RECUPEREM LES CAIXES D’ESTALVI? ARA TOT ÉS A MANS DE LA GRAN BANCA

“Recuperem les caixes d’estalvi?”

( MANUEL LILLO )
La crisi econòmica que va devastar Europa durant la dècada anterior va deixar moltes víctimes pel camí. Entre aquestes hi ha les caixes d’estalvi, desaparegudes tot d’una, amb curioses i celebrades excepcions a casa nostra, com són Caixa Ontinyent i Caixa Pollença. La resta no només van ser víctimes del moment econòmic que les va fer desaparèixer, sinó d’una corrupció, interna i estructural, que va ser destapada tot just ara fa deu anys.

Les caixes mai no van ser un gran exemple de transparència. La seua força radicava, en bona part, en el clientelisme amb el qual van funcionar dècada rere dècada. Cada projecte megalòman amb els polítics al darrere havia de comptar amb el matalàs d’un crèdit favorable, en ocasions quasi al 0%, que n’assegurara la supervivència.

Però més enllà de la corrupció política, les caixes també van tindre les seues virtuts, fet pel qual van sobreviure durant quasi dos segles. El fet de no estar destinades a acumular guanys feia aquestes entitats treballar, sobre el paper, amb altres finalitats allunyades de la lògica capitalista. Els beneficis s’invertien en qüestions socials o en la conservació i difusió del patrimoni cultural des del territori en què operaven. Cal dir, per cert, que molts dels bancs que s’han fet amb els bens de les caixes desaparegudes han prescindit d’aquest patrimoni cultural, perquè mantenir-lo no els ix a compte.
s
Pel que fa als clients particulars, aquests trobaven un ambient en les caixes ben distint del dels bancs privats. El tracte personalitzat i els tipus d’interès, més baixos que en la banca, van obligar les entitats privades a adquirir un altre tarannà més amable durant dècades per tal de fer competència a les caixes. Les caixes d’estalvi van desaparèixer, de fet, perquè van voler semblar-se als bancs, i allò que era finalitat social es va convertir en un descarat i decebedor ànim de lucre ben visible, impulsat per uns polítics que no es van preocupar de la finalitat social de les caixes, sinó d’engreixar el seu clientelisme.

Les caixes van desaparèixer fa una dècada. També ha desaparegut el simbolisme, intangible però molt important, que es generava al voltant de les caixes. Cada territori del país estava vinculat, de manera evident, a la seua caixa d’estalvi, que era la que patrocinava amb finançament cada activitat cultural i cada iniciativa social que requeria de suport econòmic. Les caixes van arribar a generar un imaginari quasi tan potent com el dels equips de futbol: eren un símbol més de cada comarca, ciutat o entitat territorial amb fort sentiment de pertinença. No és estrany, en aquest sentit, que la desaparició de les caixes, i més encara d’una manera tan patètica –la CAM d’Alacant, per exemple, va ser adquirida pel Banc Sabadell, que només va haver de pagar un euro per l’adquisició–, provocara un cop anímic en la identitat de la ciutadania.

El resultat és la pèrdua d’un servei econòmic més flexible i, amb això, la implantació del capitalisme més desbocat en un sector que ja no ofereix alternatives que no estiguen subjectes a criteris depredadors. La desaparició de les caixes ha servit per consolidar la cara més cruenta del capitalisme, i és en aquest sentit que els mitjans de comunicació tampoc no en parlen si la ciutadania troba o no a faltar aquest servei. Encara més: la corrupció va acabar amb les caixes, però aquestes serien recuperables si s’establiren mètodes raonables de funcionament. Ningú no en parla, i per al poder és més fàcil que la gent pense que les caixes d’estalvi són entitats obsoletes, caduques i prescindibles per deixar-ho tot en mans de la gran banca, que al remat és qui controla l’opinió pública i és, també, la que gestiona els estalvis de la ciutadania sense cap finalitat social, sinó tot el contrari.

Informa:ELTEMPS.CVAT (3-I-2022)

131 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: