“Una rendició lingüística sense condicions”.
( SILVESTRE VILAPLANA )

Us imagineu un estudiant d’un país europeu que aconseguisca el títol de batxiller sense saber absolutament res de la llengua pròpia? Em direu que és senzill, que hi ha territoris al País Valencià que no tenen l’obligació de conéixer la llengua dels valencians. És cert. Ara, però, amb la nova normativa de la Conselleria d’Educació, aquesta possibilitat s’estén als territoris que no tenen exempció.

Ja sabeu que els finals de curs són molt estressants per al professorat, especialment un any tan atípic com aquest. Els docents hem fet classe amb por, amb fred i sense conéixer el rostre d’alguns dels qui ens escoltaven. A la pandèmia, hem sumat unes oposicions mal ubicades, professorat fent classe a l’aula i a la xarxa alhora, i el menyspreu habitual per part d’una societat que, si no valora l’educació, encara estima menys els qui ens n’encarreguem. Potser per això, he arribat al punt que necessite contar-vos una experiència docent que m’indigna perquè afecta la dignitat i l’aprenentatge de la llengua.

Hi ha alumnes a qui no agrada el valencià. Tenen un bagatge de prejudicis alimentats per la política, per la insignificança social del català i per la comoditat del sistema que, sovint i en massa llocs, converteix aprendre la llengua del País Valencià en una assignatura folklòrica, útil tan sols per a parlar bròfec i per a actes festius. I com més va més. He tingut alumnes d’aquesta mena, la majoria immigrants de territori espanyol, alguns amb estanqueres lligades als canells com manilles o amb mascaretes de color verd. Cap problema. El professorat no avaluem ideologies. A aquests, sempre he intentat fer-los veure el valor i les possibilitats de la llengua i fer-los entendre la realitat sociolingüística en què vivim. I si al final decidien que no volien aprendre, era una decisió personal que acabava en un suspens. Almenys així comprenien que no es pot viure en territori valencià i menysprear el seu sistema educatiu. A França aprens francès; a Itàlia, italià i al País Valencià…

Aquest any hem fet una passa més en el desprestigi lingüístic. La conselleria va enviar als instituts una normativa on ens deia que no calia tenir totes les assignatures aprovades per a obtenir el títol, coses de la Covid o de voler maquillar els resultats del fracàs escolar. Sabeu quin n’és el resultat? Tinc alumnes abstencionistes (potser hauria de dir abolicionistes lingüístics) que no s’han molestat a estudiar valencià en l’ESO, que han passat a Batxillerat i han suspès voluntàriament els dos cursos i –oh, sorpresa!– en aquest moment tenen un títol de batxiller que el rei els signarà encantat. Algun d’aquests analfabets lingüístics ni tan sols s’ha presentat a la prova de recuperació, però no importa. Els dona mitjana de cinc i al claustre no trobem la manera de valorar si tenen maduresa acadèmica o no. Es vota, hi ha majoria i titulen.

El pròxim any entra una nova reforma educativa (soc incapaç de recordar quantes sigles han passat pel sistema sense que n’hi haja millora). Potser l’adagi de «a cada bugada perdem un llençol» mostra la realitat de les reformes. No es van atrevir mai amb la immersió lingüística i van dividir el territori entre valencians de debò i d’altres amb drets i obligacions lingüístiques diferents (una aberració legal). Hi hagué un temps en què teníem un sistema de línies educatives dividit per llengües, fins i tot en batxiller hi havia ensenyament en valencià. Després, ja no. Més tard, la línia d’incorporació progressiva de la llengua (PIP), que se suposava que havia d’anar augmentant l’ús del valencià, acabà sent en castellà. Coincidint amb això, per a les línies en valencià (PEV) no sempre hi havia professorat. Però no importava perquè aquesta legalitat semblava que no calia complir-la. Ara, uns esglaons més en la davallada. En algunes ocasions i gràcies als àmbits, és el professorat de castellà o el d’història qui valora el coneixement de valencià de l’alumnat. Però que no patisquen els estudiants si no aprenen, quan arriben a batxiller podran titular sense saber dir ni bon dia.

Aquest és el panorama. L’educació és una eina essencial per a la normalització de la llengua, però també estem fracassant en aquest punt. Una llengua que no es fa respectar no pot sobreviure, una llengua que no s’aprén ni és valorada en el sistema escolar no pot adquirir una regularització plena. El més trist de tot és que els qui manen ho saben. És una rendició absoluta i sense condicions.
Informa:NOSALTRESLAVEU.CAT (26-6-2021)