QUINS SÓN ELS LÍMITS HISTÒRICS TERRITORIALS DE LA LLENGUA CATALANA ?

Els límits entre estats o regions han canviat als Països Catalans amb més facilitat que no tenim per costum de pensar

( VICENT PARTAL )

Les fronteres, totes, són artificials. Tots els països, totes les cultures, tots els estats, intenten de revestir de naturalitat les fronteres actuals però sempre són artificis: ni l’hexàgon francès ni la bota italiana ni cap altre disseny no tenen res de natural. Ni tan sols les illes són naturalment un espai encerclat per una frontera natural. Si fos així, totes les illes serien territoris autònoms i cap no fóra partida, condicions que evidentment no es compleixen en el món actual. Les fronteres, a més, sempre i per definició són temporals. Fins que algú o alguna cosa –una guerra, un matrimoni dinàstic, una revolució democràtica– les canvia.

Per aquesta raó a l’hora d’estudiar un país, un estat, una societat o una cultura és tan interessant d’analitzar quines són les fronteres passades o actuals, com han estat creades i quina influència tenen sobre la conformació de l’espai humà que s’hi assenta. Heus ací una feina imprescindible per a entendre que les fronteres són mòbils i, per tant, poden canviar a causa de l’acció de les societats.

El país de les sis planes
El territori dels Països Catalans té una característica natural molt essencial, que és l’aïllament, llevat de la banda de mar. En realitat, la gran majoria de la població viu en una successió de sis planes que s’obren a la mar. De nord a sud, hi ha la plana del Rosselló, el continu de planes que van de l’Empordà fins al Llobregat, matisades per la Serralada Litoral, l’arc que s’obre des d’allà a través de l’Ebre fins al Maestrat, l’enorme espai central valencià que travessa la Plana, l’Horta, la Ribera i la Safor i, finalment, al sud, el Camp d’Elx, ja vinculat geogràficament a Múrcia i per això objecte de canvis geopolítics majors en el curs de la història.

La vall de l’Ebre i el Camp d’Elx són, de fet, els dos conductes pels quals tradicionalment s’ha pogut arribar amb una certa facilitat als Països Catalans de fora estant. En el cas de la vall de l’Ebre, amb importants dificultats i resseguint un camí complicat; i d’una manera més senzilla en el del Camp d’Elx, que té el contrafort geogràfic real en la línia Busot – Biar – la Vila Joiosa. Per això no és estrany que Jaume I i el seu gendre Alfons de Castella convinguessen que la divisió entre les dues corones seria ací, en aquesta línia. Després l’ímpetu dels catalans els va dur fins a l’Horta de Múrcia, per bé que acabaren retirant-se i deixant la frontera primer a Oriola i en acabat on és ara, a Guardamar.

Pel nord, l’entrada als Països Catalans constitueix una barrera natural imponent. Un poc més amunt de Salses, entre l’estany de Leucata i les Corberes, hi ha un pas minúscul, extraordinàriament estret, de 256 metres, la mida d’un estadi de futbol, que separa Occitània de Catalunya. Si pel sud el país té una frontera àmpliament oberta, pel nord en canvi el pas deu ser un dels colls d’ampolla més definits del món, cosa que facilita la divisió entre catalans i occitans o entre catalans i francesos.

Vista de fora estant, aquesta característica geopolitica ha estat determinant durant els segles, tot i que avui, amb la modernització dels transports i les comunicacions, ha perdut, com és lògic, el valor que tenia abans. Entrar als Països Catalans no ha estat una tasca senzilla fins fa poc, com tampoc no ho era comunicar-s’hi, excepte per mar. I és aquesta disposició geogràfica que féu d’aquest territori una potència marítima mediterrània i li permeté de resistir les pressions dels veïns durant segles.

El país del català
Aclarit el marc geogràfic, és evident que la llengua catalana és el factor determinant en la configuració dels Països Catalans. Que, de fet, són sobretot el País del Català. L’extensió de la llengua en determina la fesomia tradicional, expressada en la fórmula “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”. Fins avui la llengua catalana ha ocupat aquest territori d’una manera molt homogènia en el temps, cosa que ara es posa en qüestió acceleradament per diversos punts. Però antigament, a l’edat mitjana, el català arribava bastant més a l’oest, a cavall de l’expansió de les diòcesis catalanes, tal com explica en aquest article adjunt Marc Belzunces. Aquesta traça històrica ha restat visible tan sols en els topònims o en alguns trets dialectals, especialment del panotxo murcià.

Territorialment, la frontera de la llengua és lleugerament diferent de les diverses fronteres administratives del país. Pel nord, hi ha dos territoris occitans vinculats administrativament a Catalunya, la Fenolleda i la Vall d’Aran, mentre que al País Valencià hi ha un seguit de territoris de llengua castellana que també en formen part. Als Ports, hi ha el cas curiós –per minúscul– del municipi d’Olocau del Rei; a ponent hi ha les comarques de l’Alt Millars, l’Alt Palància, els Serrans, el Racó d’Ademús, la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents i la Canal de Navarrés; i al sud, les de l’Alt Vinalopó i el Baix Segura.

En aquest tram valencià del mapa hi ha, a més, dues excepcions administratives: la Plana d’Utiel i Cabdet, fruit de canvis artificials de fronteres entre les províncies ordenades des del govern espanyol. La Plana d’Utiel és un territori castellà, segregat de la província de Conca i incorporat a la de València, contra la seua voluntat, al segle XIX –amb l’excepció dels municipis de Sinarques i Xera, que ho eren històricament. Per contra, Cabdet, més al sud, és una població històricament valenciana, on es parlava català fins al segle XIX, incorporada també a contracor a la província d’Albacete.

Una mica més al sud de Cabdet hi ha el Carxe, el territori de llengua catalana actualment a la regió de Múrcia. Però el Carxe no té a veure amb l’antiga extensió del català al camp de Múrcia sinó que és, de fet, un dels pocs exemples recents d’expansió territorial del català. Històricament era una comarca de parla castellana però es va repoblar amb catalanoparlants de les valls del Vinalopó a partir del 1878. L’altre exemple d’expansió territorial recent del català és Vensilló. Aquest municipi de la Llitera, a la Franja de Ponent, es va crear als anys setanta del segle passat com a nucli de colonització agrícola sobre un sector despoblat del municipi hispanòfon d’Esplucs, del qual es va separar el 1989. En ser els colons bàsicament gent de la Llitera el nou municipi és de parla catalana.

Unes fronteres estatals molt més mòbils que no sembla

Aparentment, per a la majoria de la gent, les fronteres estatals que travessen els Països Catalans i en consagren, sobretot, la divisió entre Espanya i França, són també molt estables. Però la realitat és que no ho són tant i han tingut canvis força importants en el curs de la història.

Bàsicament, cinc estats s’han repartit els Països Catalans en l’època moderna. Dos ens són propis: Andorra i la Catalunya independent. I tres, estrangers: França, Espanya i el Regne Unit. Amb línies que s’han mogut en el temps, quan han incorporat territoris diferents.

Després de la Nova Planta, al territori peninsular la ratlla entre l’estat espanyol i l’estat francès ha seguit la línia actual llevat del període 1810-1812, en què la frontera s’esborrà perquè el Principat fou independent i feia de tap entre tots dos; i el període 1812-1814, en què el Principat va ser incorporat tot sencer a l’imperi francès. Aquells dos anys la frontera entre els estats espanyol i francès es va traslladar al sud i se situà entre Alcanar i Vinaròs, amb la particularitat que Andorra i l’àrea al voltant de Mequinensa també es van incorporar a Catalunya i, en canvi, la Vall d’Aran es va integrar directament a França.

Pel que fa als territoris insulars, Menorca ha canviat de mans entre tres estats diferents. A banda de pertànyer a Espanya, va ser part de l’estat francès entre el 1756 i el 1763 i va ser part integral del Regne Unit en tres períodes diferents: del 1708 al 1756, del 1763 al 1782 i del 1798 al 1802.

I encara unes fronteres tradicionals, que no encaixen del tot

Aquestes fronteres estatals, o les divisions inferiors en les actuals fronteres autonòmiques espanyoles (de Múrcia, el País Valencià, les Illes, Catalunya o l’Aragó) o de les departamentals o provincials (dels Pirineus Orientals) amaguen al seu torn divisions tradicionals que no es reflecteixen, però que són sentides encara en un grau o un altre per la població.

És el cas, per exemple, de la frontera tradicional de Catalunya Nord, que és diferent de l’actual territori dels Pirineus Orientals. De fet, això que avui anomenem Catalunya Nord no és sinó el dibuix del departament francès dels Pirineus Orientals i no coincideix del tot amb la geografia clàssica. Aquesta no incloïa la Fenolleda occitana però incorporava, en canvi, la Baixa Cerdanya, la Vall de Ribes i el Baridà occidental, avui part de l’Alt Urgell.

L’altra gran frontera tradicional del país que no té un reconeixement oficial és la que divideix les Illes en dos arxipèlags: les Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera). Només entre el 1978 i el 2011 la realitat pitiüsa va ser reconeguda, amb el Consell Insular d’Eivissa i Formentera, que més tard es dividí. Actualment, cadascuna de les quatre grans illes té un òrgan de govern propi.

I l’Alguer?
En el marc de la catalanitat, l’Alguer és, a la vegada, un gran mite i la gran desconeguda. Aquesta ciutat de Sardenya ha mantingut en el curs dels segles la llengua catalana com a llengua pròpia, que ho és encara d’una bona part de la població.

Tanmateix, hi ha la discussió sobre si els algueresos són nacionalment catalans o sards. Quant a això, la posició més estesa és que els algueresos són una minoria cultural de llengua catalana dins la nació sarda, que és particularment plurilingüe. Dins l’illa es parlen de fet cinc llengües: el català, el sard, el cors –en una bona part del nord–, el lígur, a banda l’italià –sobrevingut.
Informa:VILAWEB.CAT (7-12-2020)

169 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: