PUIGDEMONT, SET VIDES COM ELS GATS: ARA, L’ALGUERÈS

“Puigdemont l’Alguerès”
( JORDI GALVES )

El president Carles Puigdemont acumula sobrenoms i apel·latius, tal és la diversificada activitat pública i política que protagonitza, ho podem llegir a diaris de mig món. A l’intrèpid Ulisses, des del primer vers de l’Odissea, se’l qualifica ja de polítropos, o el que és el mateix, de personatge amb moltes cares, amb moltes astúcies, innombrables recursos, infinites possibilitats a l’hora de fer les coses. Passa el temps i cada cop la persona de Carles Puigdemont i Casamajó queda encara més superada, amagada, per la idealització, pel personatge literari, per l’exaltació o fantasia que se’n fa el poble i l’opinió pública, un poble que necessita mites i ésser llegendaris més enllà del futbol i de la cinematografia. Així és la naturalesa humana, que l’humà és humà i no hi pot fer res, que l’humà menja, defeca i dorm i també és espontàniament mitològic i èpic, addicte a una de les drogues més dures que existeixen, la droga de l’entusiasme que ens permet retornar al gust per la vida, de l’amor per la lluita, per la rebel·lió, per la capacitat humana davant de l’adversitat, del tot impossible i encadenat que “ja estava preparat”, del monstre Leviatan que va descriure Thomas Hobbes per referir-se al poder absolut de l’Estat que esclavitza els ciutadans.

Potser perquè la nostra societat és depressiva i tendeix a desencantar, a frustrar, a aïllar l’individu en la pròpia misèria psicològica com ara un Salvador Illa qualsevol, potser és per això que les figures emergents, dinàmiques i positives, que espontàniament ens retornen un sentiment de dignitat a propòsit de l’ésser humà, que agraden a tothom més enllà de la política. Has de ser terriblement classista i patrici perquè no et sedueixi la història d’Espàrtac que allibera els esclaus i posa en qüestió l’ordre social de Roma. Has de ser un colonialista d’ànima molt negra com el jutge Manuel Marchena, fill del capità legionari i ultradretà Joaquín Marchena, també repressor colonial però destacat al Sàhara espanyol, per no posar-te al costat dels herois del Front Polisario que lluita alhora contra el Marroc i Espanya. Has de ser un col·laboracionista molt llepaculs amb el poder perquè no simpatitzis amb Robin Hood, amb el Zorro, amb Carrasclet, amb Perot lo Lladre, amb Lawrence d’Aràbia, fins i tot amb John Silver el Llarg, amb el Lute, amb els perseguits eterns de totes les històries i de tots els camins per on s’imposa la injustícia anomenada llei i ordre.

Carles Puigdemont és Carles el Gran perquè avui encara porta les sabates de Pere el Gran, encara que de vegades sembli que li pesin massa, encara que de vegades sembli que vulgui rebaixar la tensió. Que vulgui camuflar-se en la boscúria i descansar una mica, deixant tot el protagonisme en els seus col·laboradors, tant en els que no recullen èxits, com els polítics de Junts per Catalunya, com els que sí que poden presentar bons resultats al poble, com el general Gonzalo Boye. Puigdemont havia projectat uns dies de calma a l’Alguer, a la nació sarda que parla català, i presidir una trobada folklòrica, tenir converses amb algunes personalitats polítiques de l’illa. Però s’equivocava. Des del punt de vista rabiós de l’espanyolisme rampant i venjatiu, Puigdemont no té dret a llibertat de la mateixa manera que Catalunya no la té. L’espanyolisme ni descansa ni descansarà. Perquè avui Puigdemont, per a l’opinió pública internacional, el president legítim és l’encarnació viva de la causa de Catalunya, la figura mítica que no pot dissenyar cap gabinet polític de propaganda perquè és un fenomen que només surt espontàniament, de tant en tant, al llarg de la història d’una determinada col·lectivitat.

La casualitat és la responsable d’algunes de les millors pàgines de la crònica històrica. La casualitat ha volgut que el darrer episodi victoriós de Carles Puigdemont s’hagi desenvolupat a l’Alguer, en un indret únic en el món, l’única ciutat aïllada en una illa, fora d’Espanya, França i Andorra que ha mantingut, com un miracle, la seva personalitat catalana. L’Alguer, que tradicionalment s’ha anomenat a ella mateixa Barsaluneta, és una altra identitat possible, nacionalment sarda, dins d’una Itàlia regionalista, profundament singular i desvinculada de l’independentisme i de la construcció de la nostra República catalana. Ahir els diaris espanyols i, singularment La Vanguardia, amb Enric Juliana al capdavant, deixaven clara una cosa molt important. Que el record que va deixar l’Espanya colonialista a Sardenya ha caigut en l’oblit, que no mereix cap esment, mentre que el record simpàtic i positiu de la personalitat catalana és unànime. Com unànime és la simpatia internacional a favor de Carles Puigdemont, ara també alguerès d’honor.
Informa:ELNACIONAL.CAT (29-IX-2021)

64 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: