“Qui té por d’aixecar la DUI? ”
( BERNAT DEDÉU )

Iván Redondo i Pedro Sánchez han guanyat les eleccions de l’(afortunadament) passat 14-F a Catalunya aplicant un 155 al PSC amb un candidat menys carismàtic que la boira i una campanya d’un perfil baixíssim. En unes eleccions on tothom semblava voler empatar, Esquerra finalment ha superat Convergència i Pere Aragonès té molts números per presidir la Generalitat amb el mandat democràtic d’un partit que, d’ençà que Junqueras és a la presó, havia pregonat la tàctica de l’eixamplament de base i ha passat de tenir 935.861 vots el 2017 a 603.607 a l’actualitat. A pesar de fer una bona campanya, potser l’única amb un bri d’ambició, Laura Borràs ha cedit el lideratge de l’independentisme a Esquerra; a partir d’ara, Waterloo perdrà pes en el nucli decisori de la política catalana. El PDeCAT ha guanyat, perquè Mas ha demostrat que els seus vots encara pesen molt.

Tal com estan les coses, pocs electors independentistes entendrien que ERC, Junts i la CUP no acordessin la formació d’un govern parlamentàriament estable per als propers quatre anys. Tot això seria possible si l’independentisme continués fidel a la tradició d’incomplir totes i cada una de les seves promeses electorals. Però Laura Borràs té l’oportunitat única de ser més llesta i posar com a condició per a qualsevol pacte el compromís adquirit amb el seus votants segons el qual una majoria independentista hauria d’aixecar la DUI (la promesa té certa gràcia, car la DUI està estirada, sestejant o interrompuda perquè el seu número u a les llistes va decidir suspendre-la unilateralment). Però això és igual; som on som, i Borràs podria guanyar molta credibilitat si pensés menys en l’escalf de les cadires i els sous que li regalarà la Generalitat i més en els pactes assolits amb els electors.

Serà interessant veure si un gruix important de l’independentisme pot fer que tornem a l’esperit del 2017, en un moment en què la majoria dels nostres líders somien amb viatjar al 2012 i reclamar el pacte fiscal

Si Borràs es manté ferma en el seu credo, serà molt difícil que la CUP no se sumi a la proposta, a no ser que els antisistema se’ns hagin tornat conservadors de cop i volta i segueixin amb la mandanga d’un referèndum per al 2025. Serà interessant, en definitiva, veure si un gruix important de l’independentisme pot fer que tornem a l’esperit del 2017, en un moment en què la majoria dels nostres líders somien amb viatjar al 2012 i reclamar el pacte fiscal. En aquest sentit, la taula de joc torna a tenir Convergència al centre i, en una terra viscontiniana, ens movem ben poc del fangar tradicional de la política catalana. El PSC torna a estar al centre de l’espanyolisme a Catalunya i Convergència té l’enèsima oportunitat de triar entre el seu benestar a curt termini o la llibertat dels ciutadans. Tradicionalment, la cosa acaba com acaba, però de tant en tant la vida també et pot regalar sorpreses.

De fet, Borràs no només pot ser coherent, sinó que pot esmenar l’error més gran que va cometre Carles Puigdemont suspenent una DUI que havia votat el poble en referèndum l’1-O i incomplint el mandat del Parlament pel que fa la Llei de Transitorietat, tot plegat sense tenir cap mena de legitimitat per a fer-ho. Borràs no només pot esmenar l’error al jefe, sinó que podria convertir-se en la primera política catalana que tingui una mica de credibilitat de cara a un futur que pinta tan gris com la cara del pobre Illa intentant fer veure que s’emocionava. Com passa sempre, només li caldran dues coses; ser fidel a les seves conviccions i no tenir por. Esperarem, frisosos.
Informa:ELNACIONAL.CAT (16-2-2021)