PUIGDEMONT DEIXA EL LLAST DE L’ANTIGA CONVERGÈNCIA

( PERE MARTÍ )
Meditar. La idea del president Carles Puigdemont de fundar una nova organització política no és nova. Com a independentista, sempre havia estat incòmode dins la disciplina convergent, tant en l’àmbit nacional com en el social, perquè es defineix com a socialdemòcrata. A mesura que s’acostava el referèndum de l’1-O i veia tremolors de cames, algunes renúncies i moltes deslleialtats al Palau de la Generalitat, no tan sols al seu partit, va començar a meditar en la necessitat de crear un moviment polític ampli que aplegués transversalment tot l’independentisme rupturista. Una idea que anava barrinant tot sol, mentre tocava la guitarra elèctrica en una de les cambres de la casposa Casa dels Canonges, que continua decorada igual que a l’època que l’habitava el feixista Juan Antonio Samaranch, quan era president de la Diputació de Barcelona.

Els esdeveniments de l’octubre del 2017 no van permetre a Puigdemont d’impulsar la formació política que ell desitjava, però ja de l’exili estant va crear Junts per Catalunya, una candidatura farcida d’independents, per muscular el raquític PDECat, un partit que va néixer mort perquè el part va anar malament. L’operació Junts per Catalunya va ser un èxit, perquè contra qualsevol pronòstic va ser la llista independentista més votada a les eleccions del desembre del 2017, enmig de l’aplicació del 155. Tanmateix, l’èxit polític no es va traduir orgànicament en una força política, perquè la marca és propietat del PDECat, que no l’ha deixada anar, ni ha acceptat de dissoldre’s, perquè els seus dirigents saben que en una organització més àmplia no tindrien ni el protagonisme ni els càrrecs de què gaudeixen ara. Malgrat tot, Puigdemont sempre ha maldat per eixamplar l’espai independentista i per això va impulsar la Crida, encapçalada per Jordi Sánchez, amb la intenció d’obrir la porta a gent independent de l’àmbit progressista que no estava còmoda amb el tomb pragmàtic d’ERC. La Crida no ha funcionat com a moviment polític, però els seus adherits seran una font de militants per a la nova formació.

La decisió de Puigdemont de no esperar a arribar a cap acord amb el PDECat per formar un nou partit polític pretén escenificar la ruptura amb l’espai convergent tradicional. Aquesta ruptura la fa de dues maneres. Per una banda, envoltant-se de persones amb un clar perfil progressista, alguns dels quals ex-dirigents d’ERC i del PSC; i per una altra, comprometent-se a lluitar activament contra la corrupció. El manifest presentat avui hi fa una referència explícita, per marcar distàncies amb el passat convergent. El PDECat no té cap cas de corrupció, però no ha sabut trencar amb aquesta herència, demanant perdó pels casos que van malmetre la vella CDC. No ha tingut mai la força política per a fer-ho. A més, encara ha de sortir la sentència del cas 3%, que segurament es publicarà al bell mig de la pre-campanya electoral, seguint la jurisprudència dels tribunals espanyols, sempre disposats a tenir protagonisme quan hi ha eleccions a Catalunya. Amb un nou partit, Puigdemont s’espolsa el passat i es resitua ideològicament, recuperant el centre progressista, on se sent més còmode.

Les possibilitats d’èxit de la nova aventura política de Puigdemont la determinaran els electors a les urnes que d’ací a pocs mesos es posaran a Catalunya. A partir d’avui, no faltaran els profetes de l’apocalipsi que auguraran una solemne trompada, propulsats en talaies mediàtiques ben conegudes. Són els mateixos que ja la van pronosticar a les eleccions europees i a les eleccions catalanes del 2017. Les urnes sempre han desmentit els enterradors de Puigdemont, perquè el seu moviment no és fruit d’una obsessió personal, sinó de la percepció que l’independentisme necessita un nou instrument que recuperi el mandat del Primer d’Octubre i el col·loqui al centre de la política catalana. No li serà pas fàcil, però ho ha estat mai per a ell, ni quan va acceptar de ser cap de llista de Girona per conquerir un feu històric del PSC, ni quan va heretar d’Artur Mas un govern ferit, fraccionat i ple d’enveges. Puigdemont ha volgut deixar anar llast per avançar més de pressa. El llast són aquells sacs de sorra que els tripulants dels globus aerostàtics s’enduien i deixaven caure a mesura que volien enlairar-se.
Informa:VILAWEB.CAT (3-7-2020)

145 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: