QUAN EL CASTELLĂ ERA UNA LLENGUA DESCONEGUDA A LA FRANJA DE PONENT

“La llengua dels plats esquerdats ”
( QUIM GIBERT )
Ramon Espinosa i CastellĂ (1923-2019), historiador fragatĂ, va explicar, en el butlletĂ del casal de la gent gran de Fraga, que quan, amb sis anys fou escolaritzat, la llengua castellana no li va venir de nou, a diferĂšncia dels xicarrons de la seua generaciĂł: «el pare era de Terol i la mare de Fraga, aixĂČ em va permetre conĂšixer el castellĂ abans dâanar a mestre». Que el castellĂ era una llengua nouvinguda ho confirma Joaquim Guiral i Satorres (1937), natural de Miralsot, veĂŻnat de Fraga, quan, a propĂČsit de la infantesa, diu: «a les cassa penes si sabĂem llegir i parlar una mica de castellà » (Fogaril i calaixera, quaderns de memĂČria, nĂșm. 60). El mateix Guiral detalla, en ArtĂculos y escritos cortos (volum 2, autoediciĂł, 2016), que un sacerdot va negar la comuniĂł a un xiquet perquĂš no sabia resar en castellĂ : «ho feia en catalĂ , aixĂ li havien ensenyat». I si anem reculant en el temps, el jesuĂŻta Pere Gil constata, que en el segle XVII, ni a Fraga ni a MontsĂł «a penes Ă©s ben entesa la llengua castellana» malgrat tractar-se de «viles que estan en camins reals o en la frontera dâAragó». Lâescriptor Enric GomĂ inclou la darrera citaciĂł en lâassaig El castellĂ , la llengua del costat (Ed. PĂČrtic, Barcelona 2020), en el qual detalla que a BinĂšfar, Graus i MontsĂł sâhi va enraonar en catalĂ fins el segle XVII o XVIII.
GomĂ data el 1870 com la dĂšcada a partir de la qual sâassenta una poblaciĂł estable i nombrosa de llengua materna castellana, tant familiar com social, concentrats a Barcelona i els contorns. Lâautor dâEl castellĂ , la llengua del costat matisa que la preeminĂšncia actual del castellĂ tendeix a desorientar: «costa dâacceptar que els catalans, que durant nou segles no van tenir el castellĂ com a llengua materna, el van aprendre com una llengua aliena, forastera».
Lâarribada dels TrastĂ mara, saga reial castellana, a les Corts dâAragĂł, el 1412, origina una gradual castellanitzaciĂł de la noblesa catalana. Detalla lâescriptor barcelonĂ: «A partir de la mort de Joan II, el 1479, la cort del rei Ferran II i les corts posteriors es van instal·lar, sobretot, en terres de Castella. Per aquesta raĂł molts nobles catalans van abandonar Catalunya i van seguir la cort». GomĂ precisa que els nobles mĂ©s o menys empobrits es van quedar a Catalunya: «tambĂ© ells van adoptar el castellĂ , una llengua que els distingia de la pĂșrria (…) el castellĂ va entrant en la consciĂšncia dels catalans i es va convertint en una llengua prestigiosa i Ăștil, tot i que sols en les altes instĂ ncies».
TambĂ© va començar, en aquesta Ăšpoca, la castellanitzaciĂł de lâEsglĂ©sia catalana, amb la InquisiciĂł com un dels principals ariets. Malgrat que el poble no lâentenia, el castellĂ desvetllava gran respecte i admiraciĂł, com ara amb lâanglĂšs. Lâautor dâEl castellĂ , la llengua del costat assenyala: «el castellĂ sâhavia convertit en una llengua solemne, rica, matisada, lâinstrument adequat per a lâalta literatura i la prĂšdica solemne i esclatant». Tant Ă©s aixĂ, que, en clau dâhumor, enraonar «com un plat esquerdat» i «anar borratxo» han estat maneres de dir que sâestava parlant en castellĂ .
Enric GomĂ subratlla que, segons documentaciĂł estatal espanyola de la segona meitat del XVIII, sâinsisteix a castellanitzar Catalunya per «medios suaves (…) sin que se note el cuidado».
La Llei Moyano dâinstrucciĂł pĂșblica (1857), que determina el castellĂ com a Ășnica llengua a estudiar, Ă©s una altra dada a tenir en compte. En paral·lel, el «idioma general de la naciĂłn» tambĂ© quedarĂ associat a una llengua militar, que tindrĂ el sobrenom de «la llengua de la tropa». AixĂ doncs, el catalĂ es va convertir, per GomĂ , en una llengua dĂšbil perquĂš sâhavia dâencarar a una llengua parlada per individus armats, a vegades violents i sovint despĂČtics: «A lâexĂšrcit, els catalans aprenien el castellĂ . No nomĂ©s a la caserna, tambĂ© en trinquets, tavernes i bordells».
Enric GomĂ Ă©s irĂČnic en moltes observacions de lâassaig. Seân fa creus, posem per cas, que a hores dâara encara persisteixi la «fal·lera absurda i desdenyosa de considerar el castellĂ suau com la pasta fullada i el catalĂ sec com un borrego de Cardedeu».
Tot i aquests prejudicis lingĂŒĂstics, el juliol vaig conĂšixer lâEstel, lâamiga adolescent de la veĂŻna. LâEstel Ă©s de Barcelona perĂČ estiueja part dels estius a Fraga, atĂšs que la mare Ă©s fragatina. TambĂ© estiueja a Sevilla perquĂš el pare Ă©s dâallĂ . Bo i que la mare Ă©s catalanoparlant, L’Estel ha estat criada, a casa, en castellĂ . No obstant aixĂČ, lâEstel parla catalĂ amb la veĂŻna i amb la colla dâamigues que passen els capvespres cercant els racons ombrĂvols del Baix Cinca.
*Quim Gibert, psicĂČleg i coautor de Llengua i emociĂł
(2-12-2020)