“Que la llengua continuï viva a la Catalunya Nord és un exemple de resistència enorme”
El periodista i director creatiu Pep Antoni Roig (1988, Pla del Penedès, Alt Penedés) és el director del documental Catalunya Nord: el català, a judici, que va ser emès aquest diumenge al “30 minuts” de TV3. Parlem amb ell sobre aquesta peça audiovisual, que ha sigut una de les més comentades últimament, i sobre la situació lingüística en aquest territori ubicat a l’Estat francès.
(MANUEL LILLO)
-En primer lloc, com sorgeix la idea de fer el documental?
-Fa uns mesos vaig assistir a una fira de vins a la Catalunya Nord, a Banyuls de la Marenda (Rosselló), on hi ha una denominació d’origen molt important –appellation d’origine contrôlée en francès– de vins blancs i vaig anar a un tast, que el van organitzar en francès. El cognom de qui feia el tast era català, i vaig fer una pregunta en català, però em va respondre en francès. Vaig pensar que potser entenia el català, però que no el sabia parlar, i quan va acabar el tast es va adreçar a mi, personalment, en català. Per què m’havia parlat francès en públic? Vaig fer aquesta pregunta a una amiga que treballa a La Bressola. I em va dir que allò era normal: hi ha una generació a la Catalunya Nord, d’entre cinquanta i setanta anys, que consideren que parlar català en públic és indigne. Això, a França, es va promoure a mitjan segle XX, després de les guerres mundials, amb una gran operació de disglòssia que feia pensar la gent que per ser un bon francès calia parlar francès. I això es va comprovar recentment, una vegada més, quan els ajuntaments nord-catalans van ser denunciats per parlar català als plens. Aquestes dues qüestions em van fer pensar que calia explicar-ho.
-Una de les curiositats en què s’aprofundeix al documental és que a la Catalunya Nord la gent se sent catalana, però no parla el català.
-Als catalans del Principat se’ns fa difícil entendre el fet que hi hagi gent que s’autodenomini catalana sense que parli el català. Això ocorre, segurament, perquè per nosaltres la llengua és el pal de paller de la nostra identitat. En canvi, a la Catalunya Nord la gent no ha deixat de sentir-se catalana, tot i que han apartat la llengua com a element identitari. Alhora, cal dir que a la Catalunya Nord hi ha abundància de senyeres, fins i tot per a distingir moltes de les marques comercials del territori. La llibretera Joana Serra ho diu: com que gairebé han perdut la llengua, la gent s’agafa a altres símbols: la música, la bandera, les sardanes, l’equip de rugbi –que actua com un gran canalitzador de catalanitat– alguns plats de gastronomia tradicional… Però el que el reportatge intenta plasmar és aquesta petita recuperació després del sotrac dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, quan diverses generacions van perdre la transmissió lingüística. Els nets d’eixa gent el comencen a recuperar la llengua.
-Nicolas Garcia, batlle d’Elna, argumenta que una de les grans fortaleses que tenen els nord-catalans és el fet que la gent encara s’hi sent catalana.
-Ell diu que la gent s’hi vol sentir catalana i que està orgullosa de sentir-s’hi. Hi ha un factor molt important als anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat que contribuïa a l’aïllament de la Catalunya Nord de la resta del país, que vivia en una dictadura, en un estat considerat inferior. Mentre a França hi havia carreteres i calefacció, a l’Estat espanyol predominaven els camins de carro i ens escalfàvem amb el braser. Érem un país derrotat. Però en els últims trenta anys això ha canviat: Barcelona ha tingut uns Jocs Olímpics, els Països Catalans s’han homologat a Europa, València està considerada com la millor ciutat del món per viure… I a tot això cal sumar el procés sobiranista, a la sensació que Catalunya podia ser un país de primera. En aquest context la gent del nord ha mirat cap al sud, i senten orgull de formar part d’una comunitat lingüística i cultural que ens agermana, d’una cultura del primer món i de primer ordre, i això ens ho ha dit molta gent.
-La major part de l’esperança lingüística a la Catalunya Nord està dipositada en la gent jove.
-De fet jo mateix, al documental, vaig voler posar el focus en la gent jove. Històricament, quan s’han fet reportatges sobre la Catalunya Nord, s’ha acostumat a posar l’èmfasi en la gent gran que encara parla català, en fer reportatges nostàlgics i lacrimògens o en centrar-se en l’exotisme dels gitanos que parlen el català. No podíem tornar a fer el mateix. No desmereixo aquests factors, evidentment, però havíem de posar el focus en els joves. I és aquí quan ens adonem que hi ha un relleu generacional a les entitats nord-catalanes: els qui ara tenen cinquanta o seixanta anys, els mateixos que van fundar La Bressola o Ràdio Arrels, ja és gent gran i s’ha aferrat molt al folklore per a mirar de vendre i de seduir amb el català. I ara hi ha una sèrie de joves que estan intentant una cosa molt difícil però que es pot aconseguir. Tal com diu Guillem Vivet, un dels responsables d’Òmnium Cultural a la Catalunya Nord, no volen que parlar català sigui un acte cultural, sinó un acte normal. S’ha de poder fer en català tot el que es pot fer en francès. La majoria d’aquests joves conscienciats han anat a escoles immersives o bilingües, i ara mateix la situació és que hi ha molta més gent que sap parlar català que no abans, però al carrer se’n parla menys perquè la gent s’ha convençut que parlar català no és digne. Per això molta gent entén el català i no el parla. Ara, he de dir que hem estat onze dies de rodatge a la Catalunya Nord i en cap moment no he parlat una llengua que no sigui el català: als restaurants, a les botigues, a la farmàcia… i hi ha gent que m’ha respost en francès, però tothom m’entenia.
-Al documental s’indica que el prestigi del català augmenta en aquest territori.
-Jo crec que això es dona perquè la cultura catalana als Països Catalans té prestigi. Hi ha un bon exemple en aquest sentit al País Valencià, i és que el grup musical Zoo ha aconseguit omplir el WiZink Center de Madrid. Això, ara fa quaranta anys, era impensable: calia cantar en castellà com Nino Bravo o Camilo Sesto. Zoo no té un missatge tan contundent políticament com sí que el tenien grups precedents valencians que cantaven en català. I segurament hi ha joves al País Valencià que amb aquesta normalitat perceben el valencià com a “sexi”. És exactament això és el que cal aconseguir, i s’aconsegueix amb fenòmens com el de Zoo, com el de Manel o el de l’escriptora Eva Baltasar, que amb el seu llibre Boulder ha competit a la final de l’International Booker Prize. El català a la Catalunya Nord, per tant, no és només una llengua de pagesos, gitanos i pobres, sinó que és una llengua internacional i de prestigi. I això també s’ha notat, per exemple, amb el Barça conquerint el món del futbol parlant en català. Això fa que els lligams amb la resta dels Països Catalans siguin més fàcils, més encara quan també compartim moneda i altres elements que fa unes dècades no existien.
-Un dels factors favorables per a la recuperació lingüística a la Catalunya Nord és que en aquest territori no hi ha anticatalanisme, tal com sí que n’hi havia a València, sobretot, en l’època decisiva de la Transició.
-L’anticatalanisme és impensable a la Catalunya Nord. La raó és molt senzilla: al País Valencià, l’anticatalanisme el va promoure l’espanyolisme. I en canvi, França és molt subtil en les operacions identitàries d’Estat. Un dels entrevistats al documental, Gilles Glin, el regidor de l’oposició d’Elna, defensava el discurs de la negació: a la Catalunya Nord es parla el rossellonès, no el català; i aquest territori és el sud de França, no el nord de Catalunya. La diferència és que a la Catalunya Nord han intentat combatre la catalanitat sense construir un relat propi, tal com sí que s’ha fet al País Valencià o a les Illes, o fins i tot a la Franja de Ponent. A França, en canvi, s’ha limitat a negar el relat català. Però no han tingut èxit en aquest sentit i no han generat anticatalanisme. De fet, als pobles de la Catalunya Nord es pot llegir, a l’entrada, País Català. Només Perpinyà ha canviat “la catalana” per “la radiant”, però a diferència del País Valencià i de les Illes, allà el gentilici rossellonès no s’ha confrontat amb la catalanitat.
-Després de tants segles d’adversitat, al documental es conclou que parlar encara el català a la Catalunya Nord és una prova de força enorme.
-És bastant miraculós que la llengua continuï viva, i és un exemple de resistència i de resistència enorme. No han aconseguit fer desaparèixer el català, i mira que l’Estat francès ho ha fet bé en aquest sentit: sense la necessitat d’imposar cap dictadura va aconseguir convèncer la gent que parlar català era indigne. Per això està prohibit retolar en català o fer discursos en català als estaments públics. I que en aquest context encara hi hagi llibreries i escoles representa una força enorme després de quasi 400 anys de domini francès. Malgrat aquesta dificultat, encara avui es parla el català, i un 80% dels nord-catalans afirmen que el volen parlar. És una prova més de força immensa i que els catalans som gent molt tossuda.
Informa:ELTEMPS.CAT (20-VII-2023)
