CARLES PUIGDEMONT 130È PRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
“Seria preocupant una deriva antipartits a la Diada”
“Una de les claus per a la unitat és que es trenquin sectarismes, que es poden enquistar a les cúpules d’alguns dels dirigents, i que els portin a actuar com a aliats i no com a rivals”
“La màgia diu que l’Estat espanyol un dia, per una raó que desconeixem, s’avindrà a asseure’s a una taula per parlar d’un referèndum, però la realitat diu el contrari”
( JORDI ALEMANY – BARCELONA )
Hem d’empren­dre una onada democràtica i la ini­ci­a­tiva ha de tor­nar a ser nos­tra
Elu­dir la res­pon­sa­bi­li­tat fent un clam per la uni­tat no seria cor­recte per la meva part
El 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat apro­fun­deix algu­nes de les refle­xi­ons entorn de la uni­tat que recull al lli­bret Re-Unim-nos i repassa fets de l’actu­a­li­tat.

-És un lli­bret pes­si­mista o opti­mista?
-Crec que és opti­mista, si no no l’hau­ria escrit, però no està renyit amb la gra­ve­tat de la situ­ació, perquè per ser opti­mis­tes hem de ser cons­ci­ents de la rea­li­tat.
-En aquest “no anem bé” que des­criu, quin part de res­pon­sa­bi­li­tat assu­meix?
-La que toqui. No pre­tenc senya­lar cul­pa­bles ni el grau de res­pon­sa­bi­li­tat que té cadascú. Tots ho som en menor o major mesura. Elu­dir la res­pon­sa­bi­li­tat fent un clam per la uni­tat no seria cor­recte per la meva part. Cons­ta­tem que la gent ens pre­gunta perquè no anem més units, i el fet que en la facin, és un indi­ca­tiu que alguna cosa no s’ha fet bé.
-El lli­bret el va fer per les cir­cumstàncies actu­als i arran dels pac­tes, però li cri­ti­quen que no es pro­nunciés abans.
-No és per crear doc­trina de res, sinó que en un moment deter­mi­nat em sento obli­gat a fer unes refle­xi­ons, les escric i em sur­ten més llar­gues. És una feina que feia por­tes endins i que ara he deci­dit com­par­tir-les. I per res­pon­sa­bi­li­tat tots els que estem impli­cats en aquest procés, i moltíssima gent com­par­teix les refle­xi­ons, és el moment que les plan­te­gem públi­ca­ment.

CAL INTERPRETAR BÉ EL MISSATGE

-Diu que era la manera de fer-ho sense inter­me­di­a­ris. No s’havia tras­lla­dat bé el seu mis­satge?
-Con­ce­dint entre­vis­tes, amb gent que t’inter­preta sem­pre t’acaba dis­tor­si­o­nant ine­vi­ta­ble­ment el mis­satge. He pre­fe­rit adreçar-me en pri­mera per­sona i de manera directa als interes­sats sense cap sedàs amb un for­mat que crec que és bo; és un text curt de lec­tura repo­sada. Qual­se­vol polític ha rebut aques­tes refle­xi­ons de la gent que en aquest con­text ens demana uni­tat, perquè hi ha un debat a la soci­e­tat cata­lana molt majo­ri­tari. La diferència amb fa uns mesos és que ara tenim els resul­tats de la teo­ria de la desunió, dels que deien que per sepa­rat seria millor pel país i que és la que s’ha impo­sat. ¿I estem millor o pit­jor? I la sen­sació és que alguna cosa no hem fet bé i hem de redreçar-ho.
-Alerta que a par­tir d’un deter­mi­nat moment serà impos­si­ble cor­re­gir aquesta desunió. Quan pot pas­sar?
-No ho sé. Som a temps de rever­tir-ho, però adver­teixo que si con­ti­nuem per aquí l’Estat espa­nyol haurà tri­om­fat en neu­tra­lit­zar l’inde­pen­den­tisme. I haurà sigut per una falta d’entesa entre nosal­tres, i no ens ho podem per­me­tre. Podem assu­mir que ens poder arri­bar a der­ro­tar, però no sent els res­pon­sa­bles nosal­tres.
-Aquest apo­de­ra­ment que diu que ha de recu­pe­rar la ciu­ta­da­nia la veu immi­nent amb la sentència?
-No podem des­a­pro­fi­tar cap opor­tu­ni­tat. El con­flicte que tenim amb l’Estat espa­nyol neces­si­tem que es carac­te­ritzi per la tàctica i estratègica que ens convé a nosal­tres i no a ells, que han pres l’onada repres­siva que estem patint. Hem d’empren­dre una onada democràtica i la ini­ci­a­tiva ha de tor­nar a ser nos­tra. Això per­met a la gent sen­tir-se seu aquest procés, que no és de par­tits polítics i enti­tats soci­als, sinó col·lec­tiu. L’èxit ha sigut sem­pre quan la gent se l’ha apro­piat i no ens hem de moure d’aquest marc. ¿Som ali­ats o no som ali­ats en aquest com­bat? Jo crec que sí que ho som i, per tant, en hem de com­por­tar com a ali­ats.

UNA UNITAT ESTRATÈGICA

-Defensa una direcció ali­ada i una acció política coor­di­nada. És incom­pa­ti­ble amb la uni­tat estratègica que defensa ERC?
-La uni­tat estratègica l’hem recla­mada tots i nosal­tres l’hem prac­ti­cada i bus­cada tan com hem pogut. Sense un coman­da­ment aliat no es poden pren­dre deci­si­ons d’enver­ga­dura per asso­lir les fites. Tot el que s’escapi d’aquest lògica en les deci­si­ons que afec­ten el país, que fins ara s’hi ha esca­pat bas­tant, i es deixa en mans de les exe­cu­ti­ves dels par­tits, en clau estric­ta­ment d’hege­mo­nia par­ti­dista, és un gravíssim error. S’han pres deci­si­ons trans­cen­dents, que no s’han fet en clau d’uni­tat estratègica. I no hi cap altre camí per sor­tir airo­sos d’aquest con­flicte.
-Mal­grat que es diu que l’ha arra­co­nada, cita La Crida com el millor espai per a a la uni­tat.
-Una de les raons que van por­tar al seu nai­xe­ment avui encara tenen més importància que mai perquè és un espai que no ha par­ti­ci­pat en cap com­tessa elec­to­ral i que ha que­dat al marge de les deci­si­ons de les exe­cu­ti­ves dels par­tits. Per tant és un espai que dóna espe­rança a molta gent, que busca la recu­pe­ració de la uni­tat i que ja ha demos­trat que hi ha gent molt diversa. I una de les claus per a la uni­tat és que es tren­quin sec­ta­ris­mes, que es poden enquis­tar a les cúpules d’alguns dels diri­gents, i que els por­tin a actuar com a ali­ats i no com a rivals. Jo formo parts dels que volen gua­nyar i dono molt mèrit al que s’ha fet fins ara. La gent hi és, està mobi­lit­zada, va a Madrid, a Estras­burg, a votar i on sigui i no evi­den­cia aquesta acti­tud de desunió.
-Com veu el fet que polítics com Josep Huget o Anna Simó diguin que no ani­ran a la Diada?
-Entenc que la Diada apel·la a tot­hom, a totes les sen­si­bi­li­tats inde­pen­den­tis­tes i em sabria greu que no hi anes­sin quan han estat llui­tant des que l’inde­pen­den­tisme era mino­ri­tari. I hem de fer l’esforç, mal­grat totes les con­tra­dic­ci­ons, perquè sigui un èxit. Estem a les por­tes d’una sentència que serà la més dura feta mai con­tra l’inde­pen­den­tisme democràtic i ens hauríem d’estar pre­pa­rant per com­por­tar-nos com a ali­ats i no com a rivals. Ningú s’ha de sen­tir exclòs. Si l’ANC deci­deix que no hi ha d’haver un espai Vip no em sem­bla una tragèdia i si que em sem­bla­ria pre­o­cu­pant que hi hagués una deriva anti­política i anti­par­tits. No ens ho podem per­me­tre perquè ens neces­si­tem tots. I ho apro­fito per asse­nya­lar que aquesta és una de les con­seqüències de la teo­ria de la desunió. Tots aquells que l’han sem­brat no es poden sor­pren­dre que ara hi hagi gent que faci el mateix.

NO HI HA CAP ESPERANÇA AMB ESPANYA

-Diu que “el diàleg, la nego­ci­ació i el referèndum acor­dat avui sabem que són fan­ta­sies”. No hi ha cap espe­rança?
-Sóc analític i em baso en les evidències que no teníem fa un temps, que ens diuen que l’Estat de cap de les mane­res s’avindrà a par­lar, ja no nego­ciar, sobre el dret a l’auto­de­ter­mi­nació o una versió més suau com el dret a deci­dit. No és una opinió, són fets. I dic que en siguem cons­ci­ents. Si volem ser res­pon­sa­bles, ens hem de basar en evidències, no en màgia. La màgia diu que l’Estat espa­nyol un dia, per una raó que des­co­nei­xem, s’avindrà a asseure’s a una taula per par­lar d’un referèndum, però la rea­li­tat diu el con­trari. Tenim al davant un estat que en ter­mes de Cata­lu­nya no està al segle XXI ni a Europa.
-Va creue mai en el diàleg?
-Si. És una de els lliçons apre­ses de l’octu­bre del 2017. Espa­nya havia can­viat en molts aspec­tes, però gens en el de la sacro­santa uni­tat de la pàtria. I va ser una gran decepció. Jo vaig fer abso­lu­ta­ment tot per donar una opor­tu­ni­tat al diàleg. Dos anys després hem de ser jus­tos i hones­tos i dir que no ha can­viat abso­lu­ta­ment res. I no cal insis­tir més en aquesta camí, perquè no hi ha sor­tida.
-Dimarts alguns mit­jans van inter­pre­tar que s’obria a una inves­ti­dura de Sánchez, però em sem­bla que ho emmar­cava en l’hipotètic cas que s’hagués deci­dit havent-hi aquesta uni­tat estratègica…
-Sí, és això… qui tin­gui interès en la meva opinió que vagi a la font directa. Jo no estic en con­tra de res, tot és pos­si­ble en el marc d’una estratègia unitària a favor de la inde­pendència de Cata­lu­nya. Si amb aquesta estratègia a curt o llarg ter­mini con­ve­nim entre tots ple­gats que hi hagi un govern del Pedro Sánchez, veu­rem si ens posem d’acord. I, si ho fem, crec que podrem expli­car-ho de forma cohe­rent a tots els nos­tres ciu­ta­dans, que ho enten­dran els agradi o no, dient que això s’emmarca en una estratègia per la cul­mi­nació d’aquest procés cap a la inde­pendència. Ara no és cohe­rent l’estratègia perquè són deci­si­ons que cadascú les pren pels seus interes­sos, legítims, però és una mos­tra que la teo­ria de la desunió no fun­ci­ona.
-Diu que l’única via per superar “la paret de l’estat” és la con­fron­tació no vio­lenta. De quina parla?
-És una via que no agrada a ningú. Qual­se­vol per­sona civi­lit­zada vol­dria sor­tir del con­flicte a través del diàleg i l’acord, però no tenim al davant algú que com­par­teixi la mateixa idea i ens aboca, ine­vi­ta­ble­ment, si volem con­ti­nuar aspi­rant a ser un estat reco­ne­gut i inde­pen­dent, haguem de pas­sar per una fase de con­fron­tació. La de l’estat, que és la vio­lenta i repres­siva, no ens interessa i tenim el deure d’elu­dir. I neces­si­tem opo­sar-hi una con­fron­tació intel·ligent basada en les nos­tres for­ta­le­ses i no feble­ses, en els nos­tres actius, espe­ran­ces, llen­guatge i eines que del segle XXI. L’1-O va ser una con­fron­tació, un xoc entre dues per­cep­ci­ons de com és el con­flicte. Nosal­tres amb un pro­jecte basat en l’apo­de­ra­ment ciu­tadà, la par­ti­ci­pació i la democràcia, i l’Estat amb una lec­tura del segle XIX, i vio­lent. El resul­tat és que vam gua­nyar nosal­tres i ho hem de tor­nar a con­fron­tar amb aquesta lògica, millo­rant l’acti­tud de prac­ti­car la no-violència i man­te­nint les posi­ci­ons des de la uni­tat. I ales­ho­res, al final d’una con­fron­tació, sem­pre hi ha una nego­ci­ació i diàleg.

LA GENT, PREPARADA

-Veu a la gent pre­pa­rada?
-Men­tal­ment no en tinc cap dubte ara tenim el conei­xe­ment de com actua l’Estat, sabem a què ens expo­sem. Amb això no fem prou i ens hem de pre­pa­rar per saber com actuar quan arribi aquest nou embat. No serà fàcil ni agra­da­ble i ens hem de con­ju­rar a man­te­nir la nos­tra posició amb aquesta acti­tud de no-violència, de com­promís amb els valors fona­men­tals i els drets humans.
-Afirma que saben per on no val la pena moure’s o quins ulls de poll convé no tre­pit­jar. Pot espe­ci­fi­car?
-Tenim un conei­xe­ment de tre­ba­llar en l’àmbit euro­peu i inter­na­ci­o­nal molt més enfo­cat, afi­nat i sofis­ti­cat que fa dos anys. A l’exili hem après molt. La geo­política és fona­men­tal i la tenim més enfo­cada, podem inter­lo­cu­tar amb actors de manera directa i sabem per on es mou l’estat espa­nyol. Dins de les con­seqüències nega­ti­ves de la repressió també hi ha fac­tors que ens han anat bé. I és un àmbit on ens hem de moure amb sen­tit d’estat, ni amb fal­ses il·lusi­ons ni fal­sos pes­si­mis­mes. ¿És rea­lista pen­sar que hi ha un camí inter­na­ci­o­nal per a una Cata­lu­nya inde­pen­dent? Sí. Fàcil en abso­lut, ni ho tenim fet.
-Decepció amb les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, però?
-Sí, evi­den­cien la seva dependència extrema d’alguns estats pode­ro­sos, i Espa­nya és un d’ells. Aquesta no és la millor idea d’Europa que tenim el con­junt de ciu­ta­dans euro­peus. Con­fio que les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees cami­na­ran a favor del que tenim clar que són les nos­tres raons jurídiques de pes i l’interès de la democràcia, que és garan­tir que els ciu­ta­dans esco­llits poden exer­cir com diu el Trac­tat de Lis­boa.
-Es veu aviat ocu­pant-hi l’escó?
-No sé quin calen­dari tindrà, però si que sé que cada dia que passa al Par­la­ment en què no hi ha cap repre­sen­tant de JxCat s’estan vul­ne­rant i vio­lant els drets del sufragi actiu de més d’un milió de ciu­ta­dans euro­peus. I no hi ha pre­ce­dents en la història de la UE del fet que ningú defensi els seus interes­sos. I estic con­vençut que per l’interès de la democràcia euro­pea s’aca­barà cor­re­gint aquesta ano­ma­lia.
Informa:ELPUNTAVUI:CAT (1-8-2019)