QUAN EL PRESIDENT DE CATALUNYA S’AVERGONYEIX DE LA LLENGUA

“Quan el president de Catalunya s’avergonyeix de la llengua”.
“PerquĂš, si Ă©s el mateix president qui actua aixĂ­, quĂš es pot esperar dels qui estan jerĂ rquicament per sota?”.
(VÍCTOR ALEXANDRE )

Un poble que amaga la seva llengua Ă©s un poble que s’avergonyeix de si mateix, i un poble que s’avergonyeix de si mateix no nomĂ©s no inspira cap respecte, sinĂł que, en el millor dels casos, Ă©s tractat amb condescendĂšncia per aquells a qui pretĂ©n raspallar. La llengua Ă©s el tret idiosincrĂ tic mĂ©s definitori de tota col·lectivitat humana, ja que Ă©s l’expressiĂł de la seva intransferible concepciĂł del mĂłn i de la seva actitud davant la vida. Amagar, per tant, la llengua catalana, en benefici de la llengua espanyola, com van fer Pere AragonĂšs i la seva consellera d’Exteriors, VictĂČria Alsina, en la recepciĂł als cĂČnsols estrangers celebrada al Palau de la Generalitat, constitueix, a mĂ©s d’un acte d’autoinferioritzaciĂł, una exhibiciĂł de raquitisme, de servilisme i de pusil·lanimitat vergonyants.

La llengua prĂČpia de Catalunya Ă©s el catalĂ , senyor AragonĂšs i senyora Alsina. És el catalĂ . VostĂšs tenen tot el dret d’amagar-la a tĂ­tol personal en la intimitat, perĂČ no pas en els actes oficials, perquĂš en aquests darrers, d’acord amb el cĂ rrec que els ha estat confiat, ostenten una representaciĂł institucional, cosa que significa que cada cop que inferioritzen la llengua inferioritzen el paĂ­s. És a dir, l’humilien. I a inferioritzar-lo i a humiliar-lo no hi estan autoritzats. No tenen cap dret a fer extensius a tot un paĂ­s els seus complexos d’inferioritat relatius a Catalunya i a la seva llengua. No en tenen. I si no es veuen amb cor de superar-los haurien de cedir els llocs que ocupen a persones que no arrosseguin aquest feixuc i malaltĂ­s llast psicolĂČgic.

No val la pena entrar en el terreny de la comprensiĂł de la llengua per part dels presents, perquĂš no Ă©s aquesta la qĂŒestiĂł. Estem parlant d’un acte oficial, no de la cita posterior amb els canapĂšs i les croquetes. Amb una croqueta a la mĂ , cadascĂș parla en la llengua que vol. PerĂČ no pas en el torn de la declaraciĂł institucional. Per aixĂČ, dedicar uns escardalencs segons a la llengua catalana, mostrant-la com una llengua merament ornamental, com un simple gerro amb flors que no tĂ© cap altra funciĂł que fer bonic, suposa un menyspreu que adquireix la mĂ xima magnitud quan Ă©s, ni mĂ©s ni menys, el president del paĂ­s qui el protagonitza. PerquĂš, si Ă©s el mateix president qui actua aixĂ­, quĂš es pot esperar dels qui estan jerĂ rquicament per sota?

Cal remarcar que hi ha cĂČnsols que sĂłn catalans i tambĂ© d’altres que, sense ser-ho, ja fa temps que viuen a Catalunya. PerĂČ, en el supĂČsit que n’hi hagi algun que no entengui el catalĂ , Ă©s obvi que la seva obligaciĂł Ă©s aprendre’l. És el requisit bĂ sic de tot membre d’un cos diplomĂ tic: conĂšixer la llengua del paĂ­s on exerceix. No estem parlant de persones analfabetes o que han arribat amb pastera per raons de subsistĂšncia, sinĂł de persones amb estudis superiors que es passegen amb cotxe oficial. Tanmateix, encara hi ha un altre detall que fa mĂ©s vergonyant l’arraconament de la llengua catalana per part de Pere AragonĂšs i VictĂČria Alsina, i Ă©s que tant el discurs de l’un com de l’altra estava escrit i, consegĂŒentment, podia ser lliurat desprĂ©s a tothom traduĂŻt a l’anglĂšs.

La senyora Alsina va parlar trenta-set segons en catalĂ  i sis minuts i mig en espanyol. I Pere AragonĂšs va parlar un minut i vint-i-vuit segons en catalĂ  i sis minuts i tres segons en espanyol. Sumant el temps de tots dos, hi trobem que president i consellera van parlar dos minuts i cinc segons en catalĂ  i dotze minuts i trenta-tres segons en espanyol. Per simplificar-ho a nĂșmeros rodons: catalĂ , dos minuts; espanyol, dotze i mig.

SĂłn ben sĂ vies aquestes paraules d’un senyor de l’antiga Roma que es deia TĂ cit: “La marca de l’esclau Ă©s parlar la llengua del seu senyor.” Ha transcorregut mĂ©s de mig segle d’ençà que Miquel MartĂ­ i Pol va escriure aquella sĂ tira que deia:

«El papà, que és fabricant,

cada mes dĂłna un tant

per a l’Òmnium Cultural

i al despatx diu que farĂ 

escriure en catalĂ 

quan tot vagi com cal.»

I tambĂ© fa mig segle que Pere Quart ridiculitzava els catalans que consideren ofensiu parlar la seva llengua davant de tota persona que no sigui catalana de soca-rel. Era el “Romanço del fill de vĂ­dua” que cantaven Els Tres Tambors:

«PerĂČ sĂłc catalanista

i a casa, amb la mamĂ ,

quan no hi ha visita,

parlo sempre en català.»

La part mĂ©s servil i humiliant va venir al final, quan Pere AragonĂšs va dir: “PermĂ­tanme acabar con unes palabras en catalĂĄn”. No fos cas que s’ofenguessin per la gosadia de parlar en catalĂ  a Catalunya! I va dedicar-hi 24 segons. El president de Catalunya, en un acte oficial al Palau de la Generalitat, pregava que se’l deixĂ©s parlar en catalĂ  el 14 de juliol de 2021. ComprĂšn, el lector, per quĂš aquest paĂ­s no Ă©s lliure i serĂ  molt difĂ­cil que ho pugui ser amb dirigents aixĂ­? Ho comprĂšn? Un president de 38 anys, nascut desprĂ©s de la mort de Franco, exhibia davant dels representants internacionals a Catalunya el seu hispanocentrisme i el seu acomplexament com a catalĂ .

Estic content que Miquel MartĂ­ i Pol i Pere Quart ja no hi siguin, sentirien vergonya aliena en veure l’esborronadora vigĂšncia de les seves sĂ tires dues generacions desprĂ©s. Les van escriure en ple franquisme i encara estem igual. La diferĂšncia Ă©s que ara Ă©s molt mĂ©s greu, perquĂš no hi ha excusa. Ara tenim el govern de Pere AragonĂšs, un govern que a casa parla sempre en catalĂ . Si no hi ha visites, Ă©s clar.
Informa:ELMON.CAT (27-VII-2021)
92 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga:
Facebook
Twitter
Email
WhatsApp
Gmail
Outlook.com
Copy Link

304 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: