PUIGDEMONT:NO VULL QUE LA MEVA SITUACIÓ FORMI PART DE L’ANOMENADA TAULA DE DIÀLEG NI DE CAP CONVERSA BILATERAL

“No vam anar a l’exili per demanar l’indult”.
Demano respecte, també al meu govern, per si ha tingut la temptació d’incloure aquesta “sortida personal” en les converses que manté amb el govern espanyol.
Ni busquem cap indult anticipat ni creiem que aquesta opció aporti cap solució al conflicte, i per descomptat no pas a les més de tres mil persones afectades per la repressió.
Tornar com a persones lliures, tal com érem quan vam emprendre el camí de l’exili, és una idea que m’acompanya cada dia quan m’aixeco i quan me’n vaig a dormir.
( CARLES PUIGDEMONT – 130è president de la Generalitat i eurodiputat )

En totes les reunions i converses que he tingut amb representants de partits i entitats sobiranistes, els he volgut explicar els detalls de la feina i l’estratègia de la lluita a l’exili, i he intentat deixar clar que l’èxit depèn que es mantingui la coherència i la fermesa expressades des del primer moment en què vam comparèixer a Brussel·les. De manera especial, m’ha agradat poder-ho fer amb tots els companys que van ser empresonats i condemnats injustament, amb els quals ens hem retrobat a Bèlgica i a la Catalunya del Nord. A tots ells els he donat detalls de les raons que ens impulsen a mantenir la pugna amb l’Estat espanyol mentre es mantingui l’estat de repressió que va alterar la celebració del referèndum de l’1 d’octubre i va desencadenar una persecució sense precedents contra les institucions nacionals i tot el moviment independentista.

En tots aquests anys he estat molt respectuós amb les estratègies de defensa que s’han seguit des de l’interior; crec que ningú no podrà dir que he interferit de cap manera ni he volgut condicionar les decisions que cadascú ha considerat oportú de prendre. El resultat tant de tot el procés de presó preventiva, abusiva i arbitrària, com del judici i dels indults és aliè al que jo hagi pogut dir o fer durant tots aquests anys. Aquesta va ser la meva posició i he procurat ser-hi fidel sempre.

En conseqüència, no ha de sorprendre ningú que demani el mateix envers els qui compartim la lluita a l’exili. Demano que ningú no parli per nosaltres, que no interfereixin en la nostra estratègia buscant dreceres que no volem. Quatre anys d’exili ens han refermat en la idea que la solució al conflicte entre Catalunya i Espanya és política i és col·lectiva; que no hi ha sortides personals ni solucions a mida de ningú.

A tots els qui se m’han adreçat, amb tota la bona intenció del món –que agraeixo profundament– per proposar-me itineraris de resolució de la nostra situació personal els he dit el mateix, sense cap risc de confusió: la prioritat és la resolució del conflicte polític, que pot tenir com a conseqüència la resolució de les situacions dels milers de persones afectades per la repressió. En aquest sentit, sempre he defensat que l’amnistia forma part de la fórmula per a la resolució del conflicte, i no deixarem mai de reclamar-la amb insistència, naturalment no a canvi de la renúncia a l’autodeterminació.

Demano, doncs, respecte. El demano també al meu govern per si ha tingut o té la temptació d’incloure aquesta “sortida personal” en les converses que manté amb el govern espanyol. Ni busquem cap indult anticipat ni creiem que aquesta opció aporti cap solució al conflicte, i per descomptat no pas a les més de tres mil persones afectades per la repressió.

És possible que la nostra estratègia surti malament. I que haguem d’afrontar dos escenaris negatius: un, el pitjor, l’extradició a l’Estat espanyol i una condemna segura a molts anys de presó, vista la impossibilitat d’un judici just i independent; l’altre, dolent i trist però no tan tenebrós, és el d’haver-nos de quedar molt de temps a l’exili. No ens hi resignem, però seria d’una gran lleugeresa i irresponsabilitat que no estiguéssim preparats per a aquests escenaris. Ens hi preparem cada dia, de fet, i som conscients que ara mateix són els únics escenaris que l’Estat espanyol preveu, als quals dedica esforços i ingents quantitats de diners (dels quals, per cert, ara mateix ningú no dona comptes).

Però també és possible, i per això treballem cada dia, que la nostra estratègia assoleixi els objectius que ens hem proposat, circumstància per a la qual també estem preparats. No ens hem rendit mai i no ho farem ara que ha començat una fase tan decisiva i tan llargament preparada. Tenim arguments sòlids i ja hem acumulat algunes evidències que reforcen la nostra posició. Ja no és només una teoria elaborada al principi de la nostra vida a l’exili, carregada d’incerteses, amenaces i precarietat, sinó una ruta que sabem que es pot recórrer i que ens ha permès de confrontar-nos amb l’Estat de manera intel·ligent.

Vaig emprendre el camí de l’exili per defensar la legitimitat dels meus actes com a president de Catalunya, per defensar la institució que representava per mandat del Parlament, i per defensar la declaració d’independència com a acte polític sobre el qual traçar la ruta fins al reconeixement internacional de la república catalana. Havíem de combatre el cop d’estat del 155 en les millors condicions per poder-ho fer.

En quatre anys no ho hem encertat tot, però hem complert amb el nostre deure i hem assumit una vida difícil no exempta de risc permanent per tal de mantenir la nostra posició i continuar el combat democràtic contra un Estat demofòbic. El camí del nostre retorn ha de venir inspirat per aquest compromís. Certament, tornar com a persones lliures, tal com érem quan vam emprendre el camí de l’exili, és una idea que m’acompanya cada dia quan m’aixeco i quan me’n vaig a dormir. Però des d’aleshores hem assumit la defensa d’una institució atacada amb violència pels poders de l’Estat. I jo no tinc el dret d’abandona-la per obtenir a canvi una suposada normalització de la meva vida i viure en un estat que no ha normalitzat la seva democràcia.

Algú ha dit que he de formar part de la solució al conflicte, però els que ho diuen temo que volen dir una altra cosa. A aquestes alçades ja ens coneixem. Tanmateix, si es creu que tinc una part de responsabilitat en un veritable procés de negociació política amb l’Estat espanyol, sense condicions prèvies i amb tota l’ambició que se li ha de suposar, la puc assumir perfectament des de la meva vida a l’exili. No cal que prèviament m’arreglin res. I demano, per tant, que la meva situació personal no formi part de cap agenda de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol ni de cap conversa bilateral.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (14-X-2021)

58 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: