QUÈ FEM AMB ESPANYA? MARXEM O LA REPAREM?

Què fem amb Espanya? Marxem o la reparem? (i 2)
( JORDI BARBETA )

M’ha sorprès gratament la quantitat de lectors que afortunadament em segueixen i que em tracten gairebé de botifler pel fet de constatar que ha existit i existeix com a opció política la possibilitat de “reparar” o reformar Espanya, amb una proporció molt considerable de partidaris. Així que torno a insistir en el tema. No sé si és possible “reparar Espanya” o reformar-la des de Catalunya estant, perquè, efectivament, tots els intents, des de Cambó a Miquel Roca, han fracassat. Però el que és segur és que mai la independència de Catalunya serà el premi per bon comportament que rebran les forces polítiques que hagin contribuït a l’estabilitat dels governs espanyols. Tampoc crec que sigui possible reparar o reformar Espanya amb la bandera de l’independentisme català. Això crec que no és una opinió sinó una evidència que té bastant a veure amb el principi de realitat.

Sí que opino que fer política a Espanya des de Catalunya ha donat alguna vegada bons resultats —les dues repúbliques, els Jocs Olímpics del 92, el pacte del Majestic…— que mai s’haurien produït si els seus promotors catalans ho haguessin plantejat des de l’independentisme. Pretendre participar en la política espanyola en defensa de la independència de Catalunya, a més de contradictori, planteja diversos problemes. Un partit independentista sempre jugarà a les Corts en desavantatge, perquè mai serà reconegut com un interlocutor de fiar legítimament espanyol i quan governi a Catalunya la relació amb l’Estat serà sempre de total desconfiança. Ras i curt, ser independentista català a Espanya només porta desavantatges. Ergo, per fer política a Espanya i governar una comunitat autònoma és millor oblidar la independència i exercir d’espanyol amb tots els ets i uts. Si, com sostenen alguns, el procés sobiranista ha estat un fracàs i una derrota que s’ha d’admetre i que cal tornar a la vella normalitat per sortir de l’atzucac, el més efectiu seria renunciar solemnement a la independència i exigir veu i vot a l’associació de propietaris de l’Estat en tant que soci fundador. Té tota la raó, doncs, l’excupaire Arrufat quan fa una crida a penetrar a les institucions de l’Estat. Calen més catalans a l’exèrcit, a la policia i a la judicatura espanyola.

Per fer política a Espanya cal exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, la independència també requereix una disposició absoluta al combat caigui qui caigui. Dissimular per no perdre vots és un engany i només pretén assegurar els llocs de treball a l’administració

Quelcom molt diferent és si es parteix de la convicció que, de l’estat espanyol, Catalunya només en pot esperar repressió, persecució, discriminació i espoli i que la independència és l’única solució. En aquest cas, l’estratègia haurà de ser la contrària, de mobilització i d’enfrontament constant amb l’Estat des de tots els flancs possibles i imaginables fent tots els sacrificis que calguin, que seran molts i duríssims, perquè, com va dir l’exministre Margallo, “Espanya no se n’anirà mai de Catalunya pacíficament”.

Tant l’opció de jugar amb Espanya com la de jugar contra Espanya es tergiversen per raons electoralistes, en el sentit que la prioritat és assegurar el que queda de poder autonòmic i no convé decebre ningú. Així que Esquerra Republicana juga la carta espanyola proclamant que són independentistes de tota la vida per no perdre vots. Junts per Catalunya emfatitza verbalment la seva bel·ligerància amb l’Estat però no diu ni com ni quan ni quin preu tindrà la batalla, no sigui que la gent s’espanti.

En el cas de JxCat la contradicció és tremenda perquè planteja una proposta radical per a un electorat centrista i moderat. Per molt que pretenguin el president Puigdemont i el seu lloctinent Jordi Sànchez de construir una força política que no recordi en res a Convergència i Unió —interioritzant discursos adversaris—, el principal flux de vots no els vindrà de la CUP ni de l’esquerra independentista, els vindrà de l’espai polític que queda del que va crear Jordi Pujol, i la força al territori els la subministraran els alcaldes i regidors del partit, sempre que no se sentin menyspreats.

És molt significatiu que JxCat, que és la formació política que ostenta les presidències del país, la considerada legítima i la considerada operativa, i per tant la que aspira a guanyar, sigui l’única que encara no ha aclarit qui són, on van i què faran. I si tot era molt confús abans de la pandèmia, ara només transcendeix una batalla entre faccions per qui va a la llista i qui no. No cal dir que Puigdemont encapçalarà la candidatura com a president de la República a l’exili. No té alternativa i és l’única carta guanyadora que té Junts per Catalunya, sempre que la negociació de les candidatures no provoqui divisions i desercions, que ara mateix no estan descartades. La batalla principal és pel número 2, que en l’esquema republicà serà el candidat a cap de Govern.

En el món convergent, Puigdemont continua sent la referència principal, però també li retreuen que no sol encertar en la selecció de personal, com li va passar a Girona. La situació s’ha complicat tant que alguns partidaris de recompondre l’espai convergent comencen a considerar la derrota electoral com un fet necessari per començar de nou. Puigdemont té assegurat el vot de tots els que el consideren president legítim destituït per la força, que, com es va demostrar en l’acte de Perpinyà, són molts més dels que ells volen i diuen, que diria en Raimon, però el considerat president legítim ha de saber que tindrà pràcticament tots els mitjans en contra —qui paga mana— i que magnificaran qualsevol desacord per destruir-lo. I viceversa. Els exconvergents han de saber que si per fer política a Espanya cal exercir d’espanyol amb tots els ets i uts, la independència també requereix una disposició absoluta al combat caigui qui caigui.
Informa:ELNACIONAL.CAT (21-6-2020)

125 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: