PUJOL HAURÀ DE PASSAR EL SEMPRE DIFÍCIL EXAMEN DE LA HISTÒRIA COM ELS SEUS IMMEDIATS PREDECESSORS

“Pujol haurà de passar pel sempre difícil examen de la història, com ja va passar amb els seus immediats predecessors: Tarradellas, Companys, Macià. Tots, com ell, també van ser maltractats en vida”.
( XAVIER DÍEZ, HISTORIADOR )
Fa escasses setmanes, i en un debat sobre el dèficit crònic de finançament de Catalunya al Palau Robert, el president Jordi Pujol, un assistent més entre el públic, va demanar la paraula per rebatre algunes de les afirmacions que allà es deien. Com una figura emergida de les ombres, i no sense raó, venia a reivindicar el seu paper durant la Transició i la construcció de l’autonomia.

Reivindicar el propi llegat. Aquesta és la qüestió. Un intent prou interessant van ser les interessants memòries redactades amb l’enyorat Manuel Cuyàs. D’ençà de la fi de la seva llarga etapa de president, Pujol ha viscut entre l’ostracisme imposat per l’establishment polític autòcton i madrileny, i una autoreclusió voluntària, amb certa voluntat cristiana d’expiar els pecats propis, i sobretot els aliens. El seu silenci té molt de penitència. Podríem parlar dels suposats escàndols financers, dels negocis de la seva família, encara que també del balanç agredolç de la seva trajectòria. A la pràctica, hauríem d’estar parlant de pecats col·lectius (la “deixa”, com els diners evadits durant els anys setanta, era una pràctica habitual de la classe social de provinença), o dels pecats d’una Convergència que, com tota maquinària de poder i influència, acaba sovint incorrent en pràctiques censurables. La diferència respecte d’altres partits homòlegs europeus (perquè, efectivament, CiU era un partit conservador, encara que amb credencials inequívocament democràtiques) va ser que ha estat objecte de la repressió per la seva transformació en un espai independentista. Respecte a la seva família, quin pare no se sent responsable dels errors dels seus fills? La realitat objectiva és que el president més longeu de la història de la Generalitat restaurada no s’ha lucrat mai per l’exercici del poder, i probablement és més pobre avui que abans d’entrar en política.

Catalunya, una nació sense autoestima, tendeix a maltractar les pròpies figures històriques. Qui escriu això, que mai no es va plantejar votar-lo, si aplica la seva mirada d’historiador, hi veu un personatge amb llums i ombres, èxits i fracassos, virtuts i defectes. Ara bé, en el balanç i l’examen rigorós, trobem quelcom que altres presidents no poden oferir: la (re)construcció nacional, la (re)nacionalització del país en unes circumstàncies difícils des d’una fragilitat inestable, un estil propi, i tot plegat des d’una personalitat intel·ligent i carismàtica. Curiosament, una de les millors tesis doctorals que se li han dedicat (després convertida en llibre, Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003); un llibre excel·lent, per cert) va ser redactada per Paola Lo Cascio, una de les actuals adversàries ideològiques del catalanisme.

El seu ostracisme civil només s’explica pel fet d’haver-se desmarcat de la Transició. Una de les coses que s’obvien sovint del personatge és que va ser un intel·lectual devorat pel polític, i que, tanmateix, tenia una visió clarivident sobre les coses, si ens remetem als seus textos. Quan ja ha quedat clar que el règim del 78 no deixa de ser la continuació de l’entramat mafiós del franquisme, amb idèntics cognoms i cosmovisions, el cop de puny damunt la taula li ha representat, a partir d’una operació mediàtica, social i policial, aquesta mena de clandestinitat personal. Això és un acte d’injustícia. S’han maximitzat els seus errors i els de la seva família, mentre es minimitza el de la família Borbó, amb el cap de família avui perseguit per diverses jurisdiccions, i uns negocis milmilionaris emparats en la immunitat constitucional. A tot això s’afegeix un antipujolisme procedent d’unes esquerres de poques llums i un ressentiment gairebé religiós, amb més dogma que rigor.

Pujol haurà de passar pel sempre difícil examen de la història, com ja va passar amb els seus immediats predecessors: Tarradellas, Companys, Macià. Tots ells eren, com Pujol, personatges difícils i farcits de clarobscurs, amb encerts i errors, febleses i fortaleses. Tanmateix, com ell, també van ser maltractats en vida. Potser, com a deures que caldria autoimposar-nos com a país hi ha pensar amb una mica més de rigor i objectivitat.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (30-XI-2021)

187 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: