“La llengua dels plats esquerdats ”
( QUIM GIBERT )

Ramon Espinosa i Castellà (1923-2019), historiador fragatí, va explicar, en el butlletí del casal de la gent gran de Fraga, que quan, amb sis anys fou escolaritzat, la llengua castellana no li va venir de nou, a diferència dels xicarrons de la seua generació: «el pare era de Terol i la mare de Fraga, això em va permetre conèixer el castellà abans d’anar a mestre». Que el castellà era una llengua nouvinguda ho confirma Joaquim Guiral i Satorres (1937), natural de Miralsot, veïnat de Fraga, quan, a propòsit de la infantesa, diu: «a les cassa penes si sabíem llegir i parlar una mica de castellà» (Fogaril i calaixera, quaderns de memòria, núm. 60). El mateix Guiral detalla, en Artículos y escritos cortos (volum 2, autoedició, 2016), que un sacerdot va negar la comunió a un xiquet perquè no sabia resar en castellà: «ho feia en català, així li havien ensenyat». I si anem reculant en el temps, el jesuïta Pere Gil constata, que en el segle XVII, ni a Fraga ni a Montsó «a penes és ben entesa la llengua castellana» malgrat tractar-se de «viles que estan en camins reals o en la frontera d’Aragó». L’escriptor Enric Gomà inclou la darrera citació en l’assaig El castellà, la llengua del costat (Ed. Pòrtic, Barcelona 2020), en el qual detalla que a Binèfar, Graus i Montsó s’hi va enraonar en català fins el segle XVII o XVIII.

Gomà data el 1870 com la dècada a partir de la qual s’assenta una població estable i nombrosa de llengua materna castellana, tant familiar com social, concentrats a Barcelona i els contorns. L’autor d’El castellà, la llengua del costat matisa que la preeminència actual del castellà tendeix a desorientar: «costa d’acceptar que els catalans, que durant nou segles no van tenir el castellà com a llengua materna, el van aprendre com una llengua aliena, forastera».

L’arribada dels Trastàmara, saga reial castellana, a les Corts d’Aragó, el 1412, origina una gradual castellanització de la noblesa catalana. Detalla l’escriptor barceloní: «A partir de la mort de Joan II, el 1479, la cort del rei Ferran II i les corts posteriors es van instal·lar, sobretot, en terres de Castella. Per aquesta raó molts nobles catalans van abandonar Catalunya i van seguir la cort». Gomà precisa que els nobles més o menys empobrits es van quedar a Catalunya: «també ells van adoptar el castellà, una llengua que els distingia de la púrria (…) el castellà va entrant en la consciència dels catalans i es va convertint en una llengua prestigiosa i útil, tot i que sols en les altes instàncies».

També va començar, en aquesta època, la castellanització de l’Església catalana, amb la Inquisició com un dels principals ariets. Malgrat que el poble no l’entenia, el castellà desvetllava gran respecte i admiració, com ara amb l’anglès. L’autor d’El castellà, la llengua del costat assenyala: «el castellà s’havia convertit en una llengua solemne, rica, matisada, l’instrument adequat per a l’alta literatura i la prèdica solemne i esclatant». Tant és així, que, en clau d’humor, enraonar «com un plat esquerdat» i «anar borratxo» han estat maneres de dir que s’estava parlant en castellà.

Enric Gomà subratlla que, segons documentació estatal espanyola de la segona meitat del XVIII, s’insisteix a castellanitzar Catalunya per «medios suaves (…) sin que se note el cuidado».

La Llei Moyano d’instrucció pública (1857), que determina el castellà com a única llengua a estudiar, és una altra dada a tenir en compte. En paral·lel, el «idioma general de la nación» també quedarà associat a una llengua militar, que tindrà el sobrenom de «la llengua de la tropa». Així doncs, el català es va convertir, per Gomà, en una llengua dèbil perquè s’havia d’encarar a una llengua parlada per individus armats, a vegades violents i sovint despòtics: «A l’exèrcit, els catalans aprenien el castellà. No només a la caserna, també en trinquets, tavernes i bordells».

Enric Gomà és irònic en moltes observacions de l’assaig. Se’n fa creus, posem per cas, que a hores d’ara encara persisteixi la «fal·lera absurda i desdenyosa de considerar el castellà suau com la pasta fullada i el català sec com un borrego de Cardedeu».

Tot i aquests prejudicis lingüístics, el juliol vaig conèixer l’Estel, l’amiga adolescent de la veïna. L’Estel és de Barcelona però estiueja part dels estius a Fraga, atès que la mare és fragatina. També estiueja a Sevilla perquè el pare és d’allà. Bo i que la mare és catalanoparlant, L’Estel ha estat criada, a casa, en castellà. No obstant això, l’Estel parla català amb la veïna i amb la colla d’amigues que passen els capvespres cercant els racons ombrívols del Baix Cinca.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció
(2-12-2020)