QUAN EL CASTELLÀ ERA UNA LLENGUA DESCONEGUDA A LA FRANJA DE PONENT

“La llengua dels plats esquerdats ”
( QUIM GIBERT )

Ramon Espinosa i CastellĂ  (1923-2019), historiador fragatĂ­, va explicar, en el butlletĂ­ del casal de la gent gran de Fraga, que quan, amb sis anys fou escolaritzat, la llengua castellana no li va venir de nou, a diferĂšncia dels xicarrons de la seua generaciĂł: «el pare era de Terol i la mare de Fraga, aixĂČ em va permetre conĂšixer el castellĂ  abans d’anar a mestre». Que el castellĂ  era una llengua nouvinguda ho confirma Joaquim Guiral i Satorres (1937), natural de Miralsot, veĂŻnat de Fraga, quan, a propĂČsit de la infantesa, diu: «a les cassa penes si sabĂ­em llegir i parlar una mica de castellà» (Fogaril i calaixera, quaderns de memĂČria, nĂșm. 60). El mateix Guiral detalla, en ArtĂ­culos y escritos cortos (volum 2, autoediciĂł, 2016), que un sacerdot va negar la comuniĂł a un xiquet perquĂš no sabia resar en castellĂ : «ho feia en catalĂ , aixĂ­ li havien ensenyat». I si anem reculant en el temps, el jesuĂŻta Pere Gil constata, que en el segle XVII, ni a Fraga ni a MontsĂł «a penes Ă©s ben entesa la llengua castellana» malgrat tractar-se de «viles que estan en camins reals o en la frontera d’Aragó». L’escriptor Enric GomĂ  inclou la darrera citaciĂł en l’assaig El castellĂ , la llengua del costat (Ed. PĂČrtic, Barcelona 2020), en el qual detalla que a BinĂšfar, Graus i MontsĂł s’hi va enraonar en catalĂ  fins el segle XVII o XVIII.

GomĂ  data el 1870 com la dĂšcada a partir de la qual s’assenta una poblaciĂł estable i nombrosa de llengua materna castellana, tant familiar com social, concentrats a Barcelona i els contorns. L’autor d’El castellĂ , la llengua del costat matisa que la preeminĂšncia actual del castellĂ  tendeix a desorientar: «costa d’acceptar que els catalans, que durant nou segles no van tenir el castellĂ  com a llengua materna, el van aprendre com una llengua aliena, forastera».

L’arribada dels TrastĂ mara, saga reial castellana, a les Corts d’AragĂł, el 1412, origina una gradual castellanitzaciĂł de la noblesa catalana. Detalla l’escriptor barcelonĂ­: «A partir de la mort de Joan II, el 1479, la cort del rei Ferran II i les corts posteriors es van instal·lar, sobretot, en terres de Castella. Per aquesta raĂł molts nobles catalans van abandonar Catalunya i van seguir la cort». GomĂ  precisa que els nobles mĂ©s o menys empobrits es van quedar a Catalunya: «tambĂ© ells van adoptar el castellĂ , una llengua que els distingia de la pĂșrria (…) el castellĂ  va entrant en la consciĂšncia dels catalans i es va convertint en una llengua prestigiosa i Ăștil, tot i que sols en les altes instĂ ncies».

TambĂ© va començar, en aquesta Ăšpoca, la castellanitzaciĂł de l’EsglĂ©sia catalana, amb la InquisiciĂł com un dels principals ariets. Malgrat que el poble no l’entenia, el castellĂ  desvetllava gran respecte i admiraciĂł, com ara amb l’anglĂšs. L’autor d’El castellĂ , la llengua del costat assenyala: «el castellĂ  s’havia convertit en una llengua solemne, rica, matisada, l’instrument adequat per a l’alta literatura i la prĂšdica solemne i esclatant». Tant Ă©s aixĂ­, que, en clau d’humor, enraonar «com un plat esquerdat» i «anar borratxo» han estat maneres de dir que s’estava parlant en castellĂ .

Enric GomĂ  subratlla que, segons documentaciĂł estatal espanyola de la segona meitat del XVIII, s’insisteix a castellanitzar Catalunya per «medios suaves (…) sin que se note el cuidado».

La Llei Moyano d’instrucciĂł pĂșblica (1857), que determina el castellĂ  com a Ășnica llengua a estudiar, Ă©s una altra dada a tenir en compte. En paral·lel, el «idioma general de la naciĂłn» tambĂ© quedarĂ  associat a una llengua militar, que tindrĂ  el sobrenom de «la llengua de la tropa». AixĂ­ doncs, el catalĂ  es va convertir, per GomĂ , en una llengua dĂšbil perquĂš s’havia d’encarar a una llengua parlada per individus armats, a vegades violents i sovint despĂČtics: «A l’exĂšrcit, els catalans aprenien el castellĂ . No nomĂ©s a la caserna, tambĂ© en trinquets, tavernes i bordells».

Enric GomĂ  Ă©s irĂČnic en moltes observacions de l’assaig. Se’n fa creus, posem per cas, que a hores d’ara encara persisteixi la «fal·lera absurda i desdenyosa de considerar el castellĂ  suau com la pasta fullada i el catalĂ  sec com un borrego de Cardedeu».

Tot i aquests prejudicis lingĂŒĂ­stics, el juliol vaig conĂšixer l’Estel, l’amiga adolescent de la veĂŻna. L’Estel Ă©s de Barcelona perĂČ estiueja part dels estius a Fraga, atĂšs que la mare Ă©s fragatina. TambĂ© estiueja a Sevilla perquĂš el pare Ă©s d’allĂ . Bo i que la mare Ă©s catalanoparlant, L’Estel ha estat criada, a casa, en castellĂ . No obstant aixĂČ, l’Estel parla catalĂ  amb la veĂŻna i amb la colla d’amigues que passen els capvespres cercant els racons ombrĂ­vols del Baix Cinca.

*Quim Gibert, psicĂČleg i coautor de Llengua i emociĂł
(2-12-2020)

152 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: