PUIGDEMONT, EL LÍDER DE PEUS DE FANG

“El líder de peus de fang”.
“JxC no només no és independentista, sinó que és l’altra cara de la moneda d’ERC, l’altre soci del nou bipartidisme col·laboracionista català”.
( RAMÓN COTARELO )
Les declaracions d’en Jordi Sánchez són el cant del cigne de l’independentisme. Pot ser que el cigne no sigui l’animal més adient quan es tracta de Sánchez, però el seu cant és el de la mort de l’independentisme. Mor una etapa d’il·lusió col lectiva que va néixer amb la convocatòria de l’1-O i, després de tres anys i mig d’impotència, va acabar amb la rendició incondicional dels convocants. Els que semblaven líders disposats a fer el que calgués han canviat l’esperança d’un futur en llibertat per la tranquil·litat dels càrrecs segurs i ben remunerats. La promesa de la independència ha esdevingut la més sòlida realitat de la conservació de les prebendes per amics i familiars a dins de les institucions colonials.

Tota la història del procés és la d’una mentida sostinguda al voltant de la unitat independentista que només es va assolir a les eleccions autonòmiques de 2015, quan la candidatura unitària de Junts pel Sí, va aconseguir 62 diputats que, amb els deu de la CUP, van donar majoria absoluta independentista al Parlament (72 diputats).

Aquest resultat donà alè a l’onada independentista, va encendre les esperances de tota una generació per primera vegada des del fi de la guerra civil i va possibilitar el referèndum de l’1-O en una acció cívica sense precedents que va mostrar el suport massiu a la independència i la determinació de la gent. Però també va encendre els pilots d’alarma a les seus dels partits: “Ostres, tu, que la gent tira pel dret, que va de debò i vol que implementem la independència que fa anys que anunciem! Cal fer alguna cosa per impedir-ho!”

Sobretot, des del punt de vista d’ERC calia anar contra la unitat perquè posava en perill el seu objectiu primer, que no era assolir la independència, sinó aprofitar la crisi de CiU per guanyar l’hegemonia al si de l’independentisme i substituir a la dreta amb la seva política del peix al cove, convertint-se en el que és: una mena de corrupte PRI mexicà.
A què esperes per pujar-hi? Troba la millor oferta i puja al SUV dels SUVs, el nou Tiguan Patrocinat per Volkswagen

L’altre partit dit independentista, com que arrossegava una posició més difícil, atesa la crisi de CiU, vaa optar per mantenir l’empenta unitària i independentista. El partit es trobava a l’ombra del seu líder que havia adoptat una actitud més decidida i combativa cap a la repressió espanyola.

Aleshores es van constituir dues formes de lideratges de l’independentisme: el pactista amb els espanyols de Junqueras i el seu partit, que gaudia d’una posició forta car monopolitzava i monopolitza els mitjans públics de comunicació amb criteris totalitaris, i el de confrontació amb l’Estat del MHP Puigdemont.

Era el moment perquè el president exiliat aprofités la seva condició per bastir un lideratge transversal, per damunt dels partits, fent una crida al conjunt dels catalans independentistes. I, en efecte, el MH president va fundar La Crida, un moviment instrumental amb l’única missió d’assolir la independència. Tanmateix, sense cap explicació i sense demanar llur opinió als afiliats, el president va fusionar-la unilateralment a dins de JxC, i va acceptar la direcció del partit. És a dir, el president a l’exili, reconegut per a tothom com el president legítim de Catalunya, va renunciar al seu estatus carismàtic, per convertir-se en un home de partit, justament com Oriol Junqueras i, per tant, amb un horitzó tancat on només tenen cabuda els interessos de partit i cap independència.

Per confiança a la voluntat independentista del president, molts vam empassar-nos el gripau que un partit a l’antiga usança, farcit d’endollats, privilegiats i interessos creats, com JxC, s’havia regenerat de la nit a la matinada i s’havia fet decididament independentista. Però les eleccions del 14-F, l’innoble pacte de govern tancat per Jordi Sánchez, que lliura els mitjans públics de comunicació en mans d’ERC, les seves declaracions contra el mandat de l’1-O ens van posar davant la més crua i fastigosa realitat. JxC no només no és independentista, sinó que és l’altra cara de la moneda d’ERC, l’altre soci del nou bipartidisme col·laboracionista català.

El secretari General de JxC i el grapat de dirigents que parlaven d’independència responen als crítics com, segons Rousseau feien els filòsofs, a base de “negar el que és (que han claudicat) i explicar el que no és (que són independentistes)”. Però el pitjor de tot pel conjunt del moviment ha estat que, per fi, el president Puigdemont, en donar suport a la claudicació de Jordi Sanchez, ha posat els interessos del seu partit, els seus endolls, privilegis i corrupcions per sobre la llibertat dels catalans.

És a dir, el fonament del lideratge del MHP Puigdemont era de fang partidista.
Informa:ELMON.CAT (16-6-2021)

100 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: