QUÈ EN SABEN ELS JUTGES, DE VIRUS I PANDÈMIES ?

“Què en saben els jutges, de virus i pandèmies? ”
( JORDI BARBETA )

La pandèmia s’ha desbocat a Amsterdam i a París, a Estocolm i a Londres, a Madrid, A Berlín i a Barcelona. El govern holandès ho fiava tot a la responsabilitat dels holandesos i se li han disparat el nombre de contagis i de morts. El govern suec, que presumia de tenir-ho tot molt controlat, no sap què fer per aturar la xifra de defuncions. A París hi ha toc de queda! A Madrid hi ha estat d’alarma i a Barcelona ens hem quedat sense bars i sense música. Els científics no es posen del tot d’acord sobre quina és la millor estratègia; els polítics es veuen atrapats entre els criteris sanitaris i les necessitats econòmiques, i els periodistes, que no sabem de res, critiquem a tort i a dret com el mestre Rigola, que no sabia llegir, però va obrir una escola.

Em trobo, doncs, en la contradicció de parlar de la pandèmia perquè és el ens està passant i amargant la vida, com m’ha passat amb el procés. A diferència de l’actualitat política que permet analitzar els fets, les estratègies i les raons profundes del conflicte, no tinc arguments ni sé què dir sobre la pandèmia ni sobre com s’ha de gestionar, però crec que no soc l’únic.

La crítica als governs ara és més fàcil que mai, primer perquè no saben què fer i improvisen, però també perquè hi ha molta gent perjudicada i enfurismada que necessita trobar un culpable, per això les enquestes solen registrar un elevat grau de desaprovació de les gestions governamentals de la pandèmia. Ara bé, una cosa és la crítica sempre justificada al poder i una altra molt diferent aquest discurs antipolític, contra “els polítics” en general que atia l’extrema dreta. L’alternativa a la política és Xi Jinping o Vladimir Putin, que no reben cap crítica, entre altres motius perquè els seus detractors poden acabar afusellats o enverinats.

El baròmetre del CIS d’aquesta setmana posa en evidència que és l’extrema dreta que treu profit de la tragèdia. Pugen Vox i PP. I dimecres vinent, Santiago Abascal presentarà una moció de censura contra el govern de Pedro Sánchez per treure rèdit del dolor que han causat els morts i de les angoixes que estan provocant els estralls econòmics. I resulta que la dreta extrema i l’extrema dreta compten amb poderosos aliats institucionals. Adopten per sistema l’estratègia de portar als tribunals les mesures decidides pels governs per frenar la pandèmia i els jutges assumeixen, encantats de la vida, un paper que no els correspon i que està pervertint de facto el funcionament de la democràcia.

Jutges i fiscals sense cap assessorament científic ni tècnic es permeten corregir el poder executiu situant-se il·legitimament en un nivell superior de la governança

És obvi que cap govern disposa de la pedra filosofal per aturar els contagis. Unes mesures que funcionen deixen de funcionar al cap d’uns mesos. Els governants han de tenir en compte els suggeriments dels científics i les conseqüències econòmiques, però tenen la responsabilitat i sobretot la legitimitat que els autoritza a prendre les mesures que considerin més apropiades pel bé comú. De sobte, però, apareixen jutges i fiscals -alguns amb interessos polítics, com va denunciar el fiscal Navajas- que sense cap assessorament científic ni tècnic, i sense cap escrúpol, es permeten corregir el poder executiu situant-se il·lgitimament en un nivell superior de la governança.

La cosa ve de lluny. El general Charles Dunlap, de la força aèria dels Estats Units, va desenvolupar el concepte de lawfare o “guerra jurídica” defensant “l’ús de la llei com arma de guerra”, en el sentit que la feina dels jutges estalvia l’ús de la força militar que de vegades resulta contraproduent. Els estudiosos del lawfare consideren que la guerra jurídica s’integra estratègicament en les estructures de comandament militar per assolir els resultats desitjats. Dit d’una altra manera, ja no cal fer un cop d’estat militar al Brasil, si n’hi ha prou amb què els tribunals desvirtuin els fets i tergiversin les lleis per condemnar i eliminar com adversaris polítics a Dilma Rousseff o Lula da Silva.

Ara i aquí l’exemple paradigmàtic del lawfare ha estat el complot de la Corona, el Tribunal Suprem, la fiscalia, la policia patriòtica, la Guàrdia Civil, i els mitjans addictesa la guerra oberta contra l’independentisme català. I també, per què no dir-ho, amb l’intent de desarticular Podemos com a força política influent.

La interferència continua i creix. Els jutges no només persegueixen adversaris polítics. Ara, també volen corregir sistemàticament les decisions dels governs i dictar si es pot ballar o no a les discoteques quan ningú els ha convidat a la festa. Si tot ho acaben decidint els jutges, quin paper li queda a la voluntat democràtica?
Informa:ELNACIONAL.CAT (18-10-2020)

85 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: