QUAN EL PRESIDENT DE CATALUNYA S’AVERGONYEIX DE LA LLENGUA

“Quan el president de Catalunya s‚Äôavergonyeix de la llengua”.
“Perqu√®, si √©s el mateix president qui actua aix√≠, qu√® es pot esperar dels qui estan jer√†rquicament per sota?”.
(V√ćCTOR ALEXANDRE )

Un poble que amaga la seva llengua és un poble que s’avergonyeix de si mateix, i un poble que s’avergonyeix de si mateix no només no inspira cap respecte, sinó que, en el millor dels casos, és tractat amb condescendència per aquells a qui pretén raspallar. La llengua és el tret idiosincràtic més definitori de tota col·lectivitat humana, ja que és l’expressió de la seva intransferible concepció del món i de la seva actitud davant la vida. Amagar, per tant, la llengua catalana, en benefici de la llengua espanyola, com van fer Pere Aragonès i la seva consellera d’Exteriors, Victòria Alsina, en la recepció als cònsols estrangers celebrada al Palau de la Generalitat, constitueix, a més d’un acte d’autoinferiorització, una exhibició de raquitisme, de servilisme i de pusil·lanimitat vergonyants.

La llengua pr√≤pia de Catalunya √©s el catal√†, senyor Aragon√®s i senyora Alsina. √Čs el catal√†. Vost√®s tenen tot el dret d‚Äôamagar-la a t√≠tol personal en la intimitat, per√≤ no pas en els actes oficials, perqu√® en aquests darrers, d‚Äôacord amb el c√†rrec que els ha estat confiat, ostenten una representaci√≥ institucional, cosa que significa que cada cop que inferioritzen la llengua inferioritzen el pa√≠s. √Čs a dir, l‚Äôhumilien. I a inferioritzar-lo i a humiliar-lo no hi estan autoritzats. No tenen cap dret a fer extensius a tot un pa√≠s els seus complexos d‚Äôinferioritat relatius a Catalunya i a la seva llengua. No en tenen. I si no es veuen amb cor de superar-los haurien de cedir els llocs que ocupen a persones que no arrosseguin aquest feixuc i malalt√≠s llast psicol√≤gic.

No val la pena entrar en el terreny de la comprensi√≥ de la llengua per part dels presents, perqu√® no √©s aquesta la q√ľesti√≥. Estem parlant d‚Äôun acte oficial, no de la cita posterior amb els canap√®s i les croquetes. Amb una croqueta a la m√†, cadasc√ļ parla en la llengua que vol. Per√≤ no pas en el torn de la declaraci√≥ institucional. Per aix√≤, dedicar uns escardalencs segons a la llengua catalana, mostrant-la com una llengua merament ornamental, com un simple gerro amb flors que no t√© cap altra funci√≥ que fer bonic, suposa un menyspreu que adquireix la m√†xima magnitud quan √©s, ni m√©s ni menys, el president del pa√≠s qui el protagonitza. Perqu√®, si √©s el mateix president qui actua aix√≠, qu√® es pot esperar dels qui estan jer√†rquicament per sota?

Cal remarcar que hi ha c√≤nsols que s√≥n catalans i tamb√© d‚Äôaltres que, sense ser-ho, ja fa temps que viuen a Catalunya. Per√≤, en el sup√≤sit que n‚Äôhi hagi algun que no entengui el catal√†, √©s obvi que la seva obligaci√≥ √©s aprendre‚Äôl. √Čs el requisit b√†sic de tot membre d‚Äôun cos diplom√†tic: con√®ixer la llengua del pa√≠s on exerceix. No estem parlant de persones analfabetes o que han arribat amb pastera per raons de subsist√®ncia, sin√≥ de persones amb estudis superiors que es passegen amb cotxe oficial. Tanmateix, encara hi ha un altre detall que fa m√©s vergonyant l‚Äôarraconament de la llengua catalana per part de Pere Aragon√®s i Vict√≤ria Alsina, i √©s que tant el discurs de l‚Äôun com de l‚Äôaltra estava escrit i, conseg√ľentment, podia ser lliurat despr√©s a tothom tradu√Įt a l‚Äôangl√®s.

La senyora Alsina va parlar trenta-set segons en catal√† i sis minuts i mig en espanyol. I Pere Aragon√®s va parlar un minut i vint-i-vuit segons en catal√† i sis minuts i tres segons en espanyol. Sumant el temps de tots dos, hi trobem que president i consellera van parlar dos minuts i cinc segons en catal√† i dotze minuts i trenta-tres segons en espanyol. Per simplificar-ho a n√ļmeros rodons: catal√†, dos minuts; espanyol, dotze i mig.

S√≥n ben s√†vies aquestes paraules d‚Äôun senyor de l‚Äôantiga Roma que es deia T√†cit: ‚ÄúLa marca de l‚Äôesclau √©s parlar la llengua del seu senyor.‚ÄĚ Ha transcorregut m√©s de mig segle d‚Äôen√ß√† que Miquel Mart√≠ i Pol va escriure aquella s√†tira que deia:

¬ęEl pap√†, que √©s fabricant,

cada mes dóna un tant

per a l’Òmnium Cultural

i al despatx diu que farà

escriure en català

quan tot vagi com cal.¬Ľ

I tamb√© fa mig segle que Pere Quart ridiculitzava els catalans que consideren ofensiu parlar la seva llengua davant de tota persona que no sigui catalana de soca-rel. Era el ‚ÄúRoman√ßo del fill de v√≠dua‚ÄĚ que cantaven Els Tres Tambors:

¬ęPer√≤ s√≥c catalanista

i a casa, amb la mamà,

quan no hi ha visita,

parlo sempre en catal√†.¬Ľ

La part m√©s servil i humiliant va venir al final, quan Pere Aragon√®s va dir: ‚ÄúPerm√≠tanme acabar con unes palabras en catal√°n‚ÄĚ. No fos cas que s‚Äôofenguessin per la gosadia de parlar en catal√† a Catalunya! I va dedicar-hi 24 segons. El president de Catalunya, en un acte oficial al Palau de la Generalitat, pregava que se‚Äôl deix√©s parlar en catal√† el 14 de juliol de 2021. Compr√®n, el lector, per qu√® aquest pa√≠s no √©s lliure i ser√† molt dif√≠cil que ho pugui ser amb dirigents aix√≠? Ho compr√®n? Un president de 38 anys, nascut despr√©s de la mort de Franco, exhibia davant dels representants internacionals a Catalunya el seu hispanocentrisme i el seu acomplexament com a catal√†.

Estic content que Miquel Martí i Pol i Pere Quart ja no hi siguin, sentirien vergonya aliena en veure l’esborronadora vigència de les seves sàtires dues generacions després. Les van escriure en ple franquisme i encara estem igual. La diferència és que ara és molt més greu, perquè no hi ha excusa. Ara tenim el govern de Pere Aragonès, un govern que a casa parla sempre en català. Si no hi ha visites, és clar.
Informa:ELMON.CAT (27-VII-2021)

123 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: