QUÈ ÉS DESOBEDIÈNCIA ? LES ACCIONS EN EL CAMP SOCIOECONÒMIC, LES MÉS FACTIBLES

“Que és desobediència? ”
La campanya ‘Tsunami democràtic’ arrenca després que diverses entitats de la societat civil ja hagin iniciat en els últims mesos el camí cap a accions de no-violència
Inspirada en el politòleg nord-americà Gene Sharp, defensa fer caure el poder amb maniobres planificades que li restin autoritat
Accions en el camp socioeconòmic, les més factibles
( ÒSCAR PALAU – BARCELONA )
Huguet defensa ana­lit­zar abans for­ta­le­ses i feble­ses, i que un “estat major” guiï els pas­sos i cen­tri els esforços
La deso­bediència civil i la no-violència no són un mínim comú deno­mi­na­dor per a l’estratègia unitària que s’hagin tret del bar­ret aquest cap de set­mana enti­tats i par­tits inde­pen­den­tis­tes. Es tracta d’un caldo que s’ha estat cui­nant a foc lent des de fa molt temps entre les bases, fins que ahir va acon­se­guir arren­car el bull, com il·lus­tra l’espot de pre­sen­tació de la cam­pa­nya Tsu­nami democràtic. De fet, el col·lec­tiu En Peu de Pau, que impulsa acci­ons de resistència civil pacífica, es va pre­sen­tar ja en ple octu­bre calent del 2017 com a res­posta a la violència poli­cial de l’1-O i just dos dies després que els Jor­dis fos­sin empre­so­nats. Va ser la pri­mera, però no ha estat l’única enti­tat que ho ha pro­mo­gut a Cata­lu­nya per afron­tar l’etapa de repressió post 27-O.
Des de la tar­dor pas­sada, l’Ins­ti­tut Inter­na­ci­o­nal per a l’Acció No Vio­lenta –una ONG que des de fa 15 anys forma actors soci­als que tre­ba­llen pels drets humans i la democràcia en dife­rents punts de la Medi­terrània– ha orga­nit­zat dese­nes de tallers inten­sius al ter­ri­tori per edu­car for­ma­dors en la no-violència activa, tant des del ves­sant teòric com el pràctic. I més encara: l’ANC, que va pre­sen­tar al juliol el docu­men­tal Les nos­tres acci­ons, el nos­tre poder. Del paci­fisme a la lluita no vio­lenta, pro­mou des de fa uns mesos la cam­pa­nya Eines de país, que poten­ciarà espe­ci­al­ment per la Diada, per fomen­tar el con­sum estratègic de ser­veis i sub­mi­nis­tra­ments bàsics pro­pis, fet que ja ha posat molt ner­vi­o­sos, fins al punt que ho han denun­ciat en diver­sos esta­dis, la patro­nal Foment del Tre­ball i grups com Cs.
A par­tir del “Ho tor­na­rem a fer” pro­nun­ciat durant el judici al Suprem pel seu pre­si­dent, Jordi Cui­xart, Òmnium ha estat l’última gran enti­tat a afe­gir-se a l’onada, a prin­ci­pis de juliol, amb l’orga­nit­zació d’unes jor­na­des de deso­bediència civil al Born en què van expli­car les seves experiències una pila d’acti­vis­tes de movi­ments pacífics, des del pri­mer objec­tor de consciència, Pepe Beúnza, fins a Nora Cortiñas, cofun­da­dora de les Madres de la Plaza de Mayo, pas­sant per repre­sen­tants de la medi­am­bi­en­tal Fri­days for Future o la Crida a la Soli­da­ri­tat dels anys 80. En l’òrbita d’ERC, a més, la Fun­dació Irla i el Jovent Repu­blicà també han dedi­cat o dedi­ca­ran espais aquest estiu a les acci­ons de lluita pacífica.

Inspiració en Gene Sharp

Totes aques­tes cam­pa­nyes tenen un fil roig que les ins­pira i relliga en bona part, que són les tesis del politòleg nord-ame­ricà Gene Sharp, mort el gener del 2018 als 90 anys. El teòric, que va aspi­rar qua­tre vega­des al premi Nobel de la Pau i que és con­si­de­rat per acti­vis­tes i cer­cles acadèmics el més gran pen­sa­dor de l’acció no vio­lenta des de Gandhi, és l’autor d’assa­jos uni­ver­sals que recu­llen i ana­lit­zen totes les grans llui­tes pacífiques de la història de la huma­ni­tat, per a la qual cosa el 1983 va fun­dar l’Albert Ein­stein Ins­ti­tu­tion. Sharp, que han citat en els dar­rers mesos des del mateix pre­si­dent Torra, en la con­ferència de Prada que va obrir el curs polític, fins a l’exdi­pu­tada cupaire Mireia Boya i l’excon­se­ller d’ERC Josep Huguet, va encu­nyar en els seus tre­balls el terme poli­ti­cal jiu-jitsu, una tècnica que pretén fer caure un opo­nent amb més poder i més recur­sos dese­qui­li­brant-lo amb una mani­o­bra o una tàctica política estratègica. I és que la creença bàsica del teòric és que tota estruc­tura de poder es basa en l’obediència dels sub­jec­tes a les ordres dels líders. Per tant, sense obediència no tenen poder. També s’han fet seva la tesi altres acti­vis­tes com el serbi Srdja Popo­vic, rec­tor de la Uni­ver­si­tat de Saint Andrews –on exer­ceix l’excon­se­llera exi­li­ada Clara Pon­satí–, exlíder del movi­ment estu­di­an­til Otpor!, que va aju­dar a der­ro­car Slo­bo­dan Milo­se­vic i que després va crear el pres­tigiós Cen­tre for Applied Non­vi­o­lent Action and Stra­te­gies (Can­vas).

Però com es tra­du­ei­xen aquests ter­mes abs­trac­tes a la pràctica i, en con­cret, en el cas català? Huguet, que des de l’ombra ha mal­dat perquè els fes­sin seus par­tits i enti­tats, hi apro­fun­dia i en donava mol­tes claus en una xer­rada fa quinze dies a la Uni­ver­si­tat Cata­lana d’Estiu, que ini­ci­ava amb tota una decla­ració d’inten­ci­ons en un camp en què veu que hi ha molt camí per córrer: “L’acti­visme soci­o­e­conòmic pot aju­dar a avançar cap a la república cata­lana.” La seva tesi és que caldrà “fer madu­rar” tant Europa com l’Estat després de la dece­be­dora res­posta mos­trada fins ara, i això “no es fa només amb actes simbòlics, ni només espe­rant que l’inde­pen­den­tisme creixi”. I tam­poc n’hi ha prou gua­nyant elec­ci­ons ni blo­que­jant governs, com s’ha vist. Huguet sosté en aquest sen­tit que con­fiar-ho tot a les ins­ti­tu­ci­ons és un “suïcidi”, ja que tenen els movi­ments molt limi­tats en un moment de rup­tura com l’actual, i les seves acci­ons aca­ben tenint un efecte “ridícul” sobre el deep state. És per això que s’obre pas el con­cepte de “lluita no-vio­lenta” pro­ta­go­nit­zada per la soci­e­tat civil. “Al final es pacta amb l’ene­mic amb nego­ci­ació, però abans es neu­tra­litza; fer mal polític i econòmic a l’adver­sari és l’única manera de forçar-lo a dia­lo­gar”, asse­nya­lava. L’excon­se­ller, així, citava tres fases. Pri­mer, la “cre­ació d’alter­na­ti­ves al model domi­nant”, és a dir, de nous actors fia­bles que per­me­tin reduir la dependència dels poders fàctics de l’Estat no estric­ta­ment ins­ti­tu­ci­o­nal. Per exem­ple, en el camp cre­di­tici o en l’energètic. En segon lloc, la bata­lla de la no-coo­pe­ració, en què el ciu­tadà deci­deix no seguir fent una cosa que no té obli­gació de fer. Això vol­dria dir, per exem­ple, can­viar-se de banc o d’elèctrica. Ter­cer, la deso­bediència civil pròpia­ment dita, que s’ha de basar en deci­si­ons pun­tu­als i estric­ta­ment per­so­nals que pren cadascú conei­xent les pos­si­bles con­seqüències judi­ci­als i sent cons­ci­ent d’on està dis­po­sat a arri­bar.

Analitzar bé la situació

És clar que, per dur tot això a la pràctica, l’excon­se­ller sosté que cal ana­lit­zar bé les feble­ses i for­ta­le­ses pròpies i de l’Estat. D’entrada, per diagnos­ti­car quin pot ser el deto­nant que incor­pori més gent –“la inde­pendència de l’Índia va començar amb la Marxa de la Sal, que no hi tenia res a veure”, recor­dava–, però també per con­cre­tar l’estratègia i defi­nir amb niti­desa els objec­tius. “No qual­se­vol acte no vio­lent encaixa en una estratègia sòlida”, defensa, i recorda que és més efec­tiu con­cen­trar els esforços en “dia­nes peti­tes” que dis­per­sar-los en cri­des genèriques. Per això aplau­deix “en part” la cam­pa­nya de l’ANC, però diu que cal un “estat major”, una direcció col·legi­ada i jerar­quit­zada que “pensi i deci­deixi” què fer en cada moment, ho exe­cuti i sigui guia per a la ciu­ta­da­nia, però també per als ajun­ta­ments. Huguet ho té clar: “Com més bé fem l’estratègia no vio­lenta, més curt serà el camí.”

Aval suprem
Segons la doctrina, la desobediència civil es pot definir com un acte públic pacífic, conscient i polític, en què es viola una llei considerada injusta a fi de provocar una reflexió i una mobilització col·lectiva que permetin derogar-la. Fins i tot la va avalar el Tribunal Suprem en la sentència 480/2009, en dictaminar que “pot ser concebuda com un mètode legítim de discrepància davant l’Estat, i la seva admissió com a forma d’ideologia o pensament no pot ser qüestionada en un estat democràtic”.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (3-9-2019)

214 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: