QUAN DIR “BON DIA” ÉS REVOLUCIONARI

“Quan dir “bon dia” és revolucionari ”
( ANTONI RUBIO )
Quan dir “bon dia” és revolucionari és que alguna cosa no va bé. Quan allò més bàsic, natural i espontani, que és parlar la teua pròpia llengua, es converteix en un acte de reivindicació i, fins i tot, d’oposició i rebel·lia a un poder establert, és que no tens ni tan sols les claus de ta casa. Quan empres un eufemisme de manera inconscient (“la llengua”) és que la teua identitat i la teua pròpia existència està proscrita, resulta molesta o, si més no, està mal vista.

Portem dècades vivint de l’eufemisme. Del dir sense dir. Del “tu ja m’entens”. Una situació que, a la llarga, passa factura. Observeu només la “qüestió de noms” valenciana: en quatre dècades, “Comunitat Valenciana”, un nom de creació grotescament recent, improvisat sobre la marxa i profundament estúpid, s’ha convertit en un topònim consolidat com si hagués passat segles anant de boca en boca. Avui dia és fàcil que qualsevol sabut t’amolle que “País Valencià” és “un invent catalanista” i que “som Comunitat”, malgrat que el terme ni existia quan ell va nàixer.

Amb la llengua -ai las, l’eufemisme!- passa tres quarts del mateix. El problema no és emprar el terme “valencià”, l’ús del qual s’enfonsa en el pou dels segles i és ben viu, sinó que mai ens hem pres seriosament la necessitat de legalitzar que “valencià” és la nostra manera de dir “català”. Alguns, per secessionisme lingüístic convençut o electoralista; altres, per covardia o per un càlcul partidista que, a la llarga, ha fet molt de mal.

Ningú no qüestiona avui que, per ser professor de valencià, has d’estudiar Filologia Catalana; ni tan sols es va qüestionar seriosament en l’època de la majoria absolutíssima del PP al País Valencià. Fora de l’àmbit educatiu, però, sí que han tret profit del nostre gran eufemisme: l’Estatut d’Autonomia.

Crec que li ho vaig sentir dir per primer cop a Esteban González Pons quan feia de conseller d’Educació. Era una roda de premsa on ens va amollar que ell no era filòleg, que no entrava en si valencià i català eren la mateixa llengua, però que hi havia una evidència: els estatuts autonòmics de Catalunya i les Illes Balears parlen de “català” i l’estatut “de la Comunitat Valenciana” diu “valencià”. Dos noms diferents i, en conseqüència, jurídicament, dues llengües diferents. Fins i tot va afegir -no sé si per ignorància pròpia o pressuposant la ignorància dels periodistes- que a Brasil es parlava brasiler i no portuguès perquè així ho establia la seua constitució. Només em va caldre fer una recerca de la constitució brasilera per informar-lo que allà diu que la llengua oficial del país és el portuguès. “Aleshores sí, parlen la mateixa llengua”, va contestar.

El poder de la lletra escrita és immens. I els apòstols del secessionisme lingüístic que, en el fons, són els apòstols de la desaparició del català, ho saben. De què si no l’ex conseller Font de Mora va fer un cop d’estat a l’AVL l’any 2004 per evitar un dictamen que evidenciava la unitat del català? Font de Mora va irrompre en la reunió dels acadèmics i els va amenaçar amb mesures legals si aprovaven l’estudi filològic en un fet tan delirant com si el dictador d’una distopia barata entrés a l’Acadèmia de Matemàtiques i amenacés amb represàlies a qui defense que dos i dos són quatre.

L’AVL, però, és l’únic organisme de la Generalitat que ha posat per escrit la realitat inqüestionable amb la definició de “valencià” del diccionari. “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”. Oblit del Carxe a banda, queda clar.

Ara bé, un tema cabdal com la naturalesa del valencià no pot quedar en mans d’una definició lèxicogràfica o d’un gest anecdòtic com contestar “bon dia” a un tuit dels governs català i balear. Cal que d’una vegada i per sempre més, mitjançant una modificació estatutària o amb una llei, es certifique jurídicament que valencià i català són la mateixa llengua.

No es tracta d’una necessitat d’autoafirmació o perquè hom tinga cap dubte, és clar, sinó perquè l’ambigüitat terminològica és l’escletxa que li queda al secessionisme moribund i a l’estat espanyol per esquarterar-nos com a poble. Els entrebancs per comunicar-se en català a nivell institucional entre els governs valencià, català i balear n’és l’exemple més recent. La qüestió, però, s’ha d’abordar “amb valentia” i quan la Generalitat Valenciana estiga en mans d’algú que realment defense el valencià -el català- al País Valencià per damunt de càlculs electoralistes. Dues premisses que, ara per ara, no estan tan clares com sembla.
Informa:ELTEMPS.CAT (30-6-2020)

179 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: