PUIGDEMONT: ” QUE NINGÚ NO ES PREOCUPI SI TENIM DISCREPÀNCIES “

CARLES PUIGDEMONT PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA A L’EXILI PRESIDENT DE LA GENERALITAT A L’EXILI
“Que ningú no es preocupi si tenim discrepàncies”
“Si vols treure alguna instantània de context i donar-hi un sentit polític llegit amb ulls d’avui, de precampanya, ho pots fer, però és un acte conscientment tergiversador”
“L’encara rei també hauria de fer un ‘M’explico’, perquè crec que ens el deu a tots”
( CARLES RIBERA – GIRONA )

En l’entre­vista sobre el lli­bre que fèiem la set­mana pas­sada amb Xevi Xirgo, ell ens deia que tota la feina cor­ria el risc d’haver que­dat inèdita i dipo­si­tada en un arxiu d’aquí a uns anys per a l’estudi d’his­to­ri­a­dors. Per què s’ha deci­dit a fer un lli­bre?
Una part de la res­posta és en el segon volum.
Això també m’ho va con­tes­tar el senyor Xirgo la set­mana pas­sada. Vostè tam­poc me’n pot fer un espòiler?
Hi ha un fac­tor que m’hi ha empès, i és que, ate­ses algu­nes nar­ra­ti­ves interes­sa­des que han expli­cat els fets d’una manera que crec que no es cor­res­pon amb la rea­li­tat, cal una expli­cació, perquè alguns dels fets m’afec­ten direc­ta­ment. Em sen­tia amb el deure i l’obli­gació d’expli­car-me.
L’expli­cació no és ‘a poste­ri­ori’, sinó recu­pe­rant moment a moment.
Només podia ser d’aquesta manera, perquè és com havíem tre­ba­llat el mate­rial amb Xevi Xirgo. Jo no podia dedi­car-me, ara, a recor­dar uns fets que són molt deli­cats, en què de vega­des els detalls poden ser relle­vants, perquè no els recor­dava amb detall; és impos­si­ble. No podia ide­a­lit­zar o selec­ci­o­nar una memòria, perquè cor­ria el risc de no ser honest. I com que Xirgo va tenir la idea d’anar docu­men­tant la pre­sidència, crec que valia la pena apro­fi­tar tota aquesta docu­men­tació sonora i escrita per donar-hi auten­ti­ci­tat i vera­ci­tat.
I per què surt ara?
L’atzar ha fet que sortís en aquest moment. Estava pre­vist que sortís per Sant Jordi i la pandèmia ha fet que no poguéssim ser total­ment amos del calen­dari edi­to­rial.
Però lla­vors s’havien de con­vo­car elec­ci­ons i ara, també. És un lli­bre amb objec­tius polítics? Perquè el mateix lli­bre publi­cat d’aquí a deu anys no tin­dria el mateix impacte, no creu?
Puc enten­dre que algú pensi que el lli­bre té un objec­tiu polític. És exac­ta­ment el con­trari. Quan l’havíem pre­vist treure ini­ci­al­ment pot­ser algú espe­cu­lava que hi hau­ria elec­ci­ons.
Bé, aquest algú va ser el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.
El pre­si­dent Torra va dir “quan s’apro­vin els pres­su­pos­tos, anun­ciaré la data”, cosa que no vol dir con­vo­car les elec­ci­ons imme­di­a­ta­ment. Torra va ser molt precís perquè vam voler que fos així. En aquell moment, doncs, ens sem­blava que hi hau­ria prou distància entre la sor­tida del lli­bre i les elec­ci­ons. De fet, però, en aquests últims tres anys, qual­se­vol moment triat hau­ria coin­ci­dit amb alguna pre­cam­pa­nya de les cinc elec­ci­ons que hi ha hagut. És molt difícil tro­bar el moment. I fent-ho l’abril pas­sat, vam pen­sar que podíem tenir alguns mesos de marge.
No és un lli­bre opor­tu­nista?
No, no és un lli­bre opor­tu­nista. En pri­mer lloc, perquè no té una tesi con­clo­ent. Hi ha més tesi en el segon volum. És un con­junt d’ins­tantànies d’aquests anys. Si vols treure alguna ins­tantània de con­text i donar-hi un sen­tit polític lle­git amb ulls d’avui, de pre­cam­pa­nya, ho pots fer, però és un acte cons­ci­ent­ment ter­gi­ver­sa­dor de la intenció que té el lli­bre.
Com que vostè no l’ha escrit direc­ta­ment, en lle­gir-lo què ha sen­tit?
Ha estat com mirar-me al mirall, perquè em reco­nec en cada pas­satge i m’hi sento la pròpia veu. Per això no ha estat un lli­bre fàcil. Perquè hi ha molts pas­sat­ges dolo­ro­sos i molts epi­so­dis que, encara que els recor­daré sem­pre, no dei­xen de reo­brir algu­nes feri­des o alguns moments d’angoixa. Però el resul­tat crec que és útil per tal que la gent arribi a les seves pròpies con­clu­si­ons sense que les hi hàgim de donar cui­na­des.
El lec­tor hi pot tro­bar la versió del pre­si­dent sobre fets cone­guts, fets poc cone­guts, epi­so­dis inèdits i sor­pre­ses. Per exem­ple, l’evo­lució del rei. Què li passa perquè comenci pro­po­sant diàleg i acabi amb l’‘a por ellos’?
És evi­dent que hi ha un canvi de posició radi­cal. I, segu­ra­ment, aquest punt d’inflexió és per la tesi que alguns defen­sem, que és que veri­ta­ble­ment hi ha hagut un cop d’estat a l’Estat espa­nyol. De fet, és un cop d’estat per­ma­nent, que comença el 2010 amb la sentència del TC, una clara esmena a la tota­li­tat del pacte cons­ti­tu­ci­o­nal del 78. I allò no ha parat. Felip VI ha estat el cap d’estat d’un cop d’estat. Però no tinc prou detalls per expli­car, perquè el 3-0 deci­deix abdi­car en directe de ser el rei dels cata­lans.
Veient el que s’està veient avui sobre la monar­quia, no podria ser que sim­ple­ment el rei decidís posar-se al cos­tat dels que li poden sal­var la cadira?
Això és espe­cu­lació, però és evi­dent que entra dins de les hipòtesis. L’encara rei també hau­ria de fer un M’explico, perquè crec que ens el deu a tots, a les vícti­mes de l’a por ellos i als espa­nyols, que tenen dret a saber qui mana real­ment i per què, i què passa en aquests cer­cles tan fos­cos del poder espa­nyol que ho aca­ben deci­dint tot sense retre comp­tes a ningú.
Al marge de la relació del rei amb Cata­lu­nya, amb els escàndols recents té futur la monar­quia espa­nyola?
La monar­quia entra en un punt crític el 3 d’octu­bre del 2017. Fins ales­ho­res, tenia pos­si­bi­li­tats d’esde­ve­nir una monar­quia euro­pea que, davant de cri­sis seri­o­ses, feia el que s’espera de qual­se­vol monarca de les democràcies de referència. Aquell dia va començar el seu declivi i la cai­guda, que veig ine­vi­ta­ble.
Acaba de qua­li­fi­car el rei de “cap d’estat d’un cop d’estat”. Lle­gint-lo a vostè en el lli­bre, no em queda clar si el paper de Mari­ano Rajoy en aquest cop d’estat és d’actor o d’espec­ta­dor.
A mi tam­poc em queda clar. I pot­ser això és el que defi­neix millor Mari­ano Rajoy: no aca­bem de saber quin és el veri­ta­ble Rajoy. Apa­rent­ment, fa la sen­sació que els fets el supera­ven, o que li feien man­dra, o que tenia tan clara la decisió que ni es moles­tava a posar-se en la pell de l’altre. Una bar­reja de tot ple­gat. Sí que hi va haver un moment deter­mi­nat, cap al final, que va sem­blar que llançava la tova­llola pel que fa a inten­tar qual­se­vol tipus de diàleg i de con­tacte directe amb mi, cosa que és una gran irres­pon­sa­bi­li­tat, perquè sem­pre li vaig expli­ci­tar que jo no tenia cap pro­blema a par­lar amb ell en el moment que fos.
Pot­ser no depe­nia d’ell?
Aquesta és una versió ben­pen­sant sobre les inten­ci­ons de Mari­ano Rajoy i jo no ten­deixo a ser tan ben pen­sat. Crec que era per­fec­ta­ment cons­ci­ent que, petés qui petés, tenia una agenda pre­vista, que no volia donar expli­ca­ci­ons i que n’assumíssim les con­seqüències, perquè li era igual si teníem raó o no. M’ho va dir, que no havia vin­gut a refor­mar Espa­nya. Ell defen­sava la idea històrica de la sagrada uni­tat de la pàtria.
En aquells dies d’octu­bre del 2017, Pedro Sánchez i Pablo Igle­sias són els com­par­ses simpàtics del 155?
Això no és just en el cas de Pablo Igle­sias, perquè clara­ment es va opo­sar al 155. Crec que va inten­tar aju­dar en el que va poder. I crec que, fins ben bé el 3-O, el PSOE tam­poc estava on va aca­bar estant. La pre­o­cu­pació de Sánchez era certa, com també era cert que no tenia cap solució. Si ho recor­dem, arran de la violència a la turca de l’Estat espa­nyol l’1-O, el PSOE mateix va regis­trar al Congrés una repro­vació a la vice­pre­si­denta, Soraya Sáenz de San­ta­maría. Poques hores després del dis­curs del rei, la va reti­rar. A par­tir d’aquí, sí que es con­ver­teix en com­parsa.
En el lli­bre, vostè fa valo­ra­ci­ons sobre molta gent. Un dels que en sur­ten menys mal­pa­rats del que es podria espe­rar és Santi Vila.
No he pretès que la gent en surti mal­pa­rada o ben parada. No he fet un lli­bre per sal­var ningú ni per matar ningú. Sen­zi­lla­ment, he fet una des­cripció de com veia les coses en cada moment. En Santi pot­ser en el segon lli­bre no queda tan bé, i hi ha crítiques rao­na­des. Però, per exem­ple, el Vila con­se­ller de Cul­tura que defensa l’art de Sixena és un 10. És un con­se­ller que està al cos­tat del govern, està al cos­tat del Par­la­ment i que arriba fins al final i en paga les con­seqüències. I en el tema del procés, hi afe­giré una altra cosa: sé que no era l’únic que tenia con­ver­ses amb mem­bres del govern de Madrid. Però era l’únic que me n’infor­mava sem­pre, abans i després de les con­ver­ses.
Entre els moments ten­sos vis­cuts durant la seva pre­sidència, n’hi ha un que, en prin­cipi, no té res a veure amb el procés, que és l’atemp­tat del 17-A. Actu­al­ment, els fami­li­ars d’algu­nes vícti­mes i el seu advo­cat Jaume Alonso-Cue­vi­llas estan plan­te­jant dub­tes rao­na­bles sobre la impli­cació dels ser­veis secrets espa­nyols i fins i tot sobre si el líder de la banda, Es Satty, va morir real­ment en l’explosió d’Alca­nar. Això són teo­ries cons­pi­ra­ti­ves?
He de dir que hi va haver coses d’aquells dies que tam­poc vaig enten­dre. No entenc com és que el rei em truca tan tard, gai­rebé de mati­nada. No entenc com és que el pre­si­dent Rajoy sem­bla que ens cedeixi tot el pro­ta­go­nisme poste­rior a l’atemp­tat a nosal­tres i als Mos­sos, si és perquè tenia con­fiança que ho faríem bé, o amb la pre­tensió contrària. Hi ha alguns ele­ments que pre­ci­sa­ment pel bé del rigor s’hau­rien d’acla­rir per no ali­men­tar teo­ries de la cons­pi­ració. Què hem pro­po­sat alguns? Comissió d’inves­ti­gació. Quina ha estat la res­posta, que és la que ali­menta els dub­tes? La res­posta ha estat que d’això no se’n pot par­lar, hi ha interes­sos de l’Estat a pre­ser­var. Estem par­lant de molts morts! Ens poden expli­car quins són aquests interes­sos que pas­sen per sobre del dret dels fami­li­ars de les vícti­mes a saber què va fallar? Quan l’Estat deci­deix tan­car por­tes a acla­rir aquest atemp­tat, està ali­men­tant sos­pi­tes. Si, a més a més, hi ha pro­ves, cir­cums­tan­ci­als o no, que refor­cen aques­tes sos­pi­tes, crec que hi ha el dret de tot­hom que algú faci també un M’explico sobre els atemp­tats.
Sigui com sigui, l’atemp­tat podria haver atu­rat en sec el procés, perquè va ser un cop psi­cològic col·lec­tiu molt fort menys d’un mes i mig abans de l’1-O. Això no demos­tra que, en rea­li­tat, la cohesió del seu govern era supe­rior a la sen­sació que en algun moment podien tenir fins i tot vostès matei­xos?
Aquest tràngol va ser molt dur, perquè tam­poc sabíem si podia aug­men­tar, si for­mava part d’una cadena d’acci­ons ter­ro­ris­tes con­tra interes­sos cata­lans, com ja havia pas­sat a França, a Bèlgica i a Ale­ma­nya. Això ens pre­o­cu­pava. Un con­text d’esca­lada ter­ro­rista era molt deli­cat. Però hi va haver un fet que ens va reforçar més, que era la bri­llant gestió de la poli­cia cata­lana d’aque­lla crisi. La gestió i la comu­ni­cació de la crisi. I el referèndum el teníem a punt.
El titu­lar de l’entre­vista a Xevi Xirgo de la set­mana pas­sada era “Puig­de­mont ha rebut una pressió inhu­mana”. Quin és el moment con­cret de més tensió que ha vis­cut vostè en aquests últims qua­tre anys?
No és un moment con­cret, sinó un període tem­po­ral, des que deci­deixo con­vo­car elec­ci­ons si s’accep­ten unes con­di­ci­ons fins abans de l’inici del ple de decla­ració d’inde­pendència, perquè, un cop el ple va començar, ja estava tot deci­dit. En aquell lapse, vaig tenir sobre la taula una decisió difícil, que pro­ba­ble­ment hau­ria estat con­tes­tada per una part de l’inde­pen­den­tisme, però que tenia clar que, si l’Estat accep­tava aque­lles con­di­ci­ons, de gua­nyar temps per obrir un diàleg, era la solució que con­ve­nia al país. El fet que cap dels inter­me­di­a­ris tingués cer­te­ses va ser molt angoi­xant, perquè, a més a més, a la nit, quan em que­dava a dor­mir a la Casa dels Canon­ges, sen­tia un helicòpter sobre­vo­lant per­ma­nent­ment el Palau de la Gene­ra­li­tat damunt del cap, amb clara volun­tat inti­mi­datòria. Són moments en què, mal­grat aque­lla tensió tan forta, saps que la teva decisió haurà de res­pon­dre a cri­te­ris que puguis expli­car, sigui una decisió encer­tada o no. Això és el que em va guiar. I avui puc expli­car tot el que vaig deci­dir i per què ho vaig deci­dir.
Ha patit per la seva salut, per no poder resis­tir la pressió?
No pateixo per la meva salut, però he d’adme­tre que noto que, física­ment, tots aquests anys pesen molt. Faig un esforç molt gran perquè cap sen­sació no trans­cen­deixi, perquè soc cons­ci­ent del que repre­sento i, for­mal­ment, he de mos­trar-me en òpti­mes con­di­ci­ons, però aquests anys m’han pas­sat fac­tura, seria infan­til negar-ho. I tinc una edat en què aquest tipus de coses comen­cen a tenir con­seqüències. Però, bé, no cal exa­ge­rar, sim­ple­ment passa que un té la car­ros­se­ria més atro­pe­llada.
S’ha sen­tit mai en perill?
No he patit mai per la meva vida. Sé que hi ha hagut plans clars per aga­far-me, com en el cas del dia de la mani­fes­tació d’Estras­burg, que s’explica en el segon volum, però no ho visc amb gran angoixa.
Durant aquests anys, tots els entorns inde­pen­den­tis­tes han anat ali­men­tant la teo­ria de les males rela­ci­ons entre Puig­de­mont i Jun­que­ras. En el lli­bre queda clar que la teo­ria no era cap mite.
No van ser les millors rela­ci­ons que hi hau­ria d’haver hagut entre un pre­si­dent i un vice­pre­si­dent. I tam­poc van ser tan dolen­tes per impe­dir que féssim les grans coses que vam fer junts. De dis­crepàncies, és nor­mal que n’hi hagi, perquè per­ta­nyem a dues famílies polítiques dife­rents i venim de llocs dife­rents. Si ho he vol­gut expli­car tot, és perquè la gent vegi, pri­mer, en qui­nes cir­cumstàncies s’han hagut de pren­dre algu­nes deci­si­ons i, segon, perquè doni més valor encara a tot allò que hem fet junts, perquè, mal­grat que hi hagués divergències, el que vam saber fer va ser impor­tant: es diu 1 d’octu­bre. I això és el que ens fa molt forts. No ens enga­nyem sobre el fet que tenim visi­ons dife­rents o que hem fet acci­ons, ell i jo mateix, que han pogut ferir l’altre, o que el poden haver dece­but. Hem estat i som prou adults i prou madurs per tenir clara quina és la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat. Per això ho explico, perquè el que hem fet té més valor així que no pas si haguéssim estat amics d’infan­tesa.
Entén que el votant inde­pen­den­tista esti­gui des­con­cer­tat pels enfron­ta­ments entre par­tits inde­pen­den­tis­tes?
No només ho entenc, sinó que ho com­par­teixo. He tre­ba­llat i tre­ba­llo per la uni­tat, perquè he cre­gut i crec que quan hem anat junts hem gua­nyat i hem der­ro­tat un estat molt poderós, com va pas­sar l’1-O. Quan hem anat sepa­rats, ens ha cos­tat molt més. Com que con­ti­nuo pen­sant que encara estem en un procés de con­fron­tació amb un estat molt poderós, crec que hem de ser molt forts. I el fet que hi hagi coses que ens allu­nyen d’aquesta uni­tat, a mi m’entris­teix i em decep, i de vega­des em fa més mal això que no pas els atacs de l’Estat.
Doncs no sé si aquest lli­bre ajuda gaire a refer ponts, ja no només amb Esquerra, sinó amb el mateix PDe­CAT…
És un lli­bre que cal lle­gir-lo com ha estat plan­te­jat, com una suc­cessió d’ins­tantànies que van repas­sant el pas del temps. Només es pot enten­dre la pel·lícula sen­cera si no et falla cap foto­grama. Com que no està fet per pas­sar comp­tes amb ningú, apel·lo a la madu­resa i a la majo­ria d’edat del lec­tor, del ciu­tadà. Hem d’expli­car les coses com són. No em fa por que la gent pugui saber que hi ha hagut moments en què hem estat lluny o en què ens hem fet la tra­veta els uns als altres, perquè ha estat així. No em fa por, sinó al con­trari; crec que comen­cem a ser més forts si ens ado­nem que, mal­grat tots els enfron­ta­ments, hem estat capaços de fer grans coses. Que ningú no es pre­o­cupi si avui tenim dis­crepàncies, perquè les grans coses les farem igual. Hem de superar l’espe­rit der­ro­tista i des­mo­bi­lit­za­dor per inten­tar tenir molta més con­fiança en nosal­tres matei­xos.
Gon­zalo Boye, en una entre­vista de fa unes set­ma­nes a La República, deia que no ha pen­sat mai en vostè asse­gut al Tri­bu­nal Suprem perquè aquest moment no arri­barà. Vostè hi pensa?
Amb en Gon­zalo hem pas­sat de la con­fiança ini­cial a la con­fiança empírica, perquè he vist la qua­li­tat del seu tre­ball i del seu com­promís democràtic i això dona molta segu­re­tat. Llui­tem amb espe­rit de victòria. Tenim espe­rança certa en els nos­tres argu­ments. El que trans­met Boye cor­res­pon no a un desig, sinó a la rea­li­tat.
Hi ha una frase seva que trobo la més memo­ra­ble del lli­bre, del 25 d’octu­bre del 2017: “No vull por­tar el país de la prein­de­pendència a la pre­au­to­no­mia.” Avui som en la pre­au­to­no­mia?
Per la volun­tat del poder espa­nyol, segur. El que es va pac­tar el 78 no és el que tenim ara. Només fixi’s que, després de dues reu­ni­ons de la taula de diàleg, avui tenim menys auto­no­mia i menys recur­sos que abans de començar les reu­ni­ons. Hi ha un procés regres­siu. Això va començar amb la sentència del TC del 2010.
Si el 27 d’octu­bre del 2017 hagués con­vo­cat elec­ci­ons, ara no estaríem en la pre­au­to­no­mia?
Estaríem encara pit­jor. Con­vo­car elec­ci­ons sense les garan­ties que demanàvem hau­ria obert la porta a una ren­dició abso­luta i a ple­gar veles. Quan l’Estat no va voler habi­li­tar un espai per gua­nyar temps per tor­nar a seure i dia­lo­gar, la decla­ració d’inde­pendència ens ha permès ser aquí i defen­sar la legi­ti­mi­tat dels nos­tres actes i que Cata­lu­nya té dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Si haguéssim clau­di­cat i accep­tat la der­rota, avui no podríem estar dis­cu­tint cap recla­mació. El valor històric que té la DUI és aquest. No són les con­seqüències imme­di­a­tes sobre el des­ple­ga­ment de la República a par­tir de l’endemà, sinó que el que vam fer aquell dia és el que avui ens per­met con­ti­nuar. I sobre la renúncia sense con­di­ci­ons no es podria cons­truir res. Aquest és un fet molt relle­vant per enten­dre històrica­ment el perquè de les deci­si­ons.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (25-7-2020)

147 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: