espanya un mes abans. Amb tot, l’ocupació terrestre de l’illa caribenya no es va produir fins el matí del 25 de juliol de 1898 amb el desembarcament de tropes federals a Guánica, un llogarret del sud-oest.

D’entre els primers soldats que van trepitjar la costa porto-riquenya, hi havia regiments de cavalleria, que es van anar desplegant per pistes forestals i caminois polsegosos. De carreteres, gairebé no n’hi havien. Un gruix destacat d’afroamericans estatunidencs formaven part de l’esmentada cavalleria. Aquest episodi va deixar als afroantillans amb un pas de nas. Fou una escena inèdita del Puerto Rico de finals del XIX. Així m’ho detalla en Jordi Asencio, expresident del Casal Català de San Juan. Aquest va ser un dels exemples, pels quals la majoria de la població local va deduir que els nouvinguts podrien infondre una l’alenada fresca de progrés i modernitat a l’illa. Tant és així, que els incondicionals a Espanya de l’època, segons l’historiador Germán Delgado Pasapera, foren els primers conversos a l’annexionisme: «es van tornar en incondicionals col·laboradors del poder interventor nord-americà».

Delgado Pasapera, en el llibre Puerto Rico: sus luchas emancipadores (1984), trenca una llança en favor de les guarnicions espanyoles, que en unes condicions militars pèssimes, van aturar les tropes «del norte», tal com diuen els porto-riquenys, en les primeres escaramusses terrestres del 10 i 11 d’agost de 1898. No hi va haver temps per a més. L’endemà, dia 12, va arribar la notícia de l’armistici. Delgado afegeix: «En otras palabras: cuando España se rindió, en Puerto Rico todavía la plaza militar no había sido ocupada». La història de les Antilles acabava de fer un gir inesperat.

Des de llavors Boriquen, nom originari de Puerto Rico, pertany a Estats Units. El publicista José Augusto Acevedo matisa, però, que l’illa caribenya no forma part de la «jurisdicció nacional» estatunidenca. Acevedo defineix Puerto Rico com una colònia sense nom: «l’experiment jurídic més abjecte de dominació imperial en el món». Segons l’ONU també són colònies nord-americanes una part de les illes Verges, un sector de l’arxipèlag de Samoa i l’illa de Guam.

Per la seva banda, Julio Rivera Saniel, periodista, constata que actualment Puerto Rico es recolza en «un sistema deficitari i que sobreviu només gràcies a les aportacions federals». Rivera Saniel viu en positiu la «creixent activació ciutadana». I Acevedo, no se’n sap avenir del recent «descobert poder civil» que ha aconseguit foragitar, a mitjan juliol, Ricky Rosselló, l’homòfob i masclista governador porto-riqueny. Conclou Acevedo: «som més i no tenim por».

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió