Qui té por del valencià?
(FERRAN CASAS)
La setmana passada es van anunciar passes importants en favor de la llengua catalana, que, tal com advertíem ja fa uns mesos en aquest especial, no es troba precisament en un moment dolç. La globalització i els nous hàbits de consum, la falta de poder polític, la demografia i l’atac secular i sostingut a la seva unitat i normalització per part dels qui veuen en la nostra llengua una amenaça o tara no li ha posat fàcil. El català ha de ser útil, compartit, vigorós i realment oficial en el seu àmbit geogràfic, el que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Però la visibilitat i el prestigi que, a ulls de molts parlants i institucions, li donarà ser llengua oficial i d’ús normal a les institucions europees o al Congrés dels Diputats també hi ajuda. I molt. És una llàstima que les conquestes en aquest àmbit hagin d’arribar perquè l’esquerra espanyola va molt justeta de vots i no per la fermesa de les seves conviccions plurilingües.
El cas és que la política espanyola ens va demostrar, de nou, com allò que és impossible o insultant, d’un dia per l’altre es converteix en fàcil i gratificant. La velocitat dels fets en forma del ministre Albares enviant una carta al Consell Europeu per dignificar a Europa el català, el gallec i l’euskera, les llengües oficials diferents del castellà, i el compromís de Francina Armengol perquè els diputats les puguin usar a partir del proper ple va agafar alguns a contrapeu. Ràpidament, però, es va posar en guàrdia el blaverisme i els secessionistes lingüístics del PP i de Vox que ara governen el País Valencià i que no tenen vergonya en exhibir posicionaments que no avala cap filòleg. Uns posicionaments que ha combatut històricament la comunitat científica, també la castellana com feia evident aquest manifest de 1975 ratificat el 1980.
Després de tocar a sometent, en una compareixença pública sense preguntes i amb un valencià més que deficient (el nou president del País Valencià ni això hauria pogut fer perquè ni tan sols el parla) la vicepresidenta autonòmica va carregar contra Sánchez i Armengol advertint que farien valdre el valencià com un idioma diferent del català. És l’única cosa que els motiva a defensar-lo retòricament. No el seu ús a les escoles, als centres de salut, als jutjats o als mitjans públics o privats. És el que històricament, i també gràcies a una actitud massa poruga de determinada esquerra, ha fet la dreta valenciana en l’intent de fracturar la comunitat lingüística i nacional dels territoris de parla catalana.
El valencià, que fa segles que s’anomena així popularment, mai ha estat una prioritat pels que el presenten com quelcom diferent del català amb una idea secessionista. Ha estat, senzillament, una nosa o a molt estirar una rampoina folklòrica. Els partits, intel·lectuals, entitats i col·lectiu diversos que, al País Valencià, han lluitat per normalitzar-lo mantenint-ne i estenent-ne l’ús no han qüestionat mai que, amb noms diferents al nord i al sud, la llengua és la mateixa. A l’oportunista revifada blavera se li va afegir, dut per l’eufòria dels acords amb el PSOE, el diputat de Junts Joan Canadell. Va equiparar la denominació històrica de valencià a la de “conyes” com ara el LAPAO, el nom que la dreta aragonesa es va treure de la màniga per negar que a la Franja de Ponent s’hi parlés català. Canadell, que ja ens té acostumats al traç gruixut i populista, ho posava tot al mateix sac de forma maldestra.
Per sort, sembla que no haurem de suportar una nova i estèril polèmica, com quan el govern català va haver de presentar a Europa la mateixa versió de Constitució Europea que el valencià que aleshores presidia Francisco Camps per evitar la diferenciació. El fins ara fa poc president del País Valencià i líder del PSPV, Ximo Puig, ha acordat amb Armengol que, al Congrés, la llengua rebi la denominació “català-valencià”. Pot ser una fórmula que, per ignorància o reduccionisme, grinyoli —o fins i tot faci por— a alguns al Principat i que, segurament, no té sentit fora de les fronteres de l’Estat, on el català té tot el reconeixement filològic. Però segur que facilitarà que centenars de milers de parlants al País Valencià se sentin còmodes i reflectits i que dins i fora del domini lingüístic explica de forma entenedora que, encara que amb noms diferents, com passa amb altres llengües, som davant d’una sola llengua, la catalana, parlada per més de deu milions d’europeus.
Ara només faltarà que la fórmula acordada entre Puig i Armengol, dos polítics que són ben conscients de la llengua en què parlen habitualment i en la que es van criar, s’estengui, per exemple, als menús de les pàgines web de desenes d’institucions estatals o als caixers automàtics. Per això, entre altres coses, hauria de servir la llei orgànica que es va acordar als pactes per la mesa del Congrés. Així doncs, llarga vida al valencià, el català que es parla al País Valencià.
Informa:NACIODIGITAl.CAT (22-VIII-2023)
