PUIGDEMONT, UNA PEDRA A LA SABATA D’ESPANYA I… D’ERC

“L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra”.
“Esquerra veu la figura de Puigdemont com la d’un actor massa potent que entela Aragonès a l’escenari, un actor que amb la seva personalitat l’empetiteix i el mostra com el que és: el delegat de Pedro Sánchez a Catalunya”.
(VÍCTOR ALEXANDRE )
Confesso que tenia pensat fer un article parlant justament sobre la inacceptabilitat de la mesura de l’indult al president Puigdemont com a fruit de la Taula de Diàleg autonomista PSOE-ERC. El president se m’ha avançat i no només ho celebro, sinó que subscric tot el que diu en el text publicat a El Punt Avui el 14 d’octubre passat sota el títol: “No vam anar a l’exili per demanar l’indult”. El problema és que el president Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com a Esquerra Republicana.

Per a Espanya, Carles Puigdemont, és l’enemic públic número 1, és l’home que no sols ha desafiat el seu poder, sinó que l’ha posat en ridícul davant de tot el planeta, i, tot passant, li ha tret la careta d’Estat democràtic, ha mostrat la violència salvatge que és capaç de practicar i ha entenebrit la seva imatge internacional. Però encara bo, si només fos això! En qualitat de president a l’exili, ha desemmascarat el franquisme latent de totes les institucions de l’Estat espanyol, des de la monarquia fins a la policia, des del govern fins al règim de llibertats, des dels tribunals de justícia fins als altaveus mediàtics. Tot està amarat de franquisme. Franquisme verbalment inconfés, naturalment, però activament inquisitorial.

El darrer episodi, en aquest sentit, ha tingut l’Alguer com a escenari i ha situat Espanya a l’alçada d’aquella ‘peineta’ que lluïen algunes senyores de Villar del Río a “Bienvenido Mr. Marshall”. De fet, l’esperpent de la lletra de la ‘coplilla’ que cantava Lolita Sevilla és idèntic a l’esperpent de les lletres que redacten el jutge Llarena i els tribunals espanyols tot aparellant-se amb aquesta docta estrofa: “Os recibimos americanos con alegria; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía; americanos, vienen a España gordos y sanos; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía”.

Pel que fa a Esquerra, el president Puigdemont és una pedra a la sabata. Pere Aragonès ja ho va deixar ben clar després de ser investit quan, de manera indigna pel càrrec que ocupa, va trigar un mes a visitar-lo a Waterloo. Un mes! La idea d’Esquerra amb aquest menyspreu era intentar rebaixar el protagonisme que té i que ha de tenir la figura de Carles Puigdemont a l’exili com a president legítim perseguit dictatorialment per Espanya. Després, és clar, a Pere Aragonès, no li ha quedat més remei que fer algunes concessions fotogràfiques de cara a la galeria per por de quedar retratat en un altre sentit. Però la seva dèria d’esborrar Puigdemont de l’òrbita mediàtica roman inalterable. Esquerra veu la figura del president Puigdemont com la d’un actor massa potent que entela Pere Aragonès a l’escenari, un actor que amb la seva personalitat l’empetiteix i el mostra com el que és: el delegat de Pedro Sánchez a Catalunya. Salvador Illa només és l’home-tapadora. El veritable delegat de Pedro Sánchez a Catalunya és Pere Aragonès.

Tot plegat ens porta al moll de l’os de l’advertiment del president Puigdemont a Esquerra dient-li que abandoni tota temptació de demanar el seu indult a Pedro Sánchez. Puigdemont no vol ser indultat per la senzilla raó que ningú no l’ha d’indultar de res, i encara menys Pedro Sánchez o Espanya. El president Puigdemont no va cometre cap delicte, perquè posar les urnes al carrer només és delicte en els règims dictatorials. Que Espanya ho consideri un delicte ja ens diu de quin règim estem parlant, un règim que, com s’ha vist, topa frontalment amb el dret internacional.

En el seu text, el president Puigdemont diu això: “Demano que ningú no parli per nosaltres, que no interfereixin en la nostra estratègia buscant dreceres que no volem. […] Sempre he defensat que l’amnistia forma part de la fórmula per a la resolució del conflicte, i no deixarem mai de reclamar-la amb insistència, naturalment no a canvi de la renúncia a l’autodeterminació. Demano, doncs, respecte. […] Algú ha dit que he de formar part de la solució al conflicte, però els que ho diuen temo que volen dir una altra cosa. A aquestes alçades ja ens coneixem. […] I demano, per tant, que la meva situació personal no formi part de cap agenda de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol ni de cap conversa bilateral”.

No cal dir que el text deixa a l’escapça Esquerra, que veia en l’indult (indult a una persona que no ha estat jutjada!) una jugada meravellosa digna de Pedro Sánchez el Magnánimo i de la pujolista Esquerra Republicana de peix al cove per tal de vendre l’indult com un triomf de la Taula de Diàleg. Hauran d’empescar-se altres “victòries” autonomistes per guarnir una taula pensada a dues bandes per perdre el temps. No, no és el president Puigdemont qui empetiteix Esquerra. Esquerra s’empetiteix tota sola. És la política autonomista d’Esquerra el que empetiteix Esquerra.
Informa:ELMON.CAT (20-X-2021)

77 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: