PUIGDEMONT I LA POLÍTICA MÀGICA: VICTÒRIA CONTRA DOL, LA DIFERÈNCIA ENTRE JxCAT I ERC

“Puigdemont i la política màgica ”
( AGUSTÍ COLOMINES )

1. Ahir era diumenge 6 de desembre. Si fóssim un estat independent hauríem celebrat 88è aniversari de la inauguració del primer Parlament català contemporani, l’any 1932, presidit pel MH Sr. Lluís Companys. Durant el temps de la República, la diada va ser festa administrativa a Catalunya. Però com que vivim sota el règim del 78, els independentistes difonem el hashtag #resacelebrar, referint-nos a la Constitució espanyola, per manifestar el refús a l’opressió. Si el catalanisme polític postfranquista no s’hagués abonat, també, a la desmemòria, ara els catalans celebraríem un fet, un esdeveniment històric positiu, en comptes de rebolcar-nos sempre en les derrotes.

2. El MHP Carles Puigdemont publicà ahir un llarg article en què reflexionava, entre d’altres coses, sobre la tradició. O més ben dit, sobre la incapacitat del catalanisme contemporani de legitimar-se sobre la tradició política anterior, independentment de la ideologia que tinguessin els predecessors. Posava com a exemple el menyspreu al llegat de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. El president hi veu un símptoma de debilitat, sobretot davant la tendència contrària que es veu en la política espanyola: “En allò relatiu a Catalunya, les línies vermelles que l’interlocutor espanyol té ben presents no són les que fixa els seu programa de govern, ni tampoc el marc ideològic de la seva formació política —habitualment més generós que el programa electoral—, sinó les que han marcat tots els predecessors que han tingut la responsabilitat de tractar-hi.” Tradició i poder són, doncs, el fonament de la pàtria. Sense poder, ni obediència, ni tradició, la pàtria és una apel·lació romàntica.

3. Tot i que el més llaminer de l’article sigui la crítica al pactisme màgic, en una clara referència a la darrera maniobra d’ERC davant l’aprovació dels pressupostos del govern de PSOE-UP, l’article de Puigdemont és una reflexió sobre el poder i la incapacitat del catalanisme i, ara, de l’independentisme d’actuar amb sentit d’estat. La política del peix al cove va servir per construir l’autonomia, encara que fos sobre un fonament estantís, conjuntural i, com s’ha constatat, feble, però és ara una via sense sortida per arribar a la independència. El poder de l’estat espanyol, el que defensa la unitat amb remor de sabres, amb la judicatura polititzada o amb uns pressupostos tenyits de centralisme, ho impedirà per imperatiu patriòtic. Sense dir-ho amb aquestes paraules, per a Puigdemont la revolta —la confrontació, dit com ho diu ell— és l’únic que pot trencar la resistència de l’Estat. O si més no fer-lo entrar en contradicció amb els estàndards democràtics.

4. El pactisme màgic d’avui és fill de l’independentisme màgic d’anys enrere, de quan Carme Forcadell tenia pressa i reclamava —exigia— a Mas que posés les urnes i Gabriel Rufián assenyalava traïdors amb la seva coneguda metàfora de les 155 monedes de plata. Llavors els que tenien pressa acusaven els pactistes (els que preferíem convocar eleccions a intentar una proclamació fallida de la República catalana) de ser la reencarnació de Judes. Avui aquesta mateixa gent acusa Puigdemont i els seus aliats d’encarnar la megalomania de Calígula, l’emperador romà assassinat per una conspiració de l’statu quo romà. Puigdemont oposa la necessitat de “consolidar victòries com les de l’1 d’octubre” al dol que la candidata d’ERC, Laura Vilagrà, diu que cal superar referint-se a la més gran manifestació de desobediència civil dels darrers cent anys a Catalunya. Victòria contra dol, aquest és el moll de l’os de les múltiples discrepàncies que separen ERC de Junts. En totes les relacions de poder, afirmava Michel Foucault, la resistència és una forma d’oposar-se a la dominació.

5. L’excés de conjunturalisme destrueix l’estratègia. Si alguna cosa cal aprendre del passat, com reclama el president Puigdemont, és la diferència entre tàctica i estratègia. Entre els dirigents i els companys de viatge d’ERC s’ha posat de moda, amb una rotunditat suïcida, una consigna desmobilitzadora, que és més perniciosa que la repressió: “no vull la independència…” si no som més o si això hipoteca el present. Cap dirigent independentista del món s’expressaria així. Nicola Sturgeon es manifesta justament en un sentit contrari. Que l’Estat i els seus poders hagin pogut aturar el moviment independentista, amb l’ajuda inestimable de la pandèmia, no hauria de fer creure que el pactisme màgic és “una drecera per fer més transitable i indolora la consecució de la independència”. La drecera és que et prometin inversions que no es compliran mai o que un socialista llest t’ofereixi una Commonwealth mediterrània explícitament prohibida per la Constitució espanyola o que un periodista que s’ha passat la vida parlant amb un cap de toro a Madrid —i a qui no ha votat mai ningú— et vulgui escarnir a Twitter per la publicació d’un article al diari del qual és subdirector. Els independentistes escocesos reclamen un nou referèndum perquè la independència és l’única manera de defensar el benestar i millorar el present i no pas perquè siguin radicals.

6. Quan jo era secretari de Josep Benet, el desaparegut senador m’explicava que un dels errors dels polítics catalans en pactar l’Estatut havia estat encarar la negociació amb un full de paper en blanc a la mà, mentre que a l’altre costat de la taula el poder espanyol comptava amb el suport i l’assessorament jurídic dels alts càrrecs de l’Estat. Tots ells provinents del franquisme i llavors al servei del nou poder constitucional. El resultat ja el sabem, tot i el consens que el 1979 hi havia entre els partits autonomistes catalans. Per tant, no és la manca d’unitat o la rivalitat suïcida entre els partits independentistes —obsedits a fer-se mal a la primera ocasió—, sinó la incapacitat d’entendre què és el poder i fins a quin punt saber-lo aprofitar beneficia l’estratègia que tu vols imposar. La por a perdre és natural, però fer política dominats per la por, que és el que jo vaig poder constatar entre els alts càrrecs de la Generalitat —fossin del partit que fossin— només t’aboca a la derrota i a justificar l’injustificable. L’Estat va entrar fins a la cuina de la Generalitat per manca de resistència.

7. Cal celebrar que el president Carles Puigdemont s’hagi decidit a parlar i oferir la seva opinió sobre el que està passant. Si alguna cosa cal retreure als dirigents de l’1-O no és, precisament, que siguin inexperts, sinó el seu silenci i la manca de lideratge atrafegats com estan per trobar una solució personal davant la repressió. Avui ja sabem, com acabem de constatar novament, que la solució només serà política, el que no vol dir que necessàriament sigui pactada i ràpida. El PSOE enganya més que el PSC de Miquel Iceta, que es posiciona sense embuts per mantenir el càstig als insurrectes que van desafiar l’Estat. Sense uns dirigents independentistes que guiïn la confrontació que prediquen amb idees i organització, potser sí que l’Estat aconseguirà reduir l’independentisme a la marginalitat. “Ni la supervivència d’un govern d’esquerres a Espanya ni la lluita contra l’extrema dreta justifiquen cap ajornament estratègic”. Aquesta pot ser l’estratègia d’EH Bildu, el partit arruïnat per no haver entès molt abans que calia distanciar-se d’ETA i que ara ha descobert que Ernest Lluch tenia raó quan els interpel·lava. Els independentistes catalans tenen un capital humà —una força electoral— que no es pot deixar perdre amb polítiques estèrils. L’esquerra i la dreta espanyoles —la normal i l’extrema— ens volen derrotats. La seva fortalesa és l’Estat i no pas cap govern en concret.
Informa:ELNACIONAL.CAT (7-12-2020)

82 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: