(   JORDI BARBETA   )

En una reunió de la patronal Pimec, el president de la Generalitat, Quim Torra, va demanar als empresaris que donin suport a l’autodeterminació. “Us demano a tots els empresaris que estigueu sempre al costat dels drets humans, polítics i del dret d’autodeterminació de Catalunya”, va dir el president. La victòria de les candidatures anomenades Eines de País en les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona ha de servir, segons alguns promotors, per transformar la institució en un instrument de lluita per l’autodeterminació. Per la seva banda, l’Assemblea Nacional Catalana ha endegat una iniciativa que sota el títol “Consum estratègic” planteja, segons diu la seva web, “un conjunt de propostes que tenen com a únic objectiu donar efectivitat real a la proclamació de la República catalana”.

L’autodeterminació és un objectiu polític que mai no caurà del cel. Efectivament, requereix una mobilització constant per aconseguir una massa crítica partidària suficient i unes condicions objectives que la facin viable, i això només ho farà possible una estratègia dirigida a sumar voluntats, no pas a restar-ne. Segons com, centrant-ho tot en l’objectiu final, es corre el risc d’amagar els arguments que ho justifiquen i les iniciatives que ho acosten i de desviar l’atenció de batalles concretes que necessàriament s’han d’afrontar sense esperar l’objectiu final.

De fet, el mateix president Torra ho posava de manifest en el seu discurs a l’acte de Pimec: “Voldríem poder regular l’electricitat i el preu de la llum, voldríem gestionar els nostres ports i aeroports, acabar amb el dèficit fiscal, tenir les infraestructures que aquest país necessita i un corredor mediterrani…”

Des de la perspectiva sobiranista, convé que els empresaris que no són sobiranistes també juguin a favor de la competitivitat del país i potser en la mesura que se’n adonin que l’Estat adopta una actitud hostil que perjudica els seus interessos acabaran abraçant la causa sobiranista. Ara, si d’entrada es fia tot a l’autodeterminació, sembla que no es resoldrà cap problema fins que no arribi. Igualment, si s’identifica com quelcom inseparable a l’autodeterminació la denúncia del caos de rodalies, per posar un exemple, es parlarà molt d’autodeterminació i poc de trens i dels desastres ferroviaris, amb la qual cosa quedarà relegada la urgència de millorar el servei. I, a  més, els perjudicats usuaris de la línea Barcelona-Puigcerdà que no siguin sobiranistes, si ho veuen com un combat polític monopolitzat pel sobiranisme, es desentendran de la batalla.

L’autodeterminació és una reivindicació política d’uns quants, mentre que resoldre els problemes de rodalies, dels ports i els aeroports i programar les infraestructures són qüestions que afecten tothom. Són batalles que no poden esperar, que s’han de lliurar simultàniament a qualsevol reivindicació

El mateix es pot dir del Govern de la Generalitat. S’ha instal·lat en l’opinió pública i ja és una constant en els programes d’humor de la ràdio i la televisió la idea que el Govern no fa res, la qual cosa segur que és certa en alguns casos. Aquesta idea també resulta injusta per a la feina que fan alguns consellers i que queda absolutament ignorada, tapada mediàticament per la omnipresència del debat únic. El conseller d’Interior, Miquel Buch, em reivindicava no fa gaire que en un any ha resolt quatre assumptes clau: Ha tancat un acord laboral amb els bombers, ha convocat 250 noves places, ha convocat també una nova lleva de 750 Mossos d’Esquadra i ha desencallat la incorporació de  la policia catalana al Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organtizat (CITCO). El conseller Puigneró intenta —en va— que algú entengui i valori la transcendència de l’Estratègia Blockchain de Catalunya, una iniciativa tecnològica innovadora, que difícilment s’obrirà pas mediàtic, ja que resulta molt fàcil donar voltes a l’autodeterminació.

Cada institució té el seu paper, però el Govern prioritàriament ha de governar i la Cambra de Comerç ha de centrar-se en obrir mercats i promocionar empreses. La reivindicació estrictament política correspon als partits i a les entitats de la societat civil que s’organitzin.

L’autodeterminació és una reivindicació política d’uns quants, mentre que resoldre els problemes de rodalies, incrementar la competitivitat dels ports i els aeroports i programar les infraestructures necessàries per a les properes generacions són qüestions que afecten tothom. I són batalles que no poden esperar, que s’han de lliurar simultàniament a qualsevol reivindicació. No es tracta de guanyar l’autodeterminació perquè ens resolgui els problemes, sinó al revés. En la mesura que el país progressi, funcioni millor, l’empoderament i l’autoestima col.lectiva acostaran l’autodeterminació, i si no, com a mínim haurem aconseguit que els trens arribin a l’hora, que no és poc.

Informa:ELNACIONAL.CAT (23-6-2019)