QUÈ PASSARÀ SI TORNA PUIGDEMONT? NO CAL FER-NE TRAMPES

“Fer trampa amb el que passarà quan torne Puigdemont”.

No sé si tots, però la majoria dels polítics catalans actuals no són de cap manera partidaris de l’enfrontament i per tant el 2017, encara que tornem al 2017, no serà el 2017.
( VICENT PARTAL )
El tombant d’any ha disparat molt les especulacions sobre la tornada del president Puigdemont al Principat. Com explicava ahir Ot Bou, fa la sensació que, finalment, tots els actors de la vida política catalana i espanyola ja tenen coll avall que no poden frenar allò que serà una gran victòria personal i política dels exiliats catalans i comencen a prendre posició per diluir-la i integrar-la.

Sens dubte, si acaba passant, serà un moment molt important i per això fóra bo de parlar-ne molt seriosament. I d’ací ve que em preocupa que s’infle tan poc seriosament el globus de les conseqüències d’aquest fet, especialment per Junts.

És normal, i ho puc entendre, que Junts en vulga traure profit polític, perquè és en definitiva el partit del president Puigdemont. Ara, no em sembla honest que es facen córrer esperances sobre coses que no passaran o que es prove d’instrumentalitzar aquest retorn en favor, precisament, de l’autonomisme. D’aquest autonomisme republicà que Junts practica d’una manera perfectament entusiasta al govern de Catalunya, o a la Diputació de Barcelona, i que és l’antítesi d’allò que significa l’exili.

Ho vaig dir l’altre dia en aquest mateix editorial: “Pensar que Puigdemont anirà a palau i aixecarà la DUI, tal com alguna gent vol, em sap greu de dir-ho així, però és una fantasia. No és en els plans de ningú, vull dir de cap polític català, no crec ni que de Puigdemont mateix.” La tornada de Puigdemont i dels altres exiliats, per si sola, originarà moltes coses. Un gran momentum per a la gent, el retorn de Catalunya al primer pla polític internacional, una desesperació de l’espanyolisme que serà cosa de seguir de prop i que podria tenir conseqüències molt definitives i, sobretot, la constatació que es pot derrotar Espanya. Que no cal viure agenollats. Ara, el retorn del president Puigdemont servirà per a rematar el procés d’independència? Doncs dit així i insinuant que passarà el dia que ell torne, no. Segurament no a curt termini. I segur que no amb aquest govern.

I ací és on les alarmes se m’encenen quan veig tanta gent de l’entorn de Junts parlant alegrement de les conseqüències de la tornada. Perquè quan faig la pregunta de què passarà aquell dia ningú no sap donar resposta i si algú en dóna cap em posa els pèls de punta, car suggereixen que forçaran eleccions autonòmiques. Jo no estic segur, no tinc aquesta informació i no trobe qui me la confirme, si el pla es redueix a instrumentalitzar la tornada dels exiliats amb la vista posada a guanyar la presidència de la Generalitat autonòmica o, pitjor encara, de fer batalla a les eleccions municipals. Ho qualificaré, per tant, amb molta prevenció. Però si aquest és el pla de Junts o del president, no puc dir sinó que és penós. Quatre anys de lluita brillant, magnífica, extraordinària, no pot ser que s’acaben així, exactament traint la raó per la qual una part del govern se’n van anar a lluitar a l’exili.

Però hi ha alternativa a això? És clar que n’hi ha. Molt probablement la gent pot desmuntar la maniobra al carrer amb la seua actitud quan s’esdevinga el retorn –hi insistesc: si hi és. Com va passar el Primer d’Octubre o a Urquinaona i l’aeroport. És possible que Espanya mateix faça un salt endavant i els empresone, diga què diga Europa i amb totes les conseqüències que això tindria. Veurem com reacciona Pedro Sánchez i si cau finalment la careta del gran estafador. Poden passar mil coses. Mil coses positives, extraordinàriament positives. Però cal que estiguem alerta perquè també pot no passar res, més enllà del merescut reconeixement dels qui tenien raó i van encertar el camí; i de la solució, merescuda també, dels seus problemes personals. Tot depèn quin pla hi haja, tot depèn de la capseta en què es pose el retorn. I és d’això que m’exclame i per això faig l’alerta avui.

Els exiliats no ens han de demostrar res. Tot allò que havien de fer ja ho han fet i d’una manera brillant. Però ara arriba un moment especialment difícil, que és el de la integració. Recordeu la transició dels anys setanta, quan el postfranquisme va desmuntar l’oposició democràtica, no amb la repressió sinó integrant-la en el poder. Gent que havia lluitat amb dents i ungles contra la dictadura es van convertir en xaiets mansos agafats a la cadira perquè van resistir la repressió, però no van saber resistir l’adulació. Pot tornar a passar.

I, sobre això, cal que no ens enganyem. El càlcul d’Espanya era que la repressió acabaria en no res, perquè Europa la desmuntaria. Però preveien que ells tindrien temps de canviar el guió. Ara serà Luxemburg, però demà pot ser Estrasburg. El judici contra els presoners polítics serà anul·lat per totes les irregularitats comeses i, per tant, tots seran lliures del tot i tornarem, sobre el paper, al 2017. Tornarem al 2017 en termes legals, vull dir. Però i en termes polítics? No sé si tots, però la majoria dels polítics catalans actuals no són de cap manera partidaris de l’enfrontament. Per tant, el 2017, encara que tornem al 2017, no serà el 2017. La justícia espanyola s’haurà cobert de vergonya, és cert, però haurà fet a l’estat i al monarca el servei suprem per al qual la va reclamar: que Catalunya no siga independent. La justícia s’haurà fet servir, en definitiva, per canviar la política. Imagineu-vos unes eleccions autonòmiques espanyoles el 2023 amb Puigdemont i Junqueras de candidats i contrincants, rehabilitats tots dos i acceptant tots dos el marc de joc imposat violentament, a base de violència, per Espanya. Quina derrota no seria això.

No dic de cap manera que aquesta siga la situació cap a la qual ens adrecem. Jo tinc un cabal inesgotable de confiança en la gent d’aquest país, després d’haver-li vist fer coses impensables durant més d’una dècada seguida. Però, precisament per això, crec que avui la meua obligació és avisar i advertir que aquesta és una possibilitat i que, acomodats com estan els partits independentistes en la normalitat de la repressió, restarà més que mai a les mans de la gent impedir-ho. A les mans de la mateixa gent que ja fa onze anys que dóna lliçons colossals als partits. A les mans de la gent que es mereix guanyar definitivament la independència.
Informa:VILAWEB.CAT (11-1-2022)

39 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: