“Que és desobediència? ”
La campanya ‘Tsunami democràtic’ arrenca després que diverses entitats de la societat civil ja hagin iniciat en els últims mesos el camí cap a accions de no-violència
Inspirada en el politòleg nord-americà Gene Sharp, defensa fer caure el poder amb maniobres planificades que li restin autoritat
Accions en el camp socioeconòmic, les més factibles
( ÒSCAR PALAU – BARCELONA )
Huguet defensa analitzar abans fortaleses i febleses, i que un “estat major” guiï els passos i centri els esforços
La desobediència civil i la no-violència no són un mínim comú denominador per a l’estratègia unitària que s’hagin tret del barret aquest cap de setmana entitats i partits independentistes. Es tracta d’un caldo que s’ha estat cuinant a foc lent des de fa molt temps entre les bases, fins que ahir va aconseguir arrencar el bull, com il·lustra l’espot de presentació de la campanya Tsunami democràtic. De fet, el col·lectiu En Peu de Pau, que impulsa accions de resistència civil pacífica, es va presentar ja en ple octubre calent del 2017 com a resposta a la violència policial de l’1-O i just dos dies després que els Jordis fossin empresonats. Va ser la primera, però no ha estat l’única entitat que ho ha promogut a Catalunya per afrontar l’etapa de repressió post 27-O.
Des de la tardor passada, l’Institut Internacional per a l’Acció No Violenta –una ONG que des de fa 15 anys forma actors socials que treballen pels drets humans i la democràcia en diferents punts de la Mediterrània– ha organitzat desenes de tallers intensius al territori per educar formadors en la no-violència activa, tant des del vessant teòric com el pràctic. I més encara: l’ANC, que va presentar al juliol el documental Les nostres accions, el nostre poder. Del pacifisme a la lluita no violenta, promou des de fa uns mesos la campanya Eines de país, que potenciarà especialment per la Diada, per fomentar el consum estratègic de serveis i subministraments bàsics propis, fet que ja ha posat molt nerviosos, fins al punt que ho han denunciat en diversos estadis, la patronal Foment del Treball i grups com Cs.
A partir del “Ho tornarem a fer” pronunciat durant el judici al Suprem pel seu president, Jordi Cuixart, Òmnium ha estat l’última gran entitat a afegir-se a l’onada, a principis de juliol, amb l’organització d’unes jornades de desobediència civil al Born en què van explicar les seves experiències una pila d’activistes de moviments pacífics, des del primer objector de consciència, Pepe Beúnza, fins a Nora Cortiñas, cofundadora de les Madres de la Plaza de Mayo, passant per representants de la mediambiental Fridays for Future o la Crida a la Solidaritat dels anys 80. En l’òrbita d’ERC, a més, la Fundació Irla i el Jovent Republicà també han dedicat o dedicaran espais aquest estiu a les accions de lluita pacífica.
Inspiració en Gene Sharp
Totes aquestes campanyes tenen un fil roig que les inspira i relliga en bona part, que són les tesis del politòleg nord-americà Gene Sharp, mort el gener del 2018 als 90 anys. El teòric, que va aspirar quatre vegades al premi Nobel de la Pau i que és considerat per activistes i cercles acadèmics el més gran pensador de l’acció no violenta des de Gandhi, és l’autor d’assajos universals que recullen i analitzen totes les grans lluites pacífiques de la història de la humanitat, per a la qual cosa el 1983 va fundar l’Albert Einstein Institution. Sharp, que han citat en els darrers mesos des del mateix president Torra, en la conferència de Prada que va obrir el curs polític, fins a l’exdiputada cupaire Mireia Boya i l’exconseller d’ERC Josep Huguet, va encunyar en els seus treballs el terme political jiu-jitsu, una tècnica que pretén fer caure un oponent amb més poder i més recursos desequilibrant-lo amb una maniobra o una tàctica política estratègica. I és que la creença bàsica del teòric és que tota estructura de poder es basa en l’obediència dels subjectes a les ordres dels líders. Per tant, sense obediència no tenen poder. També s’han fet seva la tesi altres activistes com el serbi Srdja Popovic, rector de la Universitat de Saint Andrews –on exerceix l’exconsellera exiliada Clara Ponsatí–, exlíder del moviment estudiantil Otpor!, que va ajudar a derrocar Slobodan Milosevic i que després va crear el prestigiós Centre for Applied Nonviolent Action and Strategies (Canvas).
Però com es tradueixen aquests termes abstractes a la pràctica i, en concret, en el cas català? Huguet, que des de l’ombra ha maldat perquè els fessin seus partits i entitats, hi aprofundia i en donava moltes claus en una xerrada fa quinze dies a la Universitat Catalana d’Estiu, que iniciava amb tota una declaració d’intencions en un camp en què veu que hi ha molt camí per córrer: “L’activisme socioeconòmic pot ajudar a avançar cap a la república catalana.” La seva tesi és que caldrà “fer madurar” tant Europa com l’Estat després de la decebedora resposta mostrada fins ara, i això “no es fa només amb actes simbòlics, ni només esperant que l’independentisme creixi”. I tampoc n’hi ha prou guanyant eleccions ni bloquejant governs, com s’ha vist. Huguet sosté en aquest sentit que confiar-ho tot a les institucions és un “suïcidi”, ja que tenen els moviments molt limitats en un moment de ruptura com l’actual, i les seves accions acaben tenint un efecte “ridícul” sobre el deep state. És per això que s’obre pas el concepte de “lluita no-violenta” protagonitzada per la societat civil. “Al final es pacta amb l’enemic amb negociació, però abans es neutralitza; fer mal polític i econòmic a l’adversari és l’única manera de forçar-lo a dialogar”, assenyalava. L’exconseller, així, citava tres fases. Primer, la “creació d’alternatives al model dominant”, és a dir, de nous actors fiables que permetin reduir la dependència dels poders fàctics de l’Estat no estrictament institucional. Per exemple, en el camp creditici o en l’energètic. En segon lloc, la batalla de la no-cooperació, en què el ciutadà decideix no seguir fent una cosa que no té obligació de fer. Això voldria dir, per exemple, canviar-se de banc o d’elèctrica. Tercer, la desobediència civil pròpiament dita, que s’ha de basar en decisions puntuals i estrictament personals que pren cadascú coneixent les possibles conseqüències judicials i sent conscient d’on està disposat a arribar.
Analitzar bé la situació
És clar que, per dur tot això a la pràctica, l’exconseller sosté que cal analitzar bé les febleses i fortaleses pròpies i de l’Estat. D’entrada, per diagnosticar quin pot ser el detonant que incorpori més gent –“la independència de l’Índia va començar amb la Marxa de la Sal, que no hi tenia res a veure”, recordava–, però també per concretar l’estratègia i definir amb nitidesa els objectius. “No qualsevol acte no violent encaixa en una estratègia sòlida”, defensa, i recorda que és més efectiu concentrar els esforços en “dianes petites” que dispersar-los en crides genèriques. Per això aplaudeix “en part” la campanya de l’ANC, però diu que cal un “estat major”, una direcció col·legiada i jerarquitzada que “pensi i decideixi” què fer en cada moment, ho executi i sigui guia per a la ciutadania, però també per als ajuntaments. Huguet ho té clar: “Com més bé fem l’estratègia no violenta, més curt serà el camí.”
Aval suprem
Segons la doctrina, la desobediència civil es pot definir com un acte públic pacífic, conscient i polític, en què es viola una llei considerada injusta a fi de provocar una reflexió i una mobilització col·lectiva que permetin derogar-la. Fins i tot la va avalar el Tribunal Suprem en la sentència 480/2009, en dictaminar que “pot ser concebuda com un mètode legítim de discrepància davant l’Estat, i la seva admissió com a forma d’ideologia o pensament no pot ser qüestionada en un estat democràtic”.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (3-9-2019)
