“El primer català que tenen en compte”.
(SALVADOR COT)
“Puigdemont com a encarnació de la maldat ha desaparegut de la cultura popular espanyola i intenten decodificar el personatge, un pèl sorpresos d’haver de prendre-se’l seriosament”.
Un dels efectes més cridaners de la conjuntura parlamentà ria és que, de cop, s’ha estès una onada de respectabilitat sobre Carles Puigdemont en els mitjans de comunicació de Madrid i, fins i tot, en el discurs públic de les elits polÃtiques espanyoles. El fins ara enemic públic número u, momentà niament, ha deixat de ser un boig, un covard, un desequilibrat que delira des d’una mansió tenebrosa a Waterloo. Al contrari, ha passat a ser un actor polÃtic principal al qual cal tenir en compte perquè -contra pronòstic- no sembla disposat a una domesticació autonòmica rà pida a canvi d’una solució judicial per al seu cas personal.
El personatge Puigdemont com a encarnació de la maldat ha desaparegut de la cultura popular espanyola i tant l’esquerra com la dreta intenten decodificar el personatge, un pèl sorpresos d’haver de prendre-se’l seriosament. Ja no és un fanà tic solitari que delira des del búnquer de la seva cancelleria, sinó un polÃtic calculador que pot forçar canvis fins a un lÃmit difÃcil de calcular.
Tot plegat ressalta encara més el fet que a les elits madrilenyes mai no els ha importat un rave els milions de persones que van manifestar-se durant anys, ni les majories independentistes al Parlament, ni els partits, els governs o els presidents de la Generalitat… Només els preocupa el seu negoci, el control del BOE i la capacitat extractiva que els fa poderosos fins a la impunitat. No els han preocupat mai ni els catalans, ni la seva representació. Només una carambola que els pot donar o treure el poder i la Moncloa, que és el que compta de veritat. Després d’una dècada llarga de mobilitzacions i majories, resulta que el primer català que compta és el que pot decidir a Madrid.
Informa:ELMON.CAT (10-VIII-2023 )
