PUIGDEMONT FA TANTA NOSA A ESPANYA COM A LA CÚPULA D’ESQUERRA: NOU TRET AL PEU INDEPENDENTISTA

“Els enemics del president Puigdemont”.
“El president Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com a la cĂșpula d’Esquerra”
( VÍCTOR ALEXANDRE )
El president Puigdemont tĂ© molts enemics a Espanya, moltĂ­ssims. A Catalunya en tĂ© de dues menes: els que s’hi declaren obertament i els que ho dissimulen. PerĂČ comencem pels d’Espanya. En tĂ© tants, en aquell paĂ­s, que es compten per milions. Un bon nombre el voldria veure mort desprĂ©s de fer-li una cara nova, uns altres el voldrien tancar entre reixes com a mĂ­nim vint anys, i uns altres voldrien que abans de ser empresonat fos passejat per la Castellana de Madrid dalt d’un carro, vestit amb parracs i fermat amb grillons. N’hi ha que fins i tot han organitzat escenificacions molt aplaudides de la seva execuciĂł.

L’obsessiĂł d’aquesta gent Ă©s tanta, que no s’adona que com mĂ©s l’odien, com mĂ©s extradicions demanen, com mĂ©s grillons somien posar-li, mĂ©s evidencien la importĂ ncia de la seva figura. Al capdavall, si, segons diuen, no Ă©s ningĂș, si la seva presidĂšncia a l’exili no tĂ© cap valor, per quĂš tenen tantĂ­ssims assalariats pendents de la seva persona? Estan enfurismats perquĂš el president Puigdemont els ha fet coses que couen, com ara burlar els seus serveis d’intel·ligĂšncia i els seus cossos policials, tant en els seguiments per carretera o en els controls de frontera com en la celebraciĂł del referĂšndum del l’1-O, l’ocultaciĂł de les urnes o el fet de votar en un lloc que no preveien. I encara mĂ©s si hi afegim el ridĂ­cul i el descrĂšdit que ha suposat per a Espanya la negativa dels tribunals internacionals d’extradir-lo per manca de garanties democrĂ tiques. Quin clatellot!

Tanmateix, si ens posem a la pell histĂČricament opressiva de l’Estat espanyol, tot aquest odi es pot entendre mot bĂ©, per aberrant que sigui, perquĂš Espanya Ă©s com Ă©s, estĂ  encantada de ser-ho i no canviarĂ  per molt que alguns catalans pretenguin vendre’ns la idea que una taula de diĂ leg ho canviarĂ  tot. Una altra cosa Ă©s l’hostilitat provinent de la cĂșpula d’Esquerra Republicana envers el president Puigdemont, fins al punt que les ganes que tĂ© de volatilitzar-lo sĂłn, si mĂ©s no, tan intenses com les espanyoles. No Ă©s cap secret que, si de l’esmentada cĂșpula depenguĂ©s, ja faria temps que s’hauria servit de l’art d’encanteri per fer-lo desaparĂšixer.

Les raons d’aquesta hostilitat no sĂłn pas les mateixes que les d’Espanya, naturalment, perĂČ Ă©s obvi que conflueixen i que al final acaben agermanades. De fet, si haguĂ©ssim de condensar aquesta confluĂšncia en un sol mot, el mot seria ‘nosa’. Molta nosa. És trist, perĂČ Ă©s aixĂ­. El president Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com a la cĂșpula d’Esquerra. En altres paraules: esborrar-lo del mapa seria una gran victĂČria per a Espanya i un gran alleujament per als dirigents d’Esquerra, que veurien eliminada la figura que mĂ©s vots els treu en les eleccions. Recordem, en aquest sentit, explĂ­cites declaracions d’alguns dirigents del partit, començant per Oriol Junqueras, intentant desacreditar l’exili, en general, i el del president Puigdemont, en particular.

La idea que aquesta cĂșpula intenta teixir, molt ben vista pel Gobierno de España, Ă©s que els membres del govern catalĂ  a la presĂł serien els herois, els valents, els coherents, mentre que els membres a l’exili serien els egoistes, els covards, els discordants. Aquest discurs, Ă©s clar, tĂ© un punt feble que ha impedit que la cĂșpula d’Esquerra li donĂ©s tota la potĂšncia que voldria. Es diu Meritxell Serret i Marta Rovira. PerĂČ aquest punt, amb el retorn sobtat i curiosament indolor de Meritxell Serret, sembla que ha entrat en fase de canvi i no sembla impossible el retorn tambĂ© de Marta Rovira.

No Ă©s estrany, doncs, que hi hagi tantes discordances a l’hora de formar Govern entre JxCat i ERC, i que la representativitat del president Puigdemont i el Consell per la RepĂșblica en sigui l’escull principal. Per a JxCat i per a moltĂ­ssims altres independentistes, el president Puigdemont Ă©s el president legĂ­tim de Catalunya, perquĂš Ă©s inadmissible que un president i un govern democrĂ ticament escollits siguin destituĂŻts, criminalitzats i perseguits vĂ­ctimes de l’agressiĂł d’un Estat. El problema Ă©s que la cĂșpula d’Esquerra no vol que ningĂș faci ombra a Pere AragonĂšs i, per aconseguir-ho, necessita que el president Puigdemont quedi relegat a un paper merament testimonial, de segon ordre. Un gerro amb flors, per entendre’ns. Espanya, si poguĂ©s, aniria molt mĂ©s lluny encara i trencaria aquest gerro. PerĂČ davant la impossibilitat de fer-ho, ja li va bĂ© que la cĂșpula d’Esquerra li faci la meitat de la feina. I Ă©s que els catalans som mestres disparant-nos trets als peus. Em temo, tanmateix, que blasmar aquest plantejament suĂŻcida Ă©s picar en ferro fred i que Catalunya, en qualitat de ‘poble absurd’, estĂ  condemnada com SĂ­sif a empĂšnyer muntanya amunt la roca gegant que cada dia rodola muntanya avall.

La legitimitat d’un president a l’exili, vĂ­ctima d’un paĂ­s opressor, l’atorga sempre el poble agredit. Mentre aquesta legitimitat i aquest rang de veritable president es mantenen, independentment de qui mani, l’Estat opressor queda en evidĂšncia davant del mĂłn. El president Torra ho va entendre perfectament, aixĂČ, i tambĂ© quin era el seu paper en aquest capĂ­tol de la histĂČria. Va ser per aquesta raĂł, que, tot i ser president amb tots els atributs legals, ell es va considerar en tot moment un president en funcions substituint, no pas succeint, el legĂ­tim president Puigdemont. I aixĂ­ es va mantenir fins que Espanya, amb una nova agressiĂł, el va inhabilitar. PerĂČ, Ă©s clar, el president Torra, que provenia de la cultura, no Ă©s un home que necessiti reafirmar-se personalment per mitjĂ  de cĂ rrecs polĂ­tics. L’arrel i el plantejament de Laura BorrĂ s eren exactament els mateixos. Ara, en canvi, l’objectiu no Ă©s substituir el president Puigdemont, l’objectiu Ă©s succeir-lo.
Informa:ELMON.CAT (20-4-2021)

141 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: