QUAN EL PRESIDENT DE CATALUNYA S’AVERGONYEIX DE LA LLENGUA

“Quan el president de Catalunya s’avergonyeix de la llengua”.
“Perquè, si és el mateix president qui actua així, què es pot esperar dels qui estan jeràrquicament per sota?”.
(VÍCTOR ALEXANDRE )

Un poble que amaga la seva llengua és un poble que s’avergonyeix de si mateix, i un poble que s’avergonyeix de si mateix no només no inspira cap respecte, sinó que, en el millor dels casos, és tractat amb condescendència per aquells a qui pretén raspallar. La llengua és el tret idiosincràtic més definitori de tota col·lectivitat humana, ja que és l’expressió de la seva intransferible concepció del món i de la seva actitud davant la vida. Amagar, per tant, la llengua catalana, en benefici de la llengua espanyola, com van fer Pere Aragonès i la seva consellera d’Exteriors, Victòria Alsina, en la recepció als cònsols estrangers celebrada al Palau de la Generalitat, constitueix, a més d’un acte d’autoinferiorització, una exhibició de raquitisme, de servilisme i de pusil·lanimitat vergonyants.

La llengua pròpia de Catalunya és el català, senyor Aragonès i senyora Alsina. És el català. Vostès tenen tot el dret d’amagar-la a títol personal en la intimitat, però no pas en els actes oficials, perquè en aquests darrers, d’acord amb el càrrec que els ha estat confiat, ostenten una representació institucional, cosa que significa que cada cop que inferioritzen la llengua inferioritzen el país. És a dir, l’humilien. I a inferioritzar-lo i a humiliar-lo no hi estan autoritzats. No tenen cap dret a fer extensius a tot un país els seus complexos d’inferioritat relatius a Catalunya i a la seva llengua. No en tenen. I si no es veuen amb cor de superar-los haurien de cedir els llocs que ocupen a persones que no arrosseguin aquest feixuc i malaltís llast psicològic.

No val la pena entrar en el terreny de la comprensió de la llengua per part dels presents, perquè no és aquesta la qüestió. Estem parlant d’un acte oficial, no de la cita posterior amb els canapès i les croquetes. Amb una croqueta a la mà, cadascú parla en la llengua que vol. Però no pas en el torn de la declaració institucional. Per això, dedicar uns escardalencs segons a la llengua catalana, mostrant-la com una llengua merament ornamental, com un simple gerro amb flors que no té cap altra funció que fer bonic, suposa un menyspreu que adquireix la màxima magnitud quan és, ni més ni menys, el president del país qui el protagonitza. Perquè, si és el mateix president qui actua així, què es pot esperar dels qui estan jeràrquicament per sota?

Cal remarcar que hi ha cònsols que són catalans i també d’altres que, sense ser-ho, ja fa temps que viuen a Catalunya. Però, en el supòsit que n’hi hagi algun que no entengui el català, és obvi que la seva obligació és aprendre’l. És el requisit bàsic de tot membre d’un cos diplomàtic: conèixer la llengua del país on exerceix. No estem parlant de persones analfabetes o que han arribat amb pastera per raons de subsistència, sinó de persones amb estudis superiors que es passegen amb cotxe oficial. Tanmateix, encara hi ha un altre detall que fa més vergonyant l’arraconament de la llengua catalana per part de Pere Aragonès i Victòria Alsina, i és que tant el discurs de l’un com de l’altra estava escrit i, consegüentment, podia ser lliurat després a tothom traduït a l’anglès.

La senyora Alsina va parlar trenta-set segons en català i sis minuts i mig en espanyol. I Pere Aragonès va parlar un minut i vint-i-vuit segons en català i sis minuts i tres segons en espanyol. Sumant el temps de tots dos, hi trobem que president i consellera van parlar dos minuts i cinc segons en català i dotze minuts i trenta-tres segons en espanyol. Per simplificar-ho a números rodons: català, dos minuts; espanyol, dotze i mig.

Són ben sàvies aquestes paraules d’un senyor de l’antiga Roma que es deia Tàcit: “La marca de l’esclau és parlar la llengua del seu senyor.” Ha transcorregut més de mig segle d’ençà que Miquel Martí i Pol va escriure aquella sàtira que deia:

«El papà, que és fabricant,

cada mes dóna un tant

per a l’Òmnium Cultural

i al despatx diu que farà

escriure en català

quan tot vagi com cal.»

I també fa mig segle que Pere Quart ridiculitzava els catalans que consideren ofensiu parlar la seva llengua davant de tota persona que no sigui catalana de soca-rel. Era el “Romanço del fill de vídua” que cantaven Els Tres Tambors:

«Però sóc catalanista

i a casa, amb la mamà,

quan no hi ha visita,

parlo sempre en català.»

La part més servil i humiliant va venir al final, quan Pere Aragonès va dir: “Permítanme acabar con unes palabras en catalán”. No fos cas que s’ofenguessin per la gosadia de parlar en català a Catalunya! I va dedicar-hi 24 segons. El president de Catalunya, en un acte oficial al Palau de la Generalitat, pregava que se’l deixés parlar en català el 14 de juliol de 2021. Comprèn, el lector, per què aquest país no és lliure i serà molt difícil que ho pugui ser amb dirigents així? Ho comprèn? Un president de 38 anys, nascut després de la mort de Franco, exhibia davant dels representants internacionals a Catalunya el seu hispanocentrisme i el seu acomplexament com a català.

Estic content que Miquel Martí i Pol i Pere Quart ja no hi siguin, sentirien vergonya aliena en veure l’esborronadora vigència de les seves sàtires dues generacions després. Les van escriure en ple franquisme i encara estem igual. La diferència és que ara és molt més greu, perquè no hi ha excusa. Ara tenim el govern de Pere Aragonès, un govern que a casa parla sempre en català. Si no hi ha visites, és clar.
Informa:ELMON.CAT (27-VII-2021)
92 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga:
Facebook
Twitter
Email
WhatsApp
Gmail
Outlook.com
Copy Link

141 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: